1. Un Estat amb una sola llengua oficial
Andorra és l’únic Estat del domini lingüístic català que té el català com a única llengua oficial, d’acord amb la seva Constitució. Aquest fet no és simbòlic: és el fonament d’una política lingüística coherent que entén la llengua com a eix vertebrador de la comunitat política.
Sota el govern de Xavier Espot, amb el suport del Consell General, s’ha aprovat una normativa de gran abast que transforma la declaració formal en instruments efectius.
2. Els pilars de la nova política lingüística
Reforç institucional
Creació i consolidació d’un departament específic de política lingüística amb capacitat de coordinació transversal a tota l’administració.
Coordinació estructural
Nous òrgans com la Junta de Coordinació sobre Llengua i Formació i el Consell Nacional de la Llengua garanteixen coherència i seguiment real de les mesures.
Exigència de coneixement del català: Introducció progressiva de requisits lingüístics (A1 i A2) per a la renovació de permisos de residència i treball fins al 2029. Viure i treballar al país implica assumir deures lingüístics bàsics.
Ús obligatori en serveis i empreses: Les empreses han de garantir atenció al públic en català. L’administració ha de promoure’l en serveis, educació i producció audiovisual.
Règim sancionador: Sancions de fins a 60.000 euros per incompliments. La llei no és retòrica: és executable.
3. Impacte social: exigència i resposta
El 2024 el Servei de Política Lingüística va rebre desenes de queixes per possibles infraccions, tot i que encara no s’han imposat sancions formals. Paral·lelament, la participació en cursos de català s’ha triplicat des de l’aprovació de la llei.
Les dades mostren que el català continua sent la llengua habitual majoritària (63,7 %) i la principal llengua d’identificació (53,4 %), malgrat l’alta immigració. No és una situació idíl·lica, però sí comparativament sòlida.
L’exigència lingüística ha generat protestes d’alguns residents i creadors de contingut que han concebut el país com un simple espai fiscal. El discurs victimista contra l’obligació d’acreditar un nivell mínim de català ha topat amb una resposta social clara: cap Estat europeu considera extravagant exigir la llengua pròpia per treballar-hi de cara al públic. Aquí, la llengua actua com a criteri de compromís cívic.
Catalunya: retrocés i inacció
A Catalunya, les enquestes oficials mostren que el català com a llengua d’ús habitual amb prou feines arriba a un terç de la població, amb especial regressió a les àrees metropolitanes.
El coneixement formal continua sent elevat, però l’ús social real retrocedeix. I aquest és l’indicador decisiu.
1. Llei sense aplicació efectiva
Malgrat disposar de marc normatiu propi, l’aplicació és feble o inexistent en àmbits clau: comerç, serveis, cinema, justícia, sanitat o fins i tot escola. La vulneració dels drets lingüístics rarament té conseqüències. La substitució lingüística avança sense resistència institucional proporcional.
2. Integració sense exigència
Catalunya ha prioritzat l’oferta de cursos, però ha evitat vincular drets administratius a deures lingüístics efectius. El resultat és paradoxal: més persones saben català, però menys el fan servir habitualment.
3. Comerç i vida quotidiana
L’ús del català en comerços i hostaleria ha disminuït notablement. La manca d’inspecció i sanció transmet un missatge implícit: la llengua pròpia és opcional.
Andorra com a mirall incòmode
La diferència no és tant demogràfica com política. Andorra ha decidit que la llengua no és negociable. Ha articulat estructura, exigència i sanció. Ha convertit el principi en pràctica.
Catalunya, en canvi, continua atrapada en una gestió autonomista que proclama protecció però evita el conflicte i l’aplicació estricta.
El repte de qualsevol política lingüística coherent és transformar el coneixement en ús real. Avui, el Principat d’Andorra ofereix un model que evidencia les mancances de la política catalana. Si es vol garantir la continuïtat del català en tots els àmbits de la vida quotidiana, cal abandonar la passivitat i assumir que la llengua, com qualsevol dret col·lectiu, només es preserva amb fermesa institucional.
