Catalunya afronta una de les cruïlles més greus de la seva història contemporània. No és només una crisi econòmica, ni política, ni institucional. És una crisi demogràfica i cultural profunda que amenaça la continuïtat mateixa de la Nació catalana. La combinació d’una natalitat persistentment baixa, una substitució demogràfica accelerada i unes polítiques públiques febles dibuixa un escenari preocupant: el risc real que el català deixi de ser la llengua central del país i que la identitat nacional esdevingui residual. En definitiva, que amb el pas dels anys i de les dècades la nació i el poble catalans s’extingeixin.
En aquest context, l’augment significatiu de la natalitat entre les famílies de catalans ètnics, és a dir, dels habitants de Catalunya i dels Països Catalans que tenen el català com a llengua materna, no és una opció ideològica més, sinó una necessitat estratègica cabdal. Sense una base demogràfica sòlida que transmeti naturalment la llengua i la cultura, qualsevol projecte nacional està condemnat a l’afebliment progressiu.
La Història ens ensenya que les nacions no desapareixen sobtadament: s’extingeixen lentament, generació rere generació, quan deixen de reproduir-se culturalment i, sobretot, biològicament. Quan el català deixa de ser la llengua materna majoritària, passa a ser un idioma après, funcional, sovint secundari, i per tant molt més vulnerable.
Les dades són clares i alarmants: el percentatge de joves que tenen el català com a llengua inicial disminueix any rere any. Aquesta tendència no és fruit de cap casualitat, sinó del resultat combinat de la baixa natalitat entre les famílies de catalans ètnics, d’un entorn social, mediàtic i econòmic que penalitza l’ús normal del català i d’una immigració desbocada. El resultat és una substitució lingüística i demogràfica lenta però constant.
Pretendre revertir aquesta dinàmica únicament amb polítiques educatives o campanyes institucionals és ingenu. L’escola és imprescindible, però no pot substituir el paper insubstituïble de la família. Sense llars on el català sigui la llengua principal, espontània i afectiva, la immersió lingüística esdevé cada cop més fràgil i insuficient.
Per això, cal situar la natalitat al centre del debat nacional. Tenir fills no és només una decisió privada: és també un acte de responsabilitat col·lectiva envers la Nació. Cada infant català que neix és una baula més en la cadena de transmissió d’una cultura mil·lenària. Cada família que opta per tenir fills catalans i per viure plenament en català contribueix activament a sostenir la Nació.
Cal un canvi cultural profund. Durant dècades s’ha promogut un model de realització personal desvinculat de la maternitat i la paternitat, sovint presentades com un obstacle per al desenvolupament individual. Cal revertir aquest relat. Tenir fills, educar-los en català i transmetre’ls consciència nacional és una forma elevada de compromís social i polític. No hi ha projecte nacional sòlid sense famílies compromeses amb la seva continuïtat.
Cal una gran Revolució Cultural a Catalunya. Una Revolució Cultural que posi Catalunya com a Nació en primer terme i que situï la Família i el fet de tenir fills com a quelcom positiu i absolutament necessari per a la continuïtat de Catalunya com a Nació. Cal que la paternitat i la maternitat catalans sigui promocionat des d’una perspectiva cultural pel nostre Govern, per les nostres institucions i pel nostre teixit associatiu.
La realitat és dura, però cal exposar-la amb claredat: una nació amb una base demogràfica feble, amb una llengua minoritzada dins el seu propi territori i amb una natalitat insuficient, està condemnada a la desaparició. No hi ha independència política viable sense continuïtat demogràfica. No hi ha sobirania cultural ni sobirania nacional sense transmissió familiar.
La batalla per la natalitat és, en el fons, una batalla pel futur. Apostar per la vida en català, per les famílies, pels infants, és apostar perquè d’aquí a cinquanta anys encara hi hagi un poble que pugui dir “som catalans” amb plenitud de sentit. És apostar per un poble prou fort perquè pugui tornar a desafiar a l’Estat espanyol amb l’objectiu de restaurar la independència de Catalunya. Tot el que no vagi en aquesta direcció és ajornar, amb una falsa comoditat, la desaparició final.
