Segons una informació recent publicada per InfoJonquera, el municipi de la Jonquera (Alt Empordà) s’acosta ja a un 50% de naixements de pares d’origen estranger. Un 50%. Poca broma. La meitat. Això vol dir que d’aquí a uns trenta o quaranta anys, si no ho canviem tot plegat, els catalans serem menys de la meitat. I tenint en compte que de l’altre 50% quants seran realment catalans? Quants parlaran en català a casa seva? Quants tindran referents catalans, quants viuran mínimament les tradicions del país com a pròpies?Aquesta dada, aquest 50%, és el senyal d’alarma definitiu que ens indica la minorització progressiva dels catalans a l’Alt Empordà i al conjunt de Catalunya. En un altre article, a més, ja vaig parlar de la degradació que tot plegat comporta al nostre poble de la Jonquera.
Fa dècades, Catalunya viu una transformació demogràfica accelerada que està alterant de manera profunda la seva composició social, cultural i identitària. Municipis sencers han canviat de fesomia en molt poc temps, i el que abans era una evolució lenta avui és una substitució demogràfica a gran velocitat. La Jonquera, per la seva situació estratègica, no és una excepció, sinó un avançament del que passa arreu. Marroquins i sud-americans de cop s’han convertit gairebé en la nova majoria social a la Jonquera i a bona part de l’Alt Empordà. Aquests, units als de la bandereta espanyola que fa dècades que patim, ens estan deixant en clara minoria als catalans.
Quan gairebé la meitat dels naixements corresponen a famílies d’origen estranger, no estem davant d’un fenomen marginal. Estem parlant d’un canvi estructural, amb conseqüències a mitjà i llarg termini sobre la llengua, la cohesió social, la identitat col·lectiva i la continuïtat nacional. La demografia no és ideologia: és matemàtica. I les matemàtiques indiquen clarament cap on ens dirigim: cap a l’extinció del nostre poble.
Aquest procés és especialment greu perquè coincideix amb una caiguda sostinguda de la natalitat catalana, fruit de la precarietat laboral, l’accés impossible a l’habitatge, la inestabilitat vital i una cultura dominant que desincentiva tenir fills. El resultat és una tempesta perfecta: menys naixements autòctons i més creixement poblacional via immigració. Dir això no és racisme. És descriure una realitat objectiva.
I si a això hi unim que molts dels «nouvinguts» passen olímpicament de la llengua catalana quan no l’odien directament, ja tenim el còctel perfecte per a la minorització demogràfica dels catalans.
A l’Alt Empordà, aquesta transformació ja és visible: barris a Figueres i Roses on el català ha deixat de ser llengua habitual, escoles amb dificultats creixents per garantir la immersió, serveis públics tensionats i una sensació creixent de desarrelament. La Jonquera no és una excepció: és un símptoma.
Si els catalans volem seguir existint com a poble i com a nació, no podem ignorar aquesta realitat. Sense catalans, no hi ha Catalunya. I amb una Catalunya pelna de no-catalans tampoc. I sense polítiques valentes que fomentin la natalitat, protegeixin la llengua, aturin la immigració immediatament i fomentin el retorn del màxim de gent possible als seus països Catalunya s’ha acabat.
La primera passa per a arreglar tot això és que els jonquerencs, els empordanesos i els catalans votem bé. Que deixem de votar als venuts, covards i traïdors que aplaudeixen amb les orelles l’arribada contínua d’estrangers que ens deixen en minoria i no s’integren. I que votem a aquells que es comprometin a posar fil a l’agulla per capgirar aquest malson. Que votem Sílvia Orriols i Aliança Catalana.
