Arbúcies, a la Selva interior, a les faldes del Montseny, és un poble que s’ha despersonalitzat a passes de gegant i ha perdut molt el seu encant i la seva catalanitat. Si les indústries carrosseres en lloc d’haver engrandit les fàbriques haguessin deslocalitzat, per exemple, al Marroc o a la resta de l’Estat espanyol i a Arbúcies només hagués restat la direcció tot hagués estat molt diferent. En contraposició amb aquest model que hagués pogut ésser possible, el qual hagués portat capital al municipi i el poble s’hagués estalviat un creixement demogràfic brutal basat en sous baixos, s’ha optat per transferir a Arbúcies mà d’obra barata estrangera per a engrandir els negocis dels quals estem parlant. No s’han creat llocs de treball autòctons, sinó que s’ha portat gent de fora per engrandir unes fàbriques que han acabat descatalanitzant i enlletgint Arbúcies. Un exemple d’aquest model “desarrollista” en són les càrniques, moltes de les quals ja són controlades per capital estranger, que s’han desenvolupat de manera hiperbòlica a tants indrets de la Catalunya rural.
A això cal afegir que s’han menystingut les oportunitats que podia haver donat, per exemple, el foment d’un turisme familiar de qualitat, basat en l’encant natural del municipi i el seu entorn, i la investigació agroforestal. Al capdavall els governs municipals s’han agenollat als interessos de les grans famílies carrosseres que, a més, no resideixen permanentment al municipi, tot fent de lacais seus. Lamentablement de l’antic lema, “Arbúcies, el jardí del Montseny” poca cosa en queda.
Ni Phillips té totes les fàbriques als Països Baixos ni Nestlé a Suïssa. El mateix ocorre amb la indústria de l’automòbil als països centrals europeus; al capdavall només hi haurà les seus corporatives i la I+D. Una Catalunya sobirana hauria de fer com Suïssa, primar l’I+D i les indústries d’alt valor afegit, com la rellotgera. Hem de rebutjar els sectors productius que es basen en l’excés de mà d’obra poc o gens qualificada, ja que això s’acaba convertint en una hipoteca per a tots els catalans i ens empobreix, tercermunditza i desnacionalitza a tots, a més de malmetre altres possibilitats de desenvolupamentamb un impacte ecològic i cultural molt inferiors.Hem de ser conscients que aquest model de desenvolupament ens porta a un atzucac cultural, nacional i fins i tot ecològic, i a la nostra residualització com a poble.
Malauradament, el cas d’Arbúcies i el de moltes altres viles de la Catalunya interior ha estat el contrari d’aquest model econòmic ideal, generador de beneficis econòmics i respectuós amb el medi natural, que portaria riquesa al nostre país sense posar en perill la nostra viabilitat com a poble diferenciat.
