La immigració és un tema important quan es parla de catalanitat. El nostre poble i la nostra llengua han estat minorizats per diverses allaus migratòries d’ençà el segon terç del segle XX. Durant els anys 60, al Principat si més no, la proporció de nouvinguts en la població va superar els màxims històrics dels Estats Units i de l’Argentina, i aquest procés de minorització ha anat accelerant dramàticament al llarg dels darrers vint anys.
Que els catalans siguem minoritaris a la Catalunya actual, si bé és un tabú, alhora és una obvietat. Es pot comprovar arreu del país, de Salses a Guardamar i de Fraga i el Carxe fins a Maó i l’Alguer, amb matisos locals, tot i l’absència de dades fiables. I no existeixen dades oficials perquè, segons les estadístiques oficials, som “espanyols”, o bé “francesos”. No existim com a catalans. Altrament dit, la ciutadania jurídico-administrativa esborra i amaga la nostra nacionalitat.
En aquest article, no definirem qui és o no és català, atès que pensem que els lectors ja ho tenen més o menys clar; sinó que esbrinarem quins focus d’immigració perjudiquen més l’existència de la nació catalana, és a dir, del poble català amb la seva llengua a la seva terra.
Abans que res, però, recordem uns quants fets que poden semblar evidents, però que resulten no ser-ho sempre per a tothom.
Primer, la immigració no és positiva ni negativa en si, sinó que comporta efectes positius o bé negatius depenent de molts factors: l’actitud dels immigrants i dels autòctons, el volum i ritme de l’onada migratòria, la proximitat de bases culturals entre immigrants i autòctons, la condició sociopolítica del país receptor (nació independent que ningú qüestiona, o nació sense Estat ocupada?), etc.
En segon lloc, la plena assimilació lingüística, cultural i identitària de l’immigrant en la comunitat nacional del país que l’acull és alhora un dret del qual no pot ésser privat i un deure del qual no pot ésser eximit. Ara bé, com és lògic, qui no vol complir el deure perd el dret, o sigui, qui no vol ser dels nostres l’hem de considerar foraster. A fi de comptes, ja vam tenir dues importants onades d’immigració en el passat: l’occitana dels segles XVI i XVII, que va arribar a duplicar la població d’algunes localitats, i l’espanyola de la segona meitat del segle XIX i del primer terç del XX, i ambdues es van acabar assimilant del tot.
Finalment, quan aquí parlem de fonts d’immigració nocives, es tracta de tendències generals que ja podem observar de manera empírica, i no pas de cap llei de ferro que s’aplicaria automàticament a qualsevol individu procedent d’un d’aquests focus.
En cadascuna de les fonts particularment perilloses que esmentarem, és clar que no tothom té la mateixa actitud nefasta envers la catalanor, que la majoria no vénen a ca nostra amb l’objectiu conscient i calculat d’exercir com a colons, i també que moltíssims patriotes de pedra picada tenim ascendència procedent d’aquests focus.
De la mateixa manera, també tenim per descomptat que els altres focus d’immigració (Europa Oriental, Àsia, Àfrica subsahariana…), si bé són força menys problèmatics, sigui pel menor volum demogràfic, la menor delinqüència, o la major predisposició a la integració, tampoc no són monòlits que consten exclusivament d’éssers de llum ben integrats, ni de bon tros.
Aclarits aquests punts, podem presentar aquests quatre grups d’origen més perillosos per a Catalunya, els catalans i la llengua catalana a curt o mitjà termini:
1) La immigració espanyola, i la francesa al Nord.
Primer de tot, aquests immigrants són membres de les ètnies titulars dels estats ocupants, altrament dit, i és cabdal, tenen els estats opressors anticatalans al darrere, amb les lleis, les institucions, els tribunals, els mitjans de comunicació, les forces d’ocupació… que blinden la seva prepotència (val a dir que en la gran majoria de casos, en la pràctica, tot i no ser-ne, els immigrants gallecs, asturians, aragonesos… actuen com a espanyols ètnics; i els occitans, bretons, alemanys d’Alsàcia… com a francesos ètnics).
Encara que una immigració espanyola significativa hagi començat en la segona meitat del segle XIX, cal dir que fins ben entrat el segle XX, el volum i el ritme de les arribades eren raonables i sostenibles, i el gruix de la població catalana era analfabet i monolingüe en català, cosa que afavoria la incorporació harmònica dels nouvinguts.
Això va canviar sota la dictadura del general Franco, especialment durant els anys 50 i 60, amb l’arribada d’uns dos milions d’espanyols al nostre país al cap de menys de vint anys (massa gent al cap de massa poc temps), amb què van formar guetos, agregar-se en barris i suburbis sencers on els catalans van acabar sent ben poquets, i en situació de persecució oberta de la llengua amb la gran majoria de catalans ja bilingüitzats en castellà: la major part d’aquesta allau migratòria no va fer mai cap esforç per a assimilar-se, i encara avui constitueix, si més no al Principat, el gruix del vot espanyolista. Això ho reconeixeria un cec.
Quant a la immigració francesa massiva al Nord, un dels pocs llocs del territori nacional (amb la zona d’Alacant i l’Alguer) on la majoria de catalans autòctons ja no parlen català sinó la llengua colonial (tot i considerar-se catalans o com a mínim, valencians), va començar després del trencament massiu de la transmissió intergeneracional de la llengua catalana, però és clar que va contribuir a arrelar i blindar-hi el francofrancesisme. S’hi destaquen els pieds-noirs, colons europeus, francòfons i per sistema ultranacionalistes francesos que van fugir Algèria arran de la independència (molts dels quals tenien ascendència catalana, especialment de Menorca i del sud del País Valencià).
