Aquest diumenge s’han celebrat les eleccions per escollir el futur govern federal alemany. La democràcia cristiana ha quedat en primer lloc i, per primer cop en la seva història, la República Federal Alemanya ha vist com la segona posició del Bundestag no l’ocupaven ni els socialistes ni els conservadors: el partit nacionalista Alternativa per Alemanya ha obtingut un 20,8% dels vots, just darrere del 28,6% de la CDU-CSU de Merz. Uns resultats nascuts de la crisi energètica provocada per les nefastes polítiques iniciades per Schröder i les negligents directrius en matèria d’immigració i asil definides per Angela Merkel. També ha estat especialment destacat el suport del Partit Republicà Americà, amb el vicepresident dels Estats Units, JD Vance, que es va reunir amb Alice Weidel ignorant el Canceller Scholz, o del magnat de la tecnologia Elon Musk, que directament va demanar el vot per AfD al diari Die Welt.
Si fem un cop d’ull al mapa polític d’Occident, veurem com Alemanya, Àustria, Itàlia, Hongria, Països Baixos, Amèrica del Nord, Israel, França o Flandes voten majoritàriament partits que proposen restringir la immigració i defensar un programa nacionalista. Sense entrar en si es tracta de nacions sense estat que es volen independitzar, com el nostre cas o el del Vlaams Belang, o de nacions que en dominen d’altres, com és el cas d’Itàlia o França, la gent se suma en massa a aquestes noves apostes. Es partits hereus de la democràcia cristiana i la socialdemocràcia —els qui van liderar la construcció de la Unió Europea després de la Segona Guerra Mundial— perden constantment la cursa davant la nova onada guanyadora de la internacional nacionalista. Els mandataris del món d’ahir han perdut la connexió amb la realitat i amb el seu poble.Són incapaços d’entendre la gravetat del risc que porta la immigració massiva perquè viuen desconnectats del dia a dia i només escolten aquells mitjans que tenen comprats o subvencionats. Però la realitat és tossuda, i una onada que va des d’Israel i Netanyahu fins als Estats Units i Trump, passant per Gran Bretanya i Farage, ha dit prou a l’islamisme, a les fronteres obertes i a la pèrdua de sobirania.
És en aquest taulell de joc que Aliança Catalana mou les seves fitxes. Som conscients que els vells interlocutors de sempre romandran en el poder per poc temps, i els nous líders van prenent-ne el relleu. Els temps canvien i Catalunya té l’oportunitat de formar part, per primer cop en molt de temps, del bàndol guanyador.També som conscients que som l’únic partit nacionalista i independentista amb representació parlamentària i, per tant, tenim el dret i, sobretot, el deure de teixir les relacions diplomàtiques que els partits del procés van curtcircuitar quan detentaven el poder. No podem fer-nos trampes al solitari. A Catalunya li queden pocs anys de marge per poder fer un cop de força i restituir el seu estat independent. En les properes dues o tres legislatures hem d’aconseguir una majoria parlamentària que accepti el rol dirigent d’Aliança Catalana i posi el Principat sota sobirania únicament catalana. Per a tal fi, és imprescindible no cometre els errors del passat.
Quan l’any 2017 el portaveu del govern hongarès va dir que el seu país respectaria el resultat de l’1 d’Octubre, ningú va acudir a Budapest. Quan al mateix any, Alternativa per Alemanya va demanar al Bundestag que Berlín intervingués en defensa de l’independentisme català, ningú va acudir a Berlín.Quan la Nova Aliança Flamenca va oferir la mediació de Bèlgica, ningú va acceptar l’oferta de Jan Jambon, llavors vice-primer ministre belga. Quan Nigel Farage va defensar el poble de Catalunya al Parlament Europeu davant les agressions de la policia espanyola, ningú va anar a Londres a parlar amb el líder anglès.
En els moments més delicats de la nostra història recent, quan calia ser valents, restaurar el nostre poder i buscar aliats, els líders de Junts, ERC i la CUP van preferir callar, ignorar el nou món que se’ls obria i fer veure que no veien res. Preferien trucar a cases que no volien saber res d’ells. No els va importar ni interessar la secessió de Catalunya. Només els va moure garantir-se la cadira i el sou autonòmic. Càrrecs i salaris: una necessitat que exigeix no fer gaire soroll, no moure’s massa i, si es pot, evitar qualsevol esdeveniment que generi conflicte. Malauradament, la independència és això, assumir el conflicte i liderar-lo.
Aliança Catalana no ha vingut per fer autonomisme, ni per interpretar la realitat internacional amb els titulars de TV3 i la pissarreta de Vicent Partal. No hem vingut a ser simpàtics, ni a caure bé, ni a ser bons minyons per convèncer els qui ens voldrien votar però, esclar, ja se sap… Nació Digital ha dit que som l’extrema dreta i l’educadora social del 2n 1a ha comentat que no tenim cor. No ens preocupen les etiquetes que la premsa del vell sistema penja a Aliança i AfD per igual. No ens interessa el que diguin de nosaltres. Ens preocupen només els nostres objectius: guanyar i prendre el poder per posar-lo al servei de Catalunya. No anem pel món a fer amics, ans al contrari: tal i com va dir Lord Palmerston, no tenim ni amics eterns ni enemics eterns; només la defensa dels nostres interessos és eterna. L’any 2017, diversos actors van oferir la mà a Catalunya per alçar-se en nació independent. Ningú els va atendre. Aliança Catalana resoldrà aquella traïció. Agradi o no.
