Dissabte passat, 29 de novembre el Futbol Club Barcelona va celebrar el 125 aniversari del seu naixement. A finals de novembre de l’ara ja llunyà any 1899 un suís, Hans Gàmper, que ben aviat catalanitzà el seu nom de pila tot canviant-lo per Joan, creà un club de futbol format per un pinyol de socis i jugadors del nord d’Europa residents a Barcelona, als quals s’afegiren uns quants catalans.
El primer escut del club no es diferencià gens de l’escut de la ciutat de Barcelona. Hi havia les quatre barres, la creu de Sant Jordi (ara tant menyspreada i tinguda per un símbol ultradretà per la progressia nostrada) i el rat-penat coronant un escut en forma de rombe, el mateix rat-penat que corona l’escut de la ciutat de València (i l’escut del València Club de Futbol) i l’escut de la ciutat de Mallorca: un rat-penat símbol de la unitat de tota la Nació i que incomprensiblement no ha estat recuperat a l’escut de la ciutat de Barcelona.
Aquell Barça primerenc anà arrelant en un nacionalisme català naixent, cada cop més ufanós i estès a tota la societat del Principat de Catalunya. L’any 1918, per exemple, s’adherí a la campanya a favor d’un estatut de Catalunya que havia de donar una amplíssima autonomia al Principat. El 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, els afeccionats que eren a l’antic estadi blaugrana del carrer de la Indústria xiularen l’himne d’Espanya en un amistós contra el Júpiter: aquesta xiulada comportà el tancament del camp per part de les autoritats espanyoles. El 1936 l’aleshores president del Barça, Josep Sunyol, fou afusellat a la castellana serra del Guadarrama: el seu pecat era ser “separatista” i responsable del rumb antiespanyol del club, com les autoritats franquistes espanyoles dictaminaren tres anys després del seu assassinat.
Aquests són petits exemples de la marcada catalanitat, nacionalisme i independentisme del Barça i dels seus dirigents el primer terç de la seva història. Allò que és clar és que el club blaugrana ha estat sempre un estendard de Catalunya com a Nació ocupada. El Barça ha fet les funcions de selecció catalana durant gairebé tota la seva Història i el Camp Nou ha estat un refugi de la catalanitat i del catalanisme en moments difícils, de dictadura espanyolista.
Tanmateix, però, segons la meva opinió, no ha estat pas Castella, sota la seva disfressa anomenada Espanya, qui ha anat desgastant el simbolisme català i nacionalista del Barça. Ha estat la globalització, i el seu braç ideològic, el globalisme, qui ha erosionat en gran manera el club de Joan Gàmper i Josep Sunyol. Fa gairebé tres dècades que el Camp Nou s’emplena de turistes a cada partit del Barça. No estem pas parlant de xifres petites, sinó de grans quantitats de turistes que a cada partit del Barça s’abraonen sobre el Camp Nou, reduint el nombre de catalans que hi poden assistir i aigualint el caràcter català de l’afició del Barça. A la vegada, la conversió del Barça en una marca global ha posat el club sota les ordres de les necessitats de les grans audiències televisives globals. Ara ja no manen les necessitats dels afeccionats i dels socis del Barça. Manen els grans mercats televisius globals. El Barça, doncs, ha seguit les passes de Barcelona i de Catalunya, que s’han estrangeritzat i gentrificat, posant per davant interessos aliens als interessos nacionals catalans. En el cas del Barça ara és més important l’audiència xinesa dels partits del Barça que no pas els seus socis, la gran majoria dels quals catalans.
I això no va d’en Laporta, o d’en Sandro, o d’en Bartu. Estem parlant, mani qui mani, d’un Barça global, globalista i sistèmic, que ja no està controlat, a la pràctica, pels seus socis. Sobre el paper sí, perquè voten a les eleccions una candidatura o una altra. Però totes les candidatures, per no convertir el Barça en un club descapitalitzat, prioritzen els interessos globals per davant dels interessos dels catalans i dels seus socis. I d’això se’n ressent la catalanitat.
Aquesta despersonalització, aquesta descatalanització i pèrdua de poder a Can Barça per part dels seus legítims propietaris és una metàfora o un exemple a més petita escala del que està passant a la ciutat de Barcelona i a tota la Nació Catalana, on els catalans estem perdent el domini, el control, d’allò que és nostre, el nostre país, la nostra terra. Si Espanya hagués de lluitar només amb les seves pròpies eines i recursos contra els catalans per esborrar-los del mapa les passaria molt magres. Ara, amb la despersonalització i l’esmicolament de les identitats, sobretot de les que viuen sota ocupació, que comporta la globalització, Espanya ho té molt més fàcil per treure’s de sobre per sempre els catalans, i ho pot fer sense haver d’eliminar-los físicament. Amb l’eliminació de la seva cultura, de la seva identitat, ja en té prou. I fins ara, el catalanisme dominant no ha plantat cara al globalisme en la seva constant erosió de la nostra identitat. Ara sembla que hi ha diversos símptomes de desvetllament i de lluita per part dels catalans per la preservació de la nostra identitat i per recuperar el control i la propietat de la nostra terra. Però hi serem a temps, a ensortir-nos-en?
