Hi ha una paraula que els nostres governants pronuncien amb la boca petita cada cop que els convé i obliden tan bon punt arriba el moment de defensar-la de debò: hegemonia. Què vol dir, aquesta paraula? Doncs ve a dir qui mana de veritat, qui imposa el seu sentit comú, qui decideix quina llengua se sent i quina s’amaga en els moments que tothom mira. I el proper 10 de juny, al temple més català que existeix, en sabrem la resposta. Una resposta humiliant.
Anem als fets. El papa Lleó XIV ve a Barcelona a beneir la torre de Jesucrist de la Sagrada Família, just el dia que es compleixen cent anys de la mort d’Antoni Gaudí. Fins aquí, motiu de celebració. El problema arriba amb la lletra petita. Segons el missal oficial del viatge, el català tindrà una presència discreta en alguns passatges de la missa, ben repartit amb el castellà. Però el moment central, el de la benedicció de la torre —l’acte televisat arreu del món, el que veuran centenars de milions de persones—, es farà íntegrament en castellà. I per quina raó, us preguntareu? Doncs perquè, ens diuen, és la llengua en què el Papa «se sent més còmode».
Còmode. Llegiu-ho una altra vegada. El moment que el planeta sencer associarà per sempre amb l’obra de Gaudí, la imatge que donarà la volta al món, no es farà en la llengua de Gaudí, sinó en la llengua amb què l’Estat veí se sent còmode. Casualitat? No crec pas en les casualitats quan parlem de la llengua catalana.
La batalla es guanya o es perd en els símbols
Aquí és on cal recordar una lliçó que l’esquerra cultural va aprendre fa cent anys i que nosaltres ens entossudim a ignorar: les nacions no es perden només a les urnes ni als tribunals. Es perden en els símbols, en els ritus, en les imatges que un poble interioritza com a normals. Qui controla què se sent en els grans actes, controla el sentit comú. I el sentit comú que s’imposarà el 10 de juny és que, fins i tot a casa nostra, fins i tot al cor de pedra de la catalanitat, la llengua «seriosa», la llengua dels moments importants, és el castellà. El català queda per a la lectura del salm i quatre pregàries; l’altre, per a la fotografia que recorrerà el món.
I què fan, mentrestant, els nostres adalils del processisme? El de sempre. Junts envia una carteta a Illa demanant-li, si us plau, que «ho gestioni». El Govern assegura que hi treballa «amb discreció». Sempre amb discreció, sempre amb la boca petita, sempre arribant tard i demanant permís. És la mateixa gent que durant anys ens va vendre que «Europa ens mirava» i que calia «eixamplar la base». Doncs bé, ara Europa ens mirarà de debò, el 10 de juny, i el que veurà serà una nació que ni tan sols és capaç de fer que la seva llengua presideixi la benedicció del seu propi temple. Aquesta és la base que han eixamplat: la de la nostra pròpia irrellevància.
Gaudí no necessitava traductor
I aquí és on la història fa mal de debò, perquè Gaudí no era només un català qualsevol: era un home que va fer del català una qüestió d’ànima. L’any 1921, quan el teòleg i futur Premi Nobel de la Pau Albert Schweitzer el va visitar a la Sagrada Família, Gaudí li va voler explicar la seva teoria mística sobre les proporcions del temple. I com ho va fer? Doncs li va dir que allò «no es pot expressar ni en francès, ni en alemany, ni en anglès», i que per tant li ho explicaria en català, i que ho entendria «tot i no conèixer la llengua». Per a Gaudí, el català no era un destorb a superar: era l’únic vehicle possible del que volia dir.
I encara hi ha més. Sabeu com va passar Gaudí un dels darrers Onze de Setembre de la seva vida? Detingut. El van arrestar per voler entrar a una missa prohibida per l’Onze de Setembre, i un cop a comissaria el van empresonar perquè no va voler respondre en castellà. Ell mateix ho va explicar a l’arquitecte Cèsar Martinell: sabia castellà, però no li «venia de gust» parlar-lo, perquè «tanta agressivitat va dirigida directament contra Catalunya», i una de les coses més estimades de Catalunya és la llengua. Hauria estat, deia, una covardia no fer-la servir justament en aquells moments de persecució. Això és Gaudí. Un home que va anar a la presó abans que claudicar de la seva llengua davant l’autoritat espanyola.
Ara poseu costat per costat les dues imatges. D’una banda, un home que prefereix el calabós abans que respondre en castellà. De l’altra, el 2026, les autoritats que es diuen hereves de la seva memòria acceptant amb un somriure que la benedicció de la seva torre, el moment que veurà mig planeta, es faci precisament en la llengua que ell no va voler parlar ni amenaçat amb la presó. Si Gaudí veiés això, es regiraria a la cripta on reposa.
Que un segle després de la seva mort vinguin a beneir la seva obra mestra relegant la seva llengua a un paper decoratiu no és cap detall protocol·lari menor. És tot un símbol. I els símbols, ja ho hem dit, són el camp de batalla. No es tracta d’exigir-li res al Papa, ni de convertir una celebració religiosa en un míting. Es tracta d’una cosa molt més senzilla i molt més greu: que els qui ens governen han normalitzat que, en l’hora de més projecció internacional de Catalunya en dècades, la llengua catalana faci de comparsa a casa seva. I encara hi haurà qui ens dirà que ens queixem per no res, que ja hi ha el Parenostre en català, que no siguem exagerats. Fins i tot el cardenal Omella ens ha vingut a dir que la benedicció és en castellà perquè l’entengui «tot el món». Com si «tot el món» i «Espanya» fossin la mateixa cosa, i com si el català fos una joguina i no la llengua del geni que han vingut a homenatjar. Són els mateixos de sempre, els que confonen la dignitat nacional amb un caprici i el menyspreu a la llengua amb un simple «criteri organitzatiu».
La pregunta, doncs, no és si el català hi serà o no el 10 de juny. La pregunta és quan deixarem de demanar permís per existir a casa nostra. Mentre seguim enviant cartetes i treballant «amb discreció», la resposta continuarà essent la mateixa: el català, humiliat, al temple de Gaudí.
Per acabar m’agradaria donar les gràcies a la persona que porta el perfil de X @efemarq també conegut com Efemèrides d’Arquitectura ja que m’ha ajudat a contrastar molta informació sobre la vida i obra de Gaudí.
