Amb aquest títol potser us pensareu que l’article que esteu començant a llegir vessa pessimisme, desànim i fatalisme pel que fa el futur de Catalunya. De motius no ens en manquen per ser pessimistes pel que fa l’avenir de la nostra Nació. Tanmateix aquesta no és la intenció de l’article. Només vull posar al damunt de la taula totes aquelles males costums, aquells comportaments (i sobretot la ideologia que els ha provocats) que molts catalans han tingut durant la Història i sobretot les darreres dècades i que han contribuït a la decadència de la nostra llengua, de la nostra identitat i de la nostra Nació.
Manllevo el títol del meu article del títol d’un llibre del periodista i escriptor britànic Douglas Murray. L’estranya mort d’Europa (The strange death of Europe, en el seu original en anglès) és una obra que exposa com el bonisme britànic, però també el de tots els europeus occidentals, acosta a la mort com a nació i com a cultura la Gran Bretanya i totes les nacions de l’Europa occidental. En el seu llibre Murray ens explica com la ideologia multicultural i el bonisme, allò que ara també en diem la ideologia woke, han estat el cavall de Troia de la despersonalització i la islamització del continent europeu, a través de permetre una immigració massiva, principalment de països musulmans, que està canviant radicalment la fesomia d’Anglaterra i de molts altres països europeus. Però no només la fesomia sinó que està canviant l’ésser mateix, l’ànima d’Europa.
Segons Murray, al final d’aquest procés de substitució ètnica i cultural Europa ja no serà Europa i “els pobles europeus haurem perdut l’únic indret del món que podríem anomenar ‘casa nostra’”. De forma molt semblant Catalunya s’està convertint en una altra cosa que ja no és ni serà Catalunya. Almenys si no ens revoltem i no diem prou.
Certament, a Catalunya fa més de 300 anys que l’estan assassinant Castella i França. Al principi ho van fer amb les armes i les darreres dècades amb les imposicions legals, els mitjans de comunicació massius en una altra llengua i amb un altre imaginari nacional i finalment amb una immigració massiva forastera, primer castellanoespanyola i darrerament d’arreu del món.
Sí, a Catalunya l’han estada assassinant, però també s’està suïcidant. Douglas Murray al seu llibre diu que “Europa s’està suïcidant” i que com a mínim són els líders europeus que “han decidit que se suïcidi”. A Catalunya ha passat una cosa semblant. No en tenim prou amb els ocupants, amb els invasors forasters, que a sobre hem de suportar els catalans que, amb les seves actituds o amb les seves polítiques, ens demostren que volen que Catalunya se suïcidi. La gran majoria de polítics catalanistes posteriors al Maig del 68, primer els autonomistes i després els processistes, van renegar del nacionalisme i de l’identitarisme. Van anar introduint un catalanisme i després un independentisme descafeïnat nacionalment i des d’un punt de vista identitari. Deien que calia eixamplar la base i van apostar per fer-ho tot aigualint la catalanitat per apropar-la o per fer-la més digerible als milions d’estrangers que venien a viure a Catalunya, espanyols i de la resta del món. Per ser més simpàtics als que havien vingut de fora, per aquest catalanisme de rebaixes, havíem de ser o de semblar menys catalans. Per començar la nostra llengua no havia de ser tant catalana, s’havia de castellanitzar per fer-la més assequible, més fàcil, als forasters que venien a viure a Catalunya. També calia que els catalans no fossin tant nacionalistes, tant intransigents en la seva defensa de la cultura i la identitat pròpies. Havíem de ser multiculturals. Calia ser multiculturals per donar la benvinguda a l’allau, als milions i milions de forasters que venien al nostre país i als quals –sincerament- la catalanitat tant se’ls en fotia, i que en els pitjors casos odiaven profundament.
Però bé, els catalans ja estàvem acostumats a ser “multiculturals” amb els castellans que van venir durant el franquisme. Els catalans no volíem ser “maleducats” amb els castellans i per això no els parlàvem en català I ho fèiem en castellà. Després vam ser multiculturals amb els sudamericans, amb els magribins, amb els sudsaharians, amb els de l’Europa oriental. A ells també se’ls havia de parlar en castellà, no fos cas que no es sentissin com a casa. I a còpia de no voler que els altres no es sentissin com a casa al final els que no ens sentim com a casa tot i viure a casa nostra som els catalans.
