La natalitat dels catalans no és només una qüestió econòmica. Fa anys que se’ns repeteix que el problema és el preu de l’habitatge, la precarietat laboral o la dificultat per conciliar. Tot això hi influeix, evidentment. Però hi ha pobles que, fins i tot en condicions materials difícils, han mantingut una gran vitalitat demogràfica perquè tenien una cosa essencial: confiança col·lectiva, orgull nacional i sentit de continuïtat històrica. I això és precisament el que avui manca entre els catalans.
Un poble que deixa de creure en ell mateix deixa també de voler perpetuar-se. Quan una nació perd la fe en el seu futur, quan la lluita per la seva llengua és percebuda com quelcom molest, quan la seva història és desconeguda o de vegades, fins i tot, menyspreada pels mateixos fills del país, quan les seves tradicions són vistes com un folklorisme secundari o són reduïdes a simples festes, aleshores apareix el buit. I aquest buit també es manifesta en la natalitat.
Tenir fills és un acte profundament vinculat a l’esperança. És creure que hi ha alguna cosa valuosa que mereix ser continuada. És voler transmetre una llengua, una memòria, un llegat familiar, una manera de veure el món, una terra concreta. Sense aquesta voluntat de continuïtat nacional, la societat esdevé individualista, desarrelada i resignada. I una societat resignada no genera vida.
Per això, si volem augmentar la natalitat dels catalans, cal tornar a estendre un nacionalisme català fort, orgullós i vital. Cal que els catalans tornin a sentir intensament que formen part d’una nació única i mil·lenària. Cal que els infants creixin estimant la llengua catalana com un tresor propi i no com una simple eina utilitària. Cal que coneguin les grans gestes del nostre poble, dels grans comtes, reis i militars que en època medieval van crear la nostra Nació i la van mantenir lliure, a la resistència de Barcelona el 1714 i a totes les figures que han mantingut viva la nostra identitat al llarg dels segles.
Cal recuperar l’orgull de les nostres tradicions, de les nostres festes, de les nostres muntanyes, del nostre paisatge, de les nostres ciutats i pobles, de la nostra cultura popular i de la nostra manera de ser. Un poble que estima profundament el que és té més ganes de perpetuar-ho. Té més ganes de transmetre-ho als fills.
El problema és que avui el nacionalisme català és massa feble i massa poc intens entre molts catalans. Sovint es viu la catalanitat d’una manera passiva, gairebé administrativa, sense emoció ni transcendència. I cap poble no sobreviu només amb burocràcia o amb discursos tècnics. Les nacions viuen de passions col·lectives, de conviccions profundes i de la certesa que formen part d’una història que continua.
També cal recuperar la idea d’un futur grandiós per a Catalunya. Durant massa temps s’ha transmès derrotisme, por i decadència. Però els pobles que creixen són els que creuen en els seus grans destins. Els catalans necessitem tornar a imaginar una Catalunya forta, respectada, culturalment viva, nacionalment conscient i amb voluntat de permanència històrica. Necessitem tornar a sentir que el nostre poble té una missió i un futur.
Quan existeix aquesta confiança col·lectiva, la natalitat deixa de ser vista com una càrrega i torna a ser percebuda com una continuïtat natural de la comunitat nacional. Els fills passen a ser també hereus d’una civilització concreta, d’una llengua concreta i d’una memòria concreta.
Cap nació no pot aspirar a sobreviure si perd simultàniament la natalitat i la consciència nacional. Les dues coses estan íntimament lligades. I per això, si volem més naixements entre els catalans, primer caldrà reconstruir l’ànima nacional dels catalans.
