La vaga general convocada per aquest dimecres 11 de novembre torna a posar de manifest una contradicció cada vegada més difícil d’amagar: la d’uns partits que es proclamen independentistes, però que no tenen cap inconvenient a sumar-se a les iniciatives polítiques i sindicals d’àmbit espanyol. ERC i la CUP han decidit donar suport a una mobilització impulsada per CCOO i UGT, dos sindicats d’obediència espanyola. I ho fan amb el vistiplau de Salvador Illa, president de la Generalitat i dirigent del mateix PSOE que governa Espanya. Mentrestant, sindicats que es defineixen com a catalans també han optat per fer seguidisme d’una convocatòria que evidencia fins a quin punt una part de l’independentisme ha renunciat a construir una agenda pròpia.
Una vaga espanyola amb l’aval de l’independentisme català
La convocatòria de l’11 de novembre té un origen i una projecció política que no es poden passar per alt. Partits que es presenten com a independentistes decideixen convertir-se en altaveus d’una mobilització que s’inscriu en una dinàmica sindical i política espanyola.
ERC i la CUP han expressat públicament el seu suport a la vaga. La contradicció és evident. Els mateixos partits que parlen de sobirania nacional i d’alliberament de Catalunya consideren que la resposta als problemes del país passa per secundar una convocatòria impulsada per les grans centrals sindicals espanyoles.
Quina mena d’independentisme és aquest? Quin sentit té reivindicar la independència política de Catalunya si, a l’hora de la veritat, es renuncia a actuar amb criteri propi en qüestions tan importants com la mobilització dels treballadors?
L’independentisme no pot limitar-se a pronunciar discursos sobre la República catalana mentre, en la pràctica, s’integra disciplinadament en les dinàmiques polítiques i sindicals de l’Estat espanyol.
ERC i la CUP: independentistes de paraula, subordinats a l’agenda espanyola
El posicionament d’ERC és especialment significatiu. La formació que durant anys ha reivindicat la construcció d’una República catalana ara es posa al costat de CCOO i UGT en una mobilització que també vol incidir en el debat polític espanyol.
Els sindicats convocants han explicat que volen fer entendre al pròxim govern estatal que la classe treballadora pot aturar el país. I la vaga coincideix, a més, amb l’inici de la campanya electoral de les eleccions espanyoles del 29 de novembre.
Per tant, la dimensió política de la convocatòria és innegable. No és una mobilització laboral desvinculada del calendari polític. Els mateixos responsables sindicals han situat la vaga en un context de pressió sobre els partits que aspiren a governar Espanya.
I ERC s’hi apunta sense cap inconvenient.
La CUP, per la seva banda, també ha decidit donar-hi suport. Una formació que es defineix com a independentista i que sovint reivindica la ruptura amb l’Estat espanyol sembla haver oblidat que la construcció d’una alternativa nacional també exigeix disposar d’instruments de mobilització propis.
És lamentable que dues formacions que encara utilitzen l’independentisme com a bandera política no considerin necessari diferenciar-se de les iniciatives impulsades des de l’espanyolisme sindical. La defensa dels treballadors catalans no hauria de comportar la subordinació a les estratègies de CCOO i UGT.
Catalunya necessita una política laboral pròpia, unes organitzacions representatives dels interessos nacionals del país i una capacitat de mobilització que no depengui de les decisions preses a Madrid.
Salvador Illa, el president que dona cobertura a la convocatòria
El posicionament de Salvador Illa encara resulta més revelador.
El president de la Generalitat ha expressat la seva comprensió envers la vaga i hi ha donat suport.
Illa, però, no és un president desvinculat del poder polític espanyol. És membre del PSC i del PSOE, el mateix partit que encapçala el govern espanyol. És a dir, forma part de la mateixa estructura política a la qual els sindicats convocants volen pressionar amb aquesta mobilització.
Aquesta circumstància mereix una reflexió.
Com és possible que una convocatòria presentada com una eina per pressionar el poder polític espanyol compti amb la comprensió i el suport del president de la Generalitat, que pertany al partit que governa a Madrid? Això és inaudit.
La fotografia política és ben significativa: el PSOE governa Espanya, el PSC-PSOE governa Catalunya i ERC i la CUP contribueixen a donar legitimitat a una mobilització avalada per les principals centrals sindicals espanyoles.
Mentrestant, Catalunya continua sense disposar d’un projecte nacional compartit que situï els interessos del país per davant de les estratègies dels partits espanyols.
Els sindicats catalans també han renunciat a tenir una veu pròpia
La responsabilitat, però, no és exclusivament dels partits polítics. També cal assenyalar els sindicats que es defineixen com a catalans i que han decidit sumar-se a la convocatòria.
És especialment decebedor el paper d’organitzacions com la Intersindical. També la CGT i altres organitzacions de la Taula Sindical s’han incorporat a la mobilització general.
Cal distingir, evidentment, les diferents trajectòries i plantejaments d’aquestes organitzacions. No totes tenen la mateixa naturalesa ni responen exactament als mateixos interessos. Però el resultat polític és el mateix: les reivindicacions dels treballadors catalans acaben integrades en una jornada de mobilització compartida amb les grans estructures sindicals espanyoles.
Quina oportunitat perduda!
Si Catalunya necessita sous més dignes, habitatges assequibles i millors condicions laborals, per què no impulsar una mobilització nacional pròpia? Per què no situar al centre del debat la necessitat de disposar de les eines polítiques i econòmiques que permetin al país decidir sobre el seu futur?
Un sindicalisme realment arrelat al país hauria de tenir la capacitat de marcar el seu propi calendari, establir les seves prioritats i convocar els treballadors catalans quan ho considerés necessari. No limitar-se a seguir les convocatòries de les grans centrals espanyoles.
L’independentisme no pot continuar fent de comparsa
La vaga de l’11 de novembre deixa al descobert la crua realitat: una part de l’independentisme institucional ha acabat assumint com a pròpies les prioritats de l’esquerra política i sindical espanyola.
ERC i la CUP tenen tot el dret de donar suport a la mobilització. Però també han d’assumir la responsabilitat política de les seves decisions. No es pot exigir als catalans que creguin en un projecte d’emancipació nacional mentre les mateixes organitzacions que l’haurien de liderar actuen subordinades a les estratègies de Madrid.
I els sindicats catalans que s’hi han sumat haurien de preguntar-se si aquesta és realment la millor manera de defensar els interessos dels treballadors del país.
Catalunya no necessita ser una comparsa de les mobilitzacions espanyoles. Necessita organitzacions polítiques i sindicals capaces de pensar, decidir i actuar des d’una lògica nacional pròpia.
Perquè una nació que no és capaç de marcar el seu propi rumb acaba seguint el dels altres. I un independentisme que renuncia a aquesta exigència deixa de ser una eina d’alliberament nacional per convertir-se en una simple etiqueta electoral.
L’11 de novembre serà el reflex d’una renúncia política: la d’aquells que, mentre parlen d’independència, continuen mirant cap a Madrid per saber quan, com i amb qui s’han de mobilitzar.
