Diumenge passat es van enfrontar les seleccions masculines de futbol d’Israel i Irlanda dins la competició coneguda com a Nations League, promoguda per la UEFA, amb el resultat final de victòria irlandesa per 0-3. Aquest partit no passarà a la història ni pel joc ni pel resultat, sinó per les ostentoses mostres de rebuig que els irlandesos mostraren davant l’obligació de jugar aquest partit. Al llarg de la setmana jugadors, tècnics i directius van mostrar el seu malestar i durant el partit van mostrar crespons negres en suport a la “causa palestina”. De fet, aquest partit ha servit per exterioritzar un element ja conegut per a tota persona amb coneixements mínims de política internacional: el profund sentiment antiisraelià existent a Irlanda. Sobre el paper, Irlanda seria un més dels Estats que es posicionà favorablement per la causa palestina arran de la guerra iniciada per Hamàs el 7 d’octubre de 2023. Però en realitat, el palestinisme irlandès té arrels més profundes.
Aquestes arrels rauen en el fet de la coincidència gairebé simultània de dos episodis claus en la història d’ambdós països. Per una banda, la guerra de 1967 en la qual Israel derrotà en menys d’una setmana un nou intent d’invasió per part dels estats àrabs veïns. La conseqüència principal fou l’ocupació per part d’Israel de Gaza i Cisjordània, a part de la península del Sinaí (retornada a Egipte el 1979). A efectes internacionals, s’entengué (i s’entén encara avui en dia) com a “ocupació” el que també s’hauria pogut considerar “recuperació”. La creació de l’Estat d’Israel tingué lloc dividint l’antic mandat britànic de Palestina entre unes terres per als jueus, el que es coneixeria com a Israel; i unes altres pels àrabs. Israel acceptà inicialment aquesta pèrdua de territoris, però els diferents atacs que patí fins 1967 legitimà l’ocupació o recuperació de Gaza i Cisjordània. La posició de l’ONU favorable a la causa palestina ha fet que a nivell internacional es considerí com a “ocupació” el control israelià sobre aquells dos territoris.
Per la seva banda, a partir de 1968 començaren el que s’ha conegut com a “Troubles” (problemes), a Irlanda del Nord. Una sèrie de manifestacions a favor dels drets civils, contra la segregació negativa de la minoria catòlica, per la impossibilitat d’accés a segons quins càrrecs i feines per part dels irlandesos que professaven aquella religió; desembocà en la creació de l’IRA provisional, grup militar encarregat de defensar els catòlics de l’ocupació britànica i fins als acords de Divendres Sant de 1998 que prengué un caràcter proper a la guerra civil: atemptats, accions militars dels dos bàndols… Les accions de l’IRA destinades a la unificació de tota l’illa sota els designis de Dublín facilità que s’encabís la seva lluita com a un element més de les diferents guerres i accions de descolonització que protagonitzaren bona part del planeta a partir de la dècada de 1950. Això féu que el que es considerà com a ocupació de Gaza i Cisjordània per part d’Israel esdevingués una lluita referent per part de tots els partidaris de l’alliberament nacional de les colònies i dels pobles ocupats per metròpolis. En aquest context, la causa palestina es convertí en un mite per a la causa irlandesa (o millor dit; nord-irlandesa). La pacificació de l’Ulster amb els acords de Divendres Sant i, sobretot, amb l’obertura de fronteres arran del Tractat de Maastricht no coincidí amb un canvi de perspectiva per part del nacionalisme irlandès envers la causa palestina.
Ara bé, amb els anys, hom veu la posició irlandesa envers Israel com a un capítol més de la moda de les esquerres internacionals de recolzament a ulls clucs de la causa palestina, sense aturar-se a pensar si és legítima la manera com els habitants de Gaza i Cisjordània fan front a l’anomenada ocupació. Els fets del 7 d’octubre de 2023 marcaren un abans i un després: el recolzament cec de les esquerres a l’acció punitiva dels comandos de Hamàs contra població civil indefensa va deixar clar que la causa palestina ha esdevingut una via de desfogament d’aquestes esquerres pel seu fracàs alhora de presentar una alternativa viable al “modus vivendi” occidental. A més, el recolzament cec a una religió caracteritzada per les seves misogínia i homofòbia, costa molt d’entendre a ulls de les societats occidentals.
I tornant a Irlanda, la seva actitud actual demostra un desconeixement profund de la seva pròpia història recent, que té molts punts comuns amb la d’Israel. Ambdues nacions es crearen a partir de la finalització de l’ocupació britànica. En el cas irlandès, el 1919 els diputats irlandesos electes al Parlament de Westminster no ocuparen llurs escons sinó que constituïren el primer Dáil (parlament) a Dublín. La reacció britànica dugué a una guerra que finalitzà amb un Tractat pel qual l’any 1922 Irlanda es convertia en un Estat lliure associat al Regne Unit, excepte el sis comtats ubicats al Nord-est de l’illa, territori conegut com a Ulster, amb predomini de població protestant partidària de la permanència al Regne Unit. Però a la pràctica, a partir de l’elecció d’Eamon de Valera com a president d’Irlanda el 1932 aquest territori començà a actuar de facto com a estat independent. El 1937 s’aprovava una Constitució plenament republicana per part del Dáil de Dublín. En aquells moments, les circumstàncies socials i econòmiques del Regne Unit, a la vigília de la II Guerra Mundial i en un context de greu crisi econòmica, li impediren fer res per oposar-se a aquell acte de sobirania. Durant aquell conflicte De Valera es negà a recolzar els britànics i proclamà la neutralitat irlandesa, contravenint allò pactat al Tractat de 1922. El 1949 el Regne Unit i la major part d’Estats del món reconeixien la independència de la República d’Irlanda. Independència incompleta, donat que l’Ulster continuà sota domini britànic.
