Qualsevol diria que aquest article no va del paper que pot tenir en les properes eleccions un partit com Aliança Catalana en una població com la gironina Salt i alguna connexió estranya amb algun càrtel mexicà. Però no. Va d’història. I d’una història que pot semblar llunyana però que no ho és tant.
I és que molt abans que la batllessa de Ripoll popularitzés el cognom Orriols aquest, aplicat a un topònim, ja era tristament conegut a les nostres comarques pel «comitè» que s’hi va formar durant la Guerra Civil. Aquest estiu es compleixen noranta anys de les actuacions que convertiren Orriols —així com també Salt— en sinònim de terror i vandalisme. Que Salt, una població industrial ja aleshores de considerable entitat, disposés d’un temut comitè revolucionari podia resultar, fins a cert punt, comprensible. Però… Orriols?
Ja fa uns quants anys que Josep Maymí va intentar revisar el «mite» [sic] dels dos comitès en el llibre Entre la violència política i el conflicte social (2001). Potser no va aconseguir desfer-lo del tot, però sí que va aportar elements importants per entendre l’origen i el funcionament del denominat comitè d’Orriols. De fet, d’acord amb el decret de 21 de juliol de 1936, que donava carta de naturalesa al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, resultava evident que un petit veïnat de Bàscara difícilment podia haver tingut un organisme d’aquella rellevància.
Com explica Maymí, el denominat comitè d’Orriols girava al voltant del lideratge exercit per un treballador del camp, Genís Serrats i Hospital (1903-1938), àlies Gaspar. Fill d’una família de petits propietaris del mateix poble, Serrats havia tornat de Mèxic, on —afirma Maymí— havia participat en la «Revolució mexicana» (p. 54), però la mort del pare i d’un germà gran el va obligar a fer-se càrrec del mas familiar. Un cop retornat, doncs, impulsà el sindicalisme agrari dins la CNT-FAI i establí estrets vincles amb els dirigents anarcosindicalistes de Salt.
Iniciada la guerra el juliol de 1936 i convertits els revolucionaris en els nous amos de la situació, Serrats instal·là el seu quarter general primer a can Costal i després a can Perruca, en aquest mateix veïnat, estratègicament situat en un important nus de comunicacions de l’Empordà. Tanmateix, aquest relat té un punt que el fa inversemblant: Gaspar era massa jove per haver pres part en la Revolució mexicana (1910-1917).
Una possible resposta a aquesta aparent confusió la trobo rellegint la biografia d’un saltenc, el malaurat Pere Sureda i Corominas (1904-1936), que el seu fill pòstum, Pere Joan Sureda i Canals, reconstruí minuciosament a Del bressol a la cuneta (2009). Sureda no va arribar a conèixer el seu pare, delineant a Obres Públiques de la Diputació de Girona i membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, perquè algú el va considerar un element perillós per al nou règim revolucionari instaurat l’estiu de 1936 i en va decretar la desaparició.
Empresonat a Girona, fou víctima d’una covarda saca que, la nit del 25 d’agost de 1936, el conduí fins a la cuneta de la N-II prop de la Creu de Fellines, passat l’encreuament de Vilafreser i a escassos cinc quilòmetres d’Orriols. Després d’anys d’investigació, el seu fill arribà a la conclusió que aquell assassinat havia estat ordenat pel mateix comitè de Salt.
I dic això perquè és precisament en aquest llibre on ens aclareix el tema de Mèxic. Sureda explica que durant els anys vint es seguia amb gran interès el que succeïa en aquell país. Allò que alguns qualifiquen encara avui de «Revolució» era, en realitat, una persecució religiosa sistemàtica decretada pel govern del president Plutarco Elías Calles que desembocà en l’anomenada «Guerra Cristera» o Cristiada. Aquest va ser un conflicte, que duraria tres anys, que s’inicià amb l’anomenada “Ley Calles”, de juny de 1926, i que enfrontà l’exèrcit governamental amb les milícies de catòlics. Aquí sí que, en tot cas, Gaspar hauria pogut ser-ne testimoni o element participant si realment va estar a Mèxic en els anys previs a la Segona República. Les notícies sobre aquella guerra, els seus màrtirs i les seves matances circulaven àmpliament per Catalunya i restaren gravades en la memòria de moltes de les futures víctimes de la «Revolució» de 1936 quan, anys més tard, s’enfrontararien al mateix destí.
Amb Pere Sureda foren assassinats pel comitè de Salt una divuitena de veïns d’aquest poble, entre els quals destacaven figures de gran vàlua cultural, com el músic i regidor de la Lliga Dídac Bover i Garcia (1890-1936), director de l’Orfeó Rossinyolenc. Del mateix comitè sorgiria qui esdevindria president del Comitè Antifeixista de Girona i, a partir de l’octubre de 1936, alcalde de la capital fins al maig de 1937: Expédito Duran i Fernández (1904-1974). Home de la FAI, nascut a Huelva i establert feia pocs anys a Salt, tenia el mèrit d’haver estat professor de l’Escola Racionalista de la societat anarquista La Floreal.
Resulta especialment sorprenent que en l’orwellià «Banc de la Memòria Democràtica» [sic] de la Generalitat hi figuri el nom de Genís Serrats, responsable de la mort de nombrosos innocents de les nostres comarques, igual que hi podria figurar Expédito Duran. Aquest darrer va sobreviure a la guerra i trobà refugi, curiosament, a Mèxic, com tants altres exiliats republicans. Mentrestant, els serveis d’intel·ligència franquistes el buscaven perquè, segons les seves investigacions, custodiava un important dipòsit de joies, valors i diners en metàl·lic al Crédit Lyonnais de Perpinyà.
Mèxic ofereix, en definitiva, una part del mirall que ajuda a comprendre alguns dels mecanismes de la repressió exercida a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil, així com determinades influències, complicitats i silencis. Amb aquest article prometo no atabalar-vos més amb la Guerra Civil, almenys fins l’estiu de l’any vinent. Però que la commemoració d’aquest norantè aniversari serveixi almenys per explicar la història en la seva complexitat i contribuir a restablir la memòria de totes les víctimes.
