El Primer d’Octubre de 2017 és, per als catalans que vam viure aquella jornada, una data que el temps no pot esborrar. Aquell dia Catalunya va sortir al carrer per votar i es va trobar davant seu un Estat castellà disposat a impedir-ho per la força. Milers de catalans van passar hores davant dels col·legis electorals, protegint unes urnes que el poder espanyol volia fer desaparèixer. I quan van arribar la policia espanyola i la Guàrdia Civil, molts catalans no van fugir.
Es van asseure a terra. Van posar els seus cossos davant de les portes. Van aguantar empentes, porres i cops. Van defensar les escoles amb les mans nues. No eren soldats ni tenien formació militar. Eren avis, pares, mares, joves, treballadors, estudiants, gent gran… catalans anònims que havien decidit que aquell dia votarien per alliberrar la Nació. Les dades sanitàries de la Generalitat van registrar 1.066 persones ateses per lesions relacionades amb les càrregues policials entre l’1 i el 4 d’octubre. Aquelles imatges van donar la volta al món. I encara avui són impossibles d’oblidar.
Però el Primer d’Octubre també va revelar una altra realitat, potser encara més dolorosa: la distància entre el coratge de bona part del poble català i la incapacitat, la manca de voluntat i fins i tot la traïció dels seus dirigents per portar fins al final allò que havien promès.
Durant mesos, els líders del Procés havien anunciat que Catalunya votaria, que la independència es proclamaria si guanyava el sí i que el mandat sorgit de les urnes seria aplicat. El poble va complir la seva part. Va anar als col·legis malgrat la repressió, va protegir les urnes i va votar en unes condicions extraordinàries. Fins i tot el Govern de Carles Puigdemont va reconèixer públicament el paper dels ciutadans que van fer possible la votació malgrat les actuacions policials. El mateix Carles Puigdemont va afirmar el Primer d’Octubre, després de saber-se que un 90% dels catalans havien votat a favor de la independència, que en el termini màxim de 48 hores ell i el seu govern proclamarien la independència del país. I no ho van fer.
Després va arribar el buit.
Aquella va ser la gran traïció del Procés: haver demanat als catalans que resistissin, haver-los fet creure que darrere aquella resistència hi havia una estratègia política preparada i, quan va arribar l’hora de transformar aquella mobilització en poder polític efectiu, deixar el país desemparat davant l’Estat dels castellans.
No oblidem què va passar després. Empresonaments, exili, processos judicials, intervenció de les institucions i una repressió política que va colpejar dirigents i ciutadans. I més d’un milió d’estrangers arribats en gairebé deu anys d’ençà del 2017, com una venjança de l’Estat dels castellans contra els catalans per haver gosat voler ser lliures del seu jou.
Aquella és la ferida que encara no s’ha tancat. Perquè el Primer d’Octubre no va fracassar perquè els catalans no lluitessin. No va fracassar perquè el poble no hi fos. No va fracassar perquè faltés determinació als ciutadans que van defensar les urnes. El que va fallar va ser la voluntat dels dirigents suposadament independentistes de convertir aquella força popular en una ruptura política efectiva amb Espanya.
I aquesta diferència és fonamental. El Primer d’Octubre va demostrar que existeix una Catalunya disposada a defensar-se. Una Catalunya que, quan la Nació és atacada i quan l’Estat dels castellans utilitza la força contra Catalunya, és capaç d’organitzar-se espontàniament i de resistir. Aquell esperit no pertany a cap partit, a cap líder i a cap govern. Pertany a la gent.
Per això el Primer d’Octubre continua incomodant tant. I també i sobretot a molts suposats independentistes.
Perquè recorda als catalans què van ser capaços de fer. Recorda que centenars de milers de persones van actuar sense esperar ordres. I recorda també que cap projecte nacional no pot sostenir-se indefinidament sobre promeses de dirigents que després no estan disposats a assumir les conseqüències de les seves pròpies paraules.
El Primer d’Octubre de 2017 és el record d’una Catalunya que va perdre la por. I aquesta és, probablement, la seva herència més important.
