Alerta, catalans!, però no pas amb la urgència temporal d’un foc efímer, sinó amb la serenitat persistent d’un poble que ha fet del combat la seva essència. De fa segles, aquest “ara”, que semblava momentani, s’ha fet etern. Quan ha deixat de ser l’hora de desactivar les alarmes? Quan ha deixat de ser necessària la vigília, si mai hem deixat de patir l’emmetzinada pressió dels qui ens volen adormits, vençuts, colonitzats?
Sempre és hora. Sempre hem d’estar alerta. I aquesta vigilància esdevé ànima, no per por, sinó per dignitat. A les pàgines escrites per Daniel Cardona mai hi descansa la pols: “El nostre deure és lluitar fins al final, per més que l’enemic sembli invencible”. La consciència de qui som, de què som, és el nostre escut i la nostra espasa.
I en aquest context, el president Illa, que és la digna còpia de Norman Bates a Psicosi, elimina sense presses, sense fer grans escàndols. Ho fa en la grisor més pertorbadora i inquietant. I la grisor és més perillosa que la tempesta, perquè la tempesta encén les alarmes i la grisor, en canvi, les apaga. Ens ven concòrdia i pau, com si defensar la Nació catalana fos sinònim de sembrar intolerància o violència. En canvi, ell fa un bon dispendi de diners dels catalans per comprar banderes espanyoles i besa els peus del Rei d’Espanya, per salvaguardar els interessos asfixiants de l’Estat Espanyol a Catalunya. Aquest relat, que és una estratègia per a eliminar la catalanitat, repeteix l’atàvic mantra colonial: una pau que no és altra cosa que la quietud forçada d’un poble emmordassat. És la “pau dels cementiris”, una calma que s’aconsegueix esborrant-nos.
Ho saben perfectament: sense català no hi ha Catalunya, sense catalans no hi ha Nació i així només hi quedarà l’administració de l’Estat Espanyol. Per això, la major part dels territoris castellans de l’Estat Espanyol només tenen entre un 3% i un 7% de persones nascudes a l’estranger, mentre que Catalunya en té un 20%. I això sense comptar els que han nascut aquí i viuen completament desconnectats de la catalanitat, i d’altres que, generació rere generació, prediquen un espanyolisme militant i un odi visceral cap al país que els va acollir. Aquestes xifres d’immigració tan irracionals i desorbitades a Catalunya són xifres rècord a Europa, a més d’estar ben calculades pels interessos de l’espanyolisme, perquè saben perfectament que poden suposar l’última estocada pel català. En aquest context, sempre es prioritzarà el castellà com a idioma de cohesió, afavorint una espanyolització encara més profunda. Aquesta situació, com han assenyalat els sociolingüistes, està agreujant la minorització del català, n’accelera el declivi i arracona als catalans.
I per això, amb el silenci d’un corc i la rapidesa d’una serra mecànica, van serrant les quatre potes del que ens defineix com a nació: la llengua, la cultura, les institucions i la dignitat. Perquè per primera vegada, sense sang i foc la jugada els hi està donant més bons resultats, a partir d’un esforç sigil·losament metòdic per esborrar-nos i, sens dubte, tenint l’agent més adequat per executar aquesta tasca: en Salvador Illa. Aquesta és la grisor que ens amenaça: no el crit ni l’espasa, sinó el silenci que mata lentament.
Però hi ha una altra amenaça que sorgeix des de dins i que no podem ignorar: la tendència creixent de Junts, ERC i la CUP a prioritzar una agenda “woke” per sobre de la defensa dels interessos generals de Catalunya. Aquest focus en temàtiques importades, sovint alienes a la nostra realitat concreta, distreu dels veritables desafiaments que afronta el país.
El marxisme cultural ha trobat a Catalunya una terra adobada per inocular els seus nefastos i infantils posicionaments. Amb la seva creença que la identitat es troba en elements materials construïts en laboratoris ideològics, menysté les arrels profundes de l’ésser humà, com la identitat nacional. Com ja ha quedat palès, aquesta ideologia fragmenta les societats, debilitant les estructures tradicionals que els proporcionen estabilitat i sentit. L’obsessió per fabricar conflictes dicotòmics acaba creant efectes nocius que fomenten éssers emocionalment dèbils i desconnectats de les seves arrels.
Aquest enfocament no vol persones autosuficients, arrelades nacionalment i identificades amb la seva pròpia família; vol individus desorientats, “no llocs” personificats ben manejables. Aquesta dinàmica està devastant Occident, debilitant les seves bases culturals i identitàries, mentre reforça el poder d’Orient, que manté un sentit fort de comunitat i identitat nacional-religiosa, exaltat en molts llocs per l’ islamisme radical, que no és una religió, sinó una ideologia política que fa un ús pervers de la fe com a instrument de domini i expansió. Mentre a Catalunya es debat incessantment sobre temes que responen a modes globals, el català es mor, les infraestructures s’estanquen, i la nostra sobirania és absorbida per institucions a qui fem nosa. Aquesta priorització errònia, aquesta mirada cap enfora enlloc de cap endins, ens debilita com a Nació.
Malgrat l’èxit que han pogut tenir aquests postulats, l’esquerranisme contemporani de casa nostra sembla que es troba en les seves darreres hores, incapaç de sostenir el pes de les seves pròpies contradiccions i els seus efectes destructius. Heus aquí les exagerades gesticulacions dels seus mitjans i líders, que s’aferren a l’escàs crèdit que els queda. Això és un bon símptoma per la supervivència de Catalunya.
D’ençà de 1714 sempre hem viscut amb el risc de desaparèixer com a Nació. Però el moment actual és especialment delicat. Ara no hi ha una repressió directa, no hi ha una crisi que encengui el poble, no hi ha una causa immediata que ens faci aixecar. I és en aquest silenci, en aquesta calma, on rau el veritable perill.
Hem passat de declarar la independència durant vuit segons a estar en risc d’extinció. Una identitat mil·lenària desplomada en qüestió de dues dècades. Això ens ha de fer prendre consciència que les coses admirables no es creen fàcilment, necessiten molts anys i moltes circumstàncies per construir-se, i en canvi, es poden destruir amb molta facilitat. En aquest context tan difícil hem de defensar la nostra identitat amb ungles i dents perquè ens hi va la vida, perquè, en definitiva, la llibertat col·lectiva que desitgem no pot existir sense ella.
Després de tots els nostres afanys, epopeies i penes, contra tot pronòstic seguim aquí, parlant, llegint i escrivint en català.
Compatriotes, tinc absoluta Fe en la Nació, tinc l’esperança que els nacionalistes revertirem la situació. L’amor a la nostra Nació és molt superior a la voluntat d’un governador civil gris que obeeix ordres. Nosaltres ens avalem amb la nostra tasca persistent, obstinada, resilient. La tasca de parlar la nostra llengua, de viure la nostra cultura, de defensar la nostra dignitat cada dia, a cada racó, sense descans.
Alerta, catalans! El futur de Catalunya no vindrà per art de màgia, ni per una epifania divina. Vindrà per treballar de valent i per la consciència. Perquè “l’únic fracàs real és deixar de lluitar”, com deia Daniel Cardona. I nosaltres, catalans, no deixarem de lluitar. Mai.