Explicitem-ho: la immigració espanyola (o francesa al Nord) té tota la potència de l’Estat espanyol o francès (el seu propi) al darrere; és la seva llengua, cultura i consciència nacional que ens imposen; malgrat tot, sempre s’oculta (no tan sols per part de colons i botiflers espanyolistes o francesistes, sinó també d’independentistes de bona fe i tot) que són tan estrangers com els altres; i, sobretot, els espanyols són el major col·lectiu immigrant inassimilat del país, i són més nombrosos que tots els altres junts.
2) La immigració musulmana, especialment la immigració àrab i amaziga del nord d’Àfrica (Marroc, Algèria). Sobrerepresentats en el lumpenproletariat de Catalunya, tenen poca voluntat real d’integració a la cultura catalana, una forta endogàmia, una alta taxa de delinqüència (incloent-hi amb violència), una alta taxa de natalitat especialment preocupant (en força llocs els nadons de pares marroquins ja atenyen poc menys de la meitat del nombre total de naixements), i molts propugnen un ultraconservadorisme religiós creixent entorn de l’islam que, a més de forà, és del tot incompatible amb la nostra cultura i els nostres valors moderns i il·lustrats, i fer concessions (que no seran mai prou per als islamistes, ja que només una victòria total podrà satisfer les seves insaciables ambicions) a aquesta ideologia no pot sinó arribar a perjudicar greument els nostres drets i llibertats.
3) La immigració hispanoamericana. Com que ja tenen la llengua de l’Estat ocupant com a pròpia, moltíssims immigrants colombians, argentins, equadorians, peruans, veneçolans, hondurenys, bolivians, dominicans… actuen en la pràctica com a reforç objectiu del contingent colonial espanyol a Catalunya. Molts vénen a Catalunya amb la idea que aquí és Espanya i que, per tant, no tindran perquè aprendre cap altra llengua, només faltaria, i després s’emprenyen quan s’assabenten del fet català, perquè els trenca tots els esquemes i és una nosa. De fet, no és gens excepcional trobar-se amb un immigrant hispanoamericà més rabiosament espanyolista, amb tota la prepotència supremacista, que l’espanyol mitjà. I, òbviament, no podem oblidar que la taxa de delinqüència hispanoamericana a Catalunya és prou alta (de fet, la delinqüència hispanoamericana és la segona més important, després de la magribina).
4) L’ “expatriació”, que presenta característiques sui generis.
Sovint oblidada entre les fonts d’immigració problemàtiques, l’expatriació és prou diversa internament i consta essencialment de treballadors del sector terciari i de coll blanc (molts dels quals, de tota manera, tornaran al seu país tard o d’hora), així com de jubilats, molt majoritàriament procedents de diversos països occidentals, entre els quals són especialment nombrosos els anglosaxons, els francesos i els alemanys. Els tenim concentrats, sobretot, a les ciutats més grosses del país (especialment Barcelona) i a les zones costaneres turistificades.
En la seva gran majoria, com els hispanoamericans, vénen al nostre país amb la idea que aquí “és Espanya”, és més, vénen perquè “és Espanya” (com una mena de guiris eterns, però amb feina), i tot sovint no saben res de Catalunya ni tampoc en volen saber res, aprendre el català els sembla una pèrdua de temps del tot inútil i prescindible, i si alguns –ben minoritaris– fan aquest esforç al Principat, gairebé tots en tenen prou amb el castellà a les Illes o al País Valencià (quan no insisteixen a parlar directament en anglès, alemany o francès amb tothom). El desdeny palmari del Liceu Francès de Barcelona envers la nostra llengua, per exemple, és ben conegut, i qui s’ha trobat davant d’una escola francesa de l’Eixample ha pogut veure que la documentació adreçada als pares la tenen en francès i castellà, mentre que el català hi brilla per la seva absència.
També són coneguts els efectes socioeconòmics perversos d’aquesta immigració, que van molt vinculats amb els del turisme de massa. Gentrificació, pujada del preu de l’habitatge, formació zonal de criptocolònies (qui no ha sentit mai la broma que Mallorca és l’illa més grossa d’Alemanya, o Benidorm la ciutat anglesa més meridional?)… de fet, són tan ben coneguts que no fóra rellevant aturar-s’hi massa. Es pot concloure, en tot cas, que l’expatriació és ben simptomàtica del mal que el globalisme uniformitzador fa a Catalunya.
Aquestes, doncs, són les quatre fonts d’immigració que més problemes suposen per a la supervivència, per a l’existència mateixa, de Catalunya com a nació. És clar que no se’n pot negligir cap, ni tampoc cap dels perills que comporten, ara bé: sempre cal tenir en compte que la més perillosa és la primera. Que els estrangers siguin majoritaris en un determinat país, sobretot quan aquest país no és independent i no pot regular la immigració al seu territori, ja és força preocupant; però que la majoria absoluta d’aquests mateixos estrangers majoritaris tinguin el mateix origen nacional i la mateixa llengua (que és l’ètnia titular i dominant de l’Estat ocupant amb la seva llengua, precisament) és potencialment letal.