El cas de la creació de l’Estat d’Israel té moltes similituds amb el procés d’independència irlandès. Fou també fruit d’un context de debilitat de la metròpoli, arruïnada després de sis anys de guerra i obligada a desprendre’s de la major part del seu antic imperi. L’Holocaust nazi contra la població jueva a Europa donà motius per a satisfer la vella aspiració dels practicants d’aquesta religió de disposar d’un Estat propi, on tot els jueus s’hi poguessin refugiar, amb garantia de poder desenvolupar-se plenament en la seva religió, costums i visió del món. Però degut a la important presència de població àrab es va haver de fer el repartiment entre les ambdues comunitats que més amunt hem explicat. Israel acceptà renunciar a part del territori que li correspondria per justícia històrica, però els veïns àrabs no acceptaren la presència dins la Península aràbiga d’un Estat no musulmà. D’ençà de 1948 han estat diversos els intents d’aquests estats per aconseguir la desaparició de l’Estat israelià i malgrat aquesta hostilitat, Israel acceptà a principis de segle XXI atorgar autonomia a Gaza i Cisjordània. Malgrat aquestes concessions, part important dels estats àrabs continuen recolzant la futura desaparició de l’Estat d’Israel. Repeteixo: l’objectiu és la desaparició d’Israel, no l’alliberament de Gaza i Cisjordània i el retorn a les fronteres aprovades el 1948.
Si analitzem bé la història d’ambdós Estats, és més el que tenen en comú que el que els diferencia. Ambdós se separaren de la mateixa metròpoli, el Regne Unit, aprofitant un context de debilitat de la mateixa. Ambdós poden exposar que actualment no disposen de tot el territori que els correspondria: en el cas irlandès els sis comtats que conformen l’Ulster; en el cas israelià el ple control de Gaza i Cisjordània. I ambdós no prenen una actitud d’ofensiva clara per a restituir els territoris que consideren ocupats; en el cas irlandès, el tractat posterior a la sortida del Regne Unit de la Unió Europa, arran del qual es manté la lliure circulació entre les dues Irlandes justifica que no hi hagi una reivindicació notable de la unificació efectiva de l’illa (tot i que és una possibilitat que no descarto veure). Pel que fa a Israel, hom té la impressió que les pressions internacionals, amb el posicionament clau de l’ONU, són una eina per a que no es plantegi la possessió efectiva d’uns territoris que tindria dret a reivindicar amb més èmfasi.
Actualment, hom té la impressió que la posició irlandesa respecte el conflicte àrabo-israelià no és tant herència de la trobada de les dues lluites a finals de la dècada de 1960 sinó d’un context cultural on s’han accentuat les posicions ideològiques i amb uns intel·lectuals d’esquerra que associen Israel amb tot allò que els genera rebuig. En aquest context, la posició irlandesa no és cap raresa, només cal tenir present la d’Espanya. Però el recolzament espanyol a la causa àrab no hauria de sorprendre si tenim en compte les característiques culturals espanyoles, un Estat que tradicionalment ha rebutjat la cultura del treball i de l’esforç no és estrany que simpatitzi amb uns territoris altament dependents dels ajuts externs com són Gaza i Cisjordània. De la mateixa manera que és normal que senti menyspreu pel que ha representat tradicionalment el poble jueu: treball, esforç, discreció, progrés… El que ja no és tan normal és que Catalunya comparteixi aquesta posició espanyola. I de retruc, tampoc no és normal la posició irlandesa. Els dirigents i agents culturals i esportius irlandesos no fan més que seguir una moda que s’ha estès arreu, la de treure la bandera palestina en qualsevol context i demonitzar no només l’Estat israelià sinó el judaisme en general. Els irlandesos farien bé de repassar la seva història i la del món en general, en llegir els orígens dels dos pobles i en no tenir manies en no seguir els dictats de la internacional islàmica, cada cop més introduïda entre les poblacions europees i amb més capacitat d’obligar als nostres polítics d’actuar seguint els seus interessos.
No puc negar que he sentit i sento vergonya per la posició irlandesa respecte el conflicte al Pròxim Orient. Però almenys envejo que són un Estat amb plena llibertat per dictar la seva política internacional (deixant a part les pressions esquerranes i islamistes indicades). La vergonya que sento s’incrementa respecte el cas català, de seguidisme acrític de l’antisemitisme tradicional espanyol, de rebuig a un Estat referent amb el qual compartim els valors de treball i esforç. Si més no, Irlanda ja va fer la feina entre 1919 i 1937 i ara té plena llibertat per presentar-se al món de la manera que cregui més oportuna, encara que sigui amb el postureig i l’estupidesa que van demostrar abans i durant el partit de futbol de diumenge passat.
