En realitat, gairebé tots els mals que pateix la Franja de Ponent venen precisament per una qüestió de límits i de perifèria, de ser i no ser, d’estar situats en un extrem i estar annexionats a un territori d’una altra cultura. La prova del cotó de tot plegat, com saben la majoria de franjolins, és i ha estat quan els equips de futbol de la Franja han anat a jugar a terres aragoneses de l’interior, on se’ls ha dit de tot menys guapos, o quan han hagut d’ingressar en algun centre sanitari no depenent de la Sanitat catalana, on s’han vist obligats a canviar de llengua si volien ser atesos i a més han estat mirats de reüll fins i tot per altres pacients.
Els franjolins, ni que siga subconscientment, tot això ho tenen interioritzat, i segons les circumstàncies, el grau de cultura i les trajectòries personals, es manifesta d’una manera o una altra. Per exemple fent ridícules manifestacions d’adhesió “inquebrantable” a la marededéu del Pilar i a símbols com el catxirulo, o, al contrari -els que han viscut a altres terres de parla catalana i han estudiat-, amb mostres assenyades i no estridents de pertànyer a una comunitat comuna, la d’on es diu “bon dia”, en paraules manllevades del mestre Corominas.
En definitiva, per causa d’uns límits sobrevinguts i artificiosos, i pel seu predomini damunt les persones -que haurien de ser el centre de tot-, ens trobem en situacions lamentables i en un, com diuen els valencians, atzucac, un vertader cul de sac sense eixida possible, on se’ns nega el pa i la sal. Com ho acabem de veure amb l’infame pacte -semblant al pacte germanosoviètic contra Polònia- entre la dreta extrema espanyolista i l’extrema dreta espanyolista, en el qual, sense cap mena de rubor i tergiversantt la realitat i la història i vulnerant els drets de les persones, s’afirna que es farà tot el possible per a nevitar “la imposició” -segons ells-, tot erradicant-la, d’una llengua -que d’altra banda no reconeixen- que es parla al seu territori de fa mil anys.
Com volen després que molts franjolins no mostren desafecció per a tot el que ve d’una ciutat com Saragossa, plena de buròcrates i funcionaris castellanitzats i situada mentalment a anys llum? Sincerament, ningú s’hauria de sorprendre si la desafecció cap a l’espanyolisme ranci i els seus representants “regionales” es fa més gran entre els franjolins i els seus descendents, atès que es constata que la permanència d’uns límits que no serveixen per a garantir els mínims drets lingüístics i culturals siga de cap utilitat ni proporcione cap avantatge, al contrari!
