Al cap de gairebé tres anys de guerra oberta (i onze de guerra encoberta) amb la Rússia veïna, la qüestió nacional ucraïnesa és una matèria més vigent que mai. La història d’aquest poble és fascinant per a qui es doni la pena estudiar-la una mica, i, sobretot, deixa clar que la propaganda russa la tergiversa en grau majúscul, d’una manera molt semblant al relat historigràfic espanyolista, segons el qual la nostra nació no ha existit mai i és un mer subconjunt regional de la seva.
Molts catalans, malauradament, han assumit acríticament aquest relat de l’imperialisme rus que fa servir Putin, bé per ignorància supina de la història tant d’Ucraïna com de Rússia; bé per una concepció esperpèntica de l’antiimperialisme que es confon amb antiamericanisme primari i en què qualsevol imperialisme rival de l’estatunidenc o d’un dels aliats de Washington és “antiimperialista” per definició; i en tot cas per una mena d’independentisme estatista (oxímoron) neci i automatitzat: si Ucraïna actualment és un Estat, llavors tothom que se’n vulgui separar hi deu tenir tota la legitimat, i tant se val el context concret. En realitat, ben mirat, si hem d’equiparar la lluita entre Ucraïna i Rússia, el paral·lelisme lògic i natural s’ha de fer entre Ucraïna i Catalunya, i entre Rússia i Espanya.
Per tant, sense més embuts, us convido a descobrir aquest repàs d’història d’Ucraïna en cinc capítols, i què hi tenim en comú.
L’etnogènesi: dels víkings als mongols
Abans que res, comencem per l’etnogènesi de la nació ucraïnesa. L’etnogènesi és el procés històric en què una determinada ètnia sorgeix i es conforma com a poble diferenciat (recordem que qualsevol nació és la síntesi d’una base humana, l’ètnia, i d’una base territorial, el país). L’etnogènesi de les nacions eslaves actuals és notòriament més recent que la de les nacions romàniques, i té la mateixa causa: la fragmentació de la llengua mare (per a nosaltres, el llatí; per als ucraïnesos, el protoeslau, més precisament el seu dialecte oriental) i divergència dels dialectes fins que esdevinguin sengles llengües. L’etnogènesi dels pobles romànics ja estava ben avançada al segle VII i esdevingué palesa d’ençà el segle IX; mentre que la dels pobles eslaus no es produí del tot fins al segle XII. Tot i així, els glotònims i etnònims romànics trigaren molt de temps a sorgir i cristal·litzar-se, mentre que uns quants etnònims eslaus ja existien abans que es pogués parlar d’ètnies diferenciades i tot.
Els eslaus es poden dividir entre tres grups: orientals, occidentals i meridionals. Els ucraïnesos, conjuntament amb els russos i bielarussencs, conformen el grup oriental.
El primer Estat eslau oriental el fundaren uns víkings procedents de Suècia, al segle IX, quan encara no existien els pobles actuals, sinó un conjunt de tribus eslaves que parlaven el mateix dialecte oriental de la mateixa llengua protoeslava: la Rus de Kíiv. “Rus” deriva de la designació fènnica de Suècia (Ruotsi en finès, Rootsi en estonià) i es referia a l’origen escandinau dels fundadors, i Kíiv, la capital de l’actual Ucraïna, n’era la capital.
Aquesta ultraminoritària elit sueca no trigà gaire a assimilar-se del tot a les tribus que governava: a Oleg (Helgi) el Savi i Ígor (Ingvarr) succeí Sviatoslav, primer monarca de la Rus que ja no duïa un nom nòrdic, sinó eslau. Per bé que Sviatoslav era fill d’una fervent cristiana, Santa Olga (Helga), romangué fidel al paganisme eslau (que no al germànic dels seus antecessors) fins la mort, i fou el seu fill i successor Vladímir/Volodímir el Gran qui decidí cristianitzar el principat d’una vegada. Per això, el gran príncep Vladímir/Volodímir és considerat sant per l’Església Ortodoxa.
Mentrestant, la Rus s’estenia i anava establint relacions commercials i diplomàtiques amb tots els seus veïns i les grans potències europees, tant més que controlava les rutes fluvials del Dniéper i de la Volga que vinculaven l’Orient i l’Europa del Nord. Al segle XI, el gran príncep Iaroslav el Savi, que s’havia casat amb una filla del rei de Suècia, fou sogre dels reis d’Hongria, de Noruega i de França, i consogre del rei de Polònia i de l’emperador romà d’Orient (recordem que dos segles més endavant, el nostre Jaume el Conqueridor acabaria sent gendre del rei d’Hongria i sogre dels reis de Castella i de França). Poc abans de la seva defunció (1054), Iaroslav repartí el govern de diverses ciutats entre els seus fills, cosa que portaria a lluites feudals interminables per la successió. Entre els segles XI i XIII, Kíiv perdria cada cop més influència, i més de seixanta principats, molts dels quals efímers, es combatrien sense gaires treves.
