Darrerament a la ciutat de Barcelona hem pogut observar la proliferació de locals i botigues transformades en habitatges a peu de carrer. No deixa de ser una anomalia i una transformació no desitjable, atès que aquests locals no foren dissenyats per a viure-hi sinó per a d’altres funcions; així ens trobem que molts d’aquests immobles no tenen finestres i la seva única ventilació és per la porta, ni tampoc tenen un espai d’eixida que faciliti l’esbarjo, la llum i la ventilació.
En suma, són com mers contenidors no adaptats per a fer-hi vida les persones. I si, a més, molts d’aquest locals es troben situats a carrers transitats, sorollosos i contaminats la precarietat s’accentua. I evidentment si són ocupats per famílies amb nens aquests són els que més en reben els efectes negatius.
De fet aquests infrahabitatges no tenen res a veure amb les cases unifamiliars tradicionals d’una sola planta, que eren dissenyades amb prou espais i obertures i adaptades a les necessitats de la vida quotidiana, i en carrers més aviat tranquils.
Permetre la utilització com a habitatge d’uns locals destinats a d’altres usos no és admissible –i els primers que ho haurien de veure són les comunitats de veïns-, i només contribueix a augmentar l’especulació i la degradació de les condicions de vida dels nostres barris, tot atemptant contra la dignitat de les persones. Caldria revocar cèdules d’habitabilitat i revertir usos, ja que permetre aquest estat de coses només contribueix a una major “tercermundittzació” de la ciutat.
