El setembre de 1229, la mar Mediterrània fou testimoni d’una de les grans empreses de la història de Catalunya. Des de les costes del Principat, una poderosa host havia partit cap a Mallorca sota el comandament de Jaume I. Centenars de naus havien travessat la mar carregades de cavallers, soldats, mariners, clergues i homes decidits a participar en una empresa que canviaria per sempre el destí de la Nació catalana.
El 5 de setembre, l’estol havia sortit de Salou, Cambrils i Tarragona. Segons el mateix Llibre dels feits de Jaume I «tota la mar semblava blanca de les veles». Era una imatge extraordinària: les veles de la host catalana avançant cap a ponent, mentre davant seu s’alçava l’illa de Mallorca, aleshores sota el domini dels sarraïns. La primera gran prova de l’expedició encara havia d’arribar.
La mar havia quedat enrere
Després del desembarcament a Mallorca, les forces de Jaume I començaren a avançar cap a la capital. Els catalans sabien que entre Santa Ponça i la ciutat de Mallorca hi havia un obstacle formidable: les forces del valí Abu Yahya havien mobilitzat els seus homes per impedir que l’exèrcit català arribés fins a les muralles de la ciutat.
El terreny muntanyós de Portopí era especialment favorable als defensors. Les serres dominaven els accessos i permetien als sarraïns controlar les vies per on havia d’avançar la host catalana. No era, per tant, una simple topada entre dos exèrcits: era la batalla pel pas que conduïa cap al cor de Mallorca. El 12 de setembre, les dues hosts es trobaren. I aleshores la muntanya es convertí en un camp de batalla, concretament entre els pujols d’en Saragossa i de la Ginesta.
Portopí: ferro contra ferro
L’enfrontament fou violent. Cavallers i homes de peu avançaren entre els turons, mentre la cavalleria sarraïna intentava aprofitar el terreny per colpejar els catalans. El resultat de la batalla semblva incert.
Però en aquella jornada hi havia dos noms destinats a quedar units per sempre a la història de la conquesta: Ramon de Montcada i Guillem de Montcada.
Els Montcada eren una de les grans nissagues de la noblesa catalana. Ramon, oncle de Guillem, havia participat en la preparació de l’expedició i havia ofert anar-hi amb cavallers, servents i mariners. El seu nebot Guillem també formava part de la host. A Portopí, però, els esperava la mort.
La tradició cronística i les representacions pictòriques medievals han convertit el combat dels Montcada en una de les escenes més poderoses de tota la conquesta. En les pintures murals conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya, Guillem de Montcada apareix combatent envoltat de forces musulmanes, amb l’espasa a la mà i l’escut protegint-lo. La pintura immortalitza aquell instant en què els cavallers catalans quedaren isolats davant la pressió dels alarbs. Ramon de Montcada morí en aquella batalla. Guillem també hi trobà la mort.
La victòria catalana, però, encara no estava decidida.
El puig que calia conquerir
En arribar a la zona alta de la serra, Jaume I comprengué la importància d’un dels turons ocupats pels sarraïns. Aquella posició dominava bona part del camp de batalla i podia determinar el resultat de l’enfrontament. El rei avançà amb els seus homes. La crònica reial descriu la presència d’una gran multitud de sarraïns al cim, amb la seva senyera. D’allà estant, els defensors llançaven pedres contra els atacants. La batalla es desenvolupava així en diversos nivells: cavalleria, infanteria, combats individuals i assalts als punts elevats.
Jaume I va comprendre que aquell puig no podia romandre en mans de l’enemic. I els catalans hi pujaren. El combat final fou decisiu. L’empenta de la host de Jaume I aconseguí desallotjar els alarbs de les seves posicions i assegurar la victòria.
Portopí havia caigut.
Una victòria que canvià el destí de Mallorca
La batalla no significava encara la conquesta de l’illa. Però havia obert el camí. Després de Portopí, l’exèrcit de Jaume I pogué avançar cap a la ciutat de Mallorca i iniciar el llarg setge de la capital. Durant gairebé tres mesos, els catalans assetjaren les muralles de Madina Mayurqa, la que seria la futura Ciutat de Mallorques dels catalans. Finalment, el 31 de desembre de 1229, la ciutat caigué en mans de Jaume I.
Per això Portopí ocupa un lloc fonamental en la història de la conquesta de Mallorca. Sense aquella victòria, l’avanç cap a la capital hauria estat molt més difícil. Portopí fou el sacrifici de tota una generació de cavallers que havia posat les seves armes al servei d’una empresa mediterrània d’expansió catalana. Entre ells, els Montcada, que deixaren la vida en aquella muntanya mallorquina. La seva mort no fou oblidada.
La memòria d’una gesta catalana
La conquesta de Mallorca fou una de les grans empreses de l’expansió medieval catalana per la Mediterrània. Amb ella, el món català s’estengué més enllà de la mar i Mallorca entrà en l’espai polític, cultural, lingüístic i nacional que esdevindria, amb el temps, els Països Catalans. Portopí fou el primer gran esglaó d’aquella transformació.
Allà, damunt les muntanyes que protegeixen la badia de Palma, els catalans s’enfrontaren als sarraïns en una batalla ferotge. Allà Jaume I aconseguí la victòria que li permetria continuar avançant cap a la capital, el que seria el Cap i Casal del reialme de Mallorques.
Avui, gairebé vuit segles després, costa imaginar aquell setembre de 1229. Però les pedres, les muntanyes i la mar van ser testimonis d’aquella guerra que els catalans, amb el seu tremp expansiu, van lliurar per engrandir la Nació.
Aquell 12 de setembre de 1229, a les muntanyes de Portopí, començava una nova pàgina de la història de Catalunya.
