Tant els contraris a la independència (espanyolistes i catalans renegats) com els defensors dels partits processistes són molt donats a reptar als independentistes ferms a que expliquin com es faria la independència. I la resposta és ben senzill: com s’han fet totes.
El “Procés sobiranista” ens va demostrar que els polítics professionals catalans, els dels partits tradicionals, eren la gent menys indicada per a dur-nos a una Catalunya independent. Que d’entrada ni tan sols sabien què és un estat independent ni com funciona. Que no sabien com es fan les independències. Per no parlar de la seva covardia i manca de patriotisme. I a dia d’avui continuen igual.
Ens van parlar de referèndums acordats, de referèndums vinculants, d’eleccions plebiscitàries, de reconeixements internacionals previs a la proclamació d’independència, d’haver de construir estructures d’estat… De tot això ha quedat la imatge que la independència ha de passar prèviament per un referèndum d’autodeterminació (d’independència) com a requisit sine qua non per a que la independència arribi.
Tot això és fals.
Per començar a Catalunya no hem de fer cap referèndum d’autodeterminació per a poder proclamar la independència. Això pot ser vàlid en casos de secessió d’un territori que no és una nació (per exemple, Andalusia d’Espanya) o de nacions que no havien tingut un estat propi abans (Occitània…) però no és vàlid per a nosaltres. El de Catalunya és un cas de restitució de la independència. És un cas de recuperar un estat sobirà que ja havia existit (de l’Edat Mitjana fins el 1714). Nosaltres vam perdre l’estat català, no per voluntat pròpia, sinó com a conseqüència d’una invasió militar i la posterior annexió a un país veí. Ni ens cal fer un referèndum ni hem de demostrar res.
Però si algú insisteix en això se li pot recordar que ja es van fer dos referèndums (el 2014 i el 2017) i diverses eleccions “plebiscitàries”, convocades amb aquest caràcter. I en tots els casos va guanyar l’independentisme per majoria absoluta. I si algú torna a insistir se li ha de recordar que en un referèndum d’autodeterminació tan sols han de votar els nacionals -els autòctons- del territori, no tots els residents ni tampoc els ciutadans de l’estat “matriu” que no siguin descendents d’autòctons. En un referèndum d’independència a Catalunya només haurien de votar els catalans. I els immigrants espanyols no són, a priori, catalans. Qui no em vulgui creure que recordi que l’ONU va posar com a condició per a fer un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental que votessin només els sahrauís, entenent com a tals els descendents dels que ja ho eren al darrer cens espanyol del territori, i excloent tots els immigrants marroquins.
Però a nosaltres no ens cal complicar-nos la vida. Nosaltres no hem de fer un estat nou sinó recuperar el que ja teníem. Per tant el que hem de fer és proclamar formalment la independència i fer-la efectiva exercint el control del territori. Aquesta és la forma com hem de fer-ho i és la forma com s’han fet les independències que han triomfat. Per a portar a terme això el que ens cal és tenir un govern independentista. Això és fonamental. Tenir la majoria parlamentària seria bo i molt útil, però no és imprescindible. Facilitaria algunes coses, sobretot de cara a l’exterior, però qui ha de fer la feina és el govern català.
Contràriament al que se’ns va dir sobre les estructures d’estat la majoria ja les tenim. Catalunya (la “Comunitat Autònoma de Catalunya”) té autonomia política. Té govern propi, exercint funcions en tots els àmbits llevat de la defensa. Té parlament propi, amb funcions legislatives. Té policia, sanitat, escoles, estructures fiscals pròpies. També un cert control del sistema judicial. Catalunya té la majoria dels elements que es requereixen per al funcionament d’un estat. Es tracta d’ampliar les seves funcions, el seu àmbit d’actuació.
I aquí ve el tema del control del territori.
Un territori és independent quan les seves autoritats exerceixen el control del territori. Això vol dir tenir un govern que dirigeix el país, que és qui decideix i qui dona ordres i a qui s’obeeix. Que té les seves pròpies lleis i que són aquestes -i no unes altres- les que es compleixen. Que són els seus jutges els qui decideixen sobre el compliment de les lleis i els qui sancionen a qui les vulneren i que és a ells a qui es fa cas. Que és la seva policia la qui actua sobre el territori. Que controlen les seves fronteres i decideixen qui i què pot entrar i qui i què pot sortir. Que controlen el seu espai aeri i marítim. Que són els seus impostos els que paguen els residents i el seu sistema fiscal qui se’n fa càrrec. Que és a aquest govern i a aquestes institucions a qui la gent demana permís per a actuar (llicències d’activitat empresarial, d’obres, carnets de conduir…). Això és tenir el control del territori. Fer tot això i no tenir a ningú per sobre.
És evident que, ara mateix, no és aquest el cas de Catalunya. I que fins que no es doni això no hi haurà un estat plenament efectiu. I que, llevat que hi hagués un miraculós acord amb l’estat espanyol, això no passarà automàticament tan sols pel fet de proclamar la independència. El control del territori s’ha de guanyar.
En un primer moment el que hi ha és la negació del control del territori a l’altre, l’estat espanyol en aquest cas. Això significa deixar d’obeir les seves institucions i organismes. Deixar de pagar els impostos a la Hisenda espanyola. Deixar de complir les sentències o requeriments judicials espanyols. Deixar d’obeir les ordres de la policia espanyola.
El segon pas és la disputa pel control del territori. Aquí és quan les autoritats, institucions i organismes catalans malden per a que els residents a Catalunya els obeeixin. Alguns ho faran de bon grat. Altres no. A aquests darrers se’ls ha d’obligar a fer-ho. Per qualsevol mitjà que sigui necessari. Exactament igual que fa qualsevol altre estat independent.
El tercer pas és el de l’exercici ple del control del territori. És quan l’estat usurpador ha perdut el control, ja no té cap força i ningú no l’obeeix. I és aquí quan la resta d’estats accepten i reconeixen la independència i el nou estat. És aquí quan venen els reconeixements internacionals. Perquè no es pot reconèixer el que no existeix i fins aquest moment no està realment clara l’existència d’un nou estat.
Als governs dels estats els importa un rave com s’ha aconseguit la independència. Els és igual que hagi estat acordada o no, pacífica o violenta, per referèndum o per guerra, si governa una democràcia o una dictadura. La única cosa que els interessa és saber qui té el control del territori.
Tot això ho podíem haver fet a partir del dia 2 d’octubre de 2017. Estàvem en una situació immillorable metre que, per contra, l’estat espanyol estava mol afeblit. El govern espanyol ja havia fet tot el que podia fer… i no era gaire. Si el govern català hagués proclamat la independència aquest dia -tal com estava obligat per la Llei del referèndum!- i hagués començat a exercir el control del territori ara viuríem a la República Catalana, no pas al regne d’Espanya.Quan tinguem un govern disposat a fer tot això, Catalunya tornarà a ser un estat independ