L’inici de l’etnogènesi dels tres pobles eslaus orientals es pot situar en aquell període: amb la feudalització i l’absència de cap mena de poder centralitzat efectiu, els dialectes eslaus orientals estaven abocats a divergir cada cop més. Aquesta divergència encara l’aguditzaria i l’acceleraria un altre esdeveniment: la invasió dels mongols. D’ençà els segles XIII-XIV, la cristal·lització de les tres nacions russa, ucraïnesa i bielarussenca, per bé que no tenien aquests noms encara, ja era un fet consumat.
L’herència de la Rus no és cap vedat ucraïnès, ni tampoc rus: és pròpia de totes tres nacions eslaves orientals alhora, que fins ben tard no eren diferenciades. Això comporta una disputa historiogràfica estèril i sense fi entre Kíiv i Moscou, que va començar molt abans de la guerra actual. En tot cas, aquest període va ser fonamental per a la formació de la identitat nacional ucraïnesa. Per exemple, l’escut nacional és un trident d’or en camper d’atzur, el trízub, un símbol ubiqui de l’antiga Rus que podria ser un falcó estilitzat, i que ja apareixia en monedes d’or i d’argent del temps de Volodímir/Vladímir el Gran. La moneda estatal, mentrestant, és la hrívnia, nom heretat de l’antiga moneda medieval.
De l’imperi mongol a Moscou, la Madrid de l’Est
El 1223, els eslaus orientals patiren una derrota al riu Kalka contra els potents invasors turcomongols, i Kíiv caigué en mans del general mongol Batu Khan el 1240. D’ençà llavors, els principats de l’antiga Rus foren tributaris de l’Horda d’Or, amb una elit dirigent mongola que es recolzava en diversos pobles túrquics de la regió: els avantpassats dels actuals kazakhs, volgotàrtars, crimeotàrtars, nogais, baixkirs… al segle XIV, el regne de Galítsia-Volínia, tributari dels mongols però molt vinculat als seus veïns occidentals, fou conquerit pels lituans (que ja dominaven l’actual Bielarús) i polonesos, que se’n repartiren formalment les terres el 1352. El 1385, amb el casament de la reina Eduvigis de Polònia i el gran duc Ladislau II de Lituània, ambdues potències entraren en una unió dinàstica que culminaria amb la Unió de Lublin de 1569, la qual uniria ambdós estats en una sola República de les Dues Nacions (dins la qual les terres ucraïneses foren transferides, en acabat, de la sobirania lituana a la polonesa). Així doncs, les terres d’Ucraïna i Bielarús, d’ençà el segle XIV, es trobaven dins l’òrbita de la potent Polònia-Lituània i, per tant, de l’Europa central i occidental.
Mentrestant, a l’est s’apropava l’hora de Moscou. Aquesta ciutat, que era un poble negligible (com també ho fou Madrid durant molts segles) a l’inici de la invasió mongola, havia esdevingut el centre d’un potent principat vassall de l’Horda d’Or, que poc a poc aplegà tots els principats orientals de l’antiga Rus sota el seu govern i es posà a desafiar els mongols, que foren derrotats a Kulikovo el 1380, però el seu jou no s’acabaria del tot fins un segle més endavant.
El 1547, el gran príncep moscovita Ivan IV el Terrible s’autoproclamà “tsar” (derivació de Cèsar), i rebatejà Moscòvia com a “Rússia”. Amb aquesta maniobra, Ivan el Terrible i els seus successors pretenien convertir Moscou en una “tercera Roma”, s’apropiaven il·legítimament l’exclusivitat de l’herència de la Rus per a Moscòvia, i així postulaven un dret intrínsec de Moscòvia a dominar les altres terres de la Rus i a russificar-les (és a dir, a moscovitzar-les). En el llenguatge polític de l’imperialisme rus incipient, Moscòvia –la Rússia pròpiament dita– era la “Rússia Gran”; Ucraïna, la “Rússia Petita”; i Bielarús, la “Rússia Blanca” (és a dir, franca, històricament lliure del domini mongol i tàrtar); i d’aquí prové la cèlebre expressió “tsar de totes les Rússies”. I aquesta maniobra també serviria per a fer empassar que el (gran)rús era l’única continuïtat autèntica de l’antiga llengua eslava oriental de la Rus, mentre que l’ucraïnès i el bielarussenc n’eren tan sols uns mers dialectes perifèrics, aberrants i polonitzats que no arribaven a llengües.
Això no vol dir pas que el Terrible tenia raó. Si “Rússia” deriva de Rus, també en deriva el llatinisme medieval Ruthenia, prou anterior a “Rússia”, i que a tota l’Europa central i occidental designava Ucraïna i Bielarús sota el domini polono-lituà, i en cap cas Moscòvia (tant més que aquesta era prou perifèrica i el sistema polític hi era molt influït pel domini mongol). Aquesta maniobra, de fet, sembla calcada sobre l’apropiació castellana unilateral i més o menys coetània del nom Espanya: la monarquia habsbúrgica i la noblesa castellana pretenien reivindicar un terme merament geogràfic com a privatiu de Castella, i alhora proclamaven que, com que tota la Península Ibèrica era “Espanya”, llavors Castella, prèviament autoproclamada continuació exclusiva de la Hispània romana i visigoda, tenia el dret intrínsec a dominar tota la península i a espanyolitzar-la (és a dir, a castellanitzar-la).