Però bé, el multiculturalisme de cuscús hippie i “welcomerefugees” covat a les facultats d’Educació del nostre país ha estat, potser, més letal per a la identitat i la cultura catalanes que qualsevol prohibició de la nostra llengua dictada pel llunyà rei espanyol (o president de la República francès) de torn. Aquest multiculturalisme woke, perquè ens entenguem, que fa 25 anys que es practica al nostre país i que ha derivat en la indústria (molt lucrativa perquè és pública) del tercer sector, ha donat carta de naturalesa catalana a qualsevol persona que posés els peus a Catalunya. Al capdavall aquella frase tan perniciosa de “no cal que us integreu a Catalunya perquè ja sou Catalunya” ve d’aquí. Els diuen als estrangers que venen a viure aquí que no cal que adoptin els costums i la cultura dels catalans per a poder ser catalans. Els diuen que continuïn essent castellans, peruans, marroquins, pakistanesos a Catalunya i que els seus fills i els seus nets també ho siguin d’aquí a una colla de dècades. Ja els ho han dit. No s’han d’integrar. Poden formar contracomunitats que competeixin amb els catalans per ser els amos d’aquesta terra.
Però no només això. Aquest multiculturalisme s’acaba convertint en catalanòfob i generador d’autoodi. Només Catalunya produeix personatges com la inefable Basha Changue, que amb la seva croada africanista ha mirat d’inocular l’autoodi i el sentiment de culpa entre els catalans volent fer-nos creure, juntament amb els que han fet campanya al seu costat, que el nostre país fou un actiu país esclavista el segle XIX i que la nostra riquesa és fruit del sofriment dels esclaus africans esclavitzats pels avantpassats d’Aleix Vidal-Quadras. Més pervers impossible. I d’exemples com aquest, per parar un tren.
Mentrestant, TV3 ens diu que no hem de tenir fills perquè són molt cars, perquè ens limiten la carrera professional, perquè no ens deixen viatjar, perquè la societat ens pressiona per tenir-ne (sic.) i així la natalitat dels catalans és de les més baixes del món mentre milions d’estrangers ens substitueixen a casa nostra mateix.
El més paradoxal de tot plegat és que ens hem convertit en el poble més acollidor i “welcomerefugees” de la capa de la terra i a la vegada rebem catalanofòbia a tort i a dret per part dels “nouvinguts”. L’altre dia llegia a la premsa que una auxiliar d’infermeria peruana ha demandat la Generalitat pel fet que la llengua catalana és un requisit per a qualsevol professional que vulgui optar a una plaça a la sanitat pública de… Catalunya! I de notícies com aquesta i pitjors, de catalanofòbia de “nouvinguts” que, segons Pere Aragonès i Salvador Illa, “no cal que s’integrin perquè ja són catalans”, les que vulgueu.
Tot plegat ens situa als catalans en una mena de no-lloc a casa nostra mateix. Els catalans estem desubicats en un país ple de gent forastera que es fan passar per naturals d’aquí, amb cada cop més zones urbanes que han modificat el paisatge tot empastifant-lo de ciment i d’asfalt que fa que ja no reconeguem molts indrets del país. Els catalans ens hem convertit en una ètnia més de les moltes que viuen a Catalunya, al costat dels castellans (els sud-americans s’hi acabaran fusionant?), els marroquins (i musulmans en general) i altres petites comunitats. Cada cop ens sentim menys a casa nostra. Parafrasejant Douglas Murray i canviant el mot Europa pel mot Catalunya “els catalans haurem perdut l’únic indret del món que podríem anomenar ‘casa nostra’”.
Tornant al que deia al principi, després de tot el que he dit fins ara, no vull que aquest article sigui interpretat com un article pessimista. És veritat que tenim mala peça al teler, però també és veritat que és segur que guanyarem aquesta guerra, ni que sigui a llarg termini, si volem lliurar-la, si els catalans ens revoltem contra aquest sistema perniciós, espanyol i globalista, que ens ofega. Simplement hem de deixar de suïcidar-nos com hem estat fent fins ara.
