La taca d’oli de la descatalanització s’estén imparable per tot el país i sembla que els catalans no puguin (ni vulguin) fer res per a aturar-la. Perduda fa dècades per a la catalanitat l’AMB i fa relativament pocs anys el segon cinturó, ara la castellanització demogràfica s’ha estès massivament per la Catalunya rural, de les comarques de Girona a les comarques de Ponent, passant per la Catalunya Central, mercès a l’arribada de milers i milers d’estrangers extracomunitaris que no parlen en català i que el primer que fan quan arriben, llevat d’honroses excepcions, és parlar en castellà.
Milers d’estrangers s’han instal·lat a la Garrotxa, el Berguedà, Osona, les Garrigues, la Noguera, el Pla d’Urgell o el Solsonès, només per citar unes quantes comarques rurals que han vist com la seva població es multiplicava amb l’arribada massiva de milers d’immigrants del Nord d’Àfrica, l’Amèrica del Sud o l’Àfrica Subsahariana. Aquesta població estrangera ha arribat a aquestes comarques amb l’esperança de trobar feina en l’agricultura o en la indústria transformadora de productes agrícoles. Això ha fet que milers d’estrangers s’hagin establert a la Catalunya interior, la que fins ara era la Catalunya catalana, una Catalunya que era poc permeable a la castellanització que havia patit la resta del país.
Molts d’aquests estrangers han trobat feina, la gran majoria de les quals ben poc remunerades, i molts altres no n’han trobat, de feina. Tanmateix, els que no han trobat feina no se n’han anat. No han tornat al seu país, malgrat que aquí no tenen feina, i tampoc se n’han anat cap a altres països d’Europa. Han restat a la Catalunya rural, omplint els bancs i seients públics de places i carrers de moltes poblacions agrícoles catalanes, esperant subsidis, fent feinetes en negre o delinquint. La minorització i la substitució demogràfica avança a passes de gegant sense que Junts, ERC i CUP facin res per intentar aturar-ho.
Paral·lelament a tot plegat, la delinqüència d’importació ha crescut de forma meteòrica en les comarques rurals catalanes. M’han arribat a explicar que, a molts municipis del Pla de Lleida, moltes noies no s’atreveixen a sortir soles pel carrer a partir de l’hora foscant. Els robatoris a botigues i domicilis particulars, així com els robatoris d’eines agrícoles i fins i tot de collites, s’han multiplicat. A l’Alt Empordà i a altres comarques grups de delinqüents estrangers roben llentiscle als boscos particulars, amenaçant-ne els propietaris. Molts pobles i viles mitjanes han vist com el tràfic de drogues s’ha ensenyorit dels seus carrers. Així mateix, els joves de molts pobles de l’interior, com per exemple els de la Garrotxa i la Selva interior, no poden gaudir de les seves festes majors amb tranquil·litat perquè grups de joves estrangers altament violents els intimiden, els ataquen i els roben. I tot plegat davant la passivitat de les autoritats municipals, que miren cap a una altra banda, per por o per no ser titllats de racistes.
A molts petits municipis la població estrangera ja supera els autòctons o està a punt de ser majoria. Un absolut desastre per al nostre poble i per a la nostra cultura perquè ara mateix no estem en condicions d’incorporar a la catalanitat un percentatge significatiu d’immigrants, per petit que sigui aquest percentatge. I encara menys amb la baixíssima natalitat dels catalans. Ans al contrari, aquestes xifres ens porten a un escenari en què, si això no es reverteix, a curt o a mitjà termini els pocs catalans que quedin a Catalunya, com si fossin una minoria ètnica més, s’acabaran integrant en una massa amorfa d’estrangers instal·lats en el nostre país, units només per l’ús de la llengua castellana com a llengua franca de les diverses comunitats ètniques.
Aquest procés és reversible, tanmateix, si posem les bases per a una reconquesta futura de Catalunya per part dels catalans. I per assolir aquest objectiu primer de tot cal que ens fem forts a les zones on, encara, som majoria o com a mínim som una minoria destacable i que continua sent la que dirigeix políticament i econòmica el municipi o la comarca en qüestió. I com ens podem fer forts? Doncs atrinxerant en la catalanitat tots aquells municipis i comarques on encara som majoria o som una minoria molt significativa. Cal posar barreres a la instal·lació de no catalans a la Catalunya rural. I ho podem fer de forma totalment legal i adequada a la legislació vigent. Cal que protegim els nostres pobles, les nostres viles, les nostres comarques, de l’allau descatalanitzadora i de la colonització castellana feta en nom del globalisme.
Els nostres representants electes, els nostres batlles, els nostres regidors, poden ser del tot escrupolosos a l’hora de vigilar qui s’empadrona al municipi. Cal que els nostres representants polítics facin de “policies”, si convé, denunciant el tràfic de drogues i la delinqüència en general en aquells domicilis on es produeixi; cal que els nostres batlles i regidors es converteixin en flagells de la delinqüència si volem que els criminals d’importació no s’instal·lin a les nostres poblacions. Els hem de fer veure als delinqüents estrangers que no són benvinguts en els nostres municipis.
També cal que els nostres representants polítics elaborin els plans urbanístics dels respectius municipis amb un objectiu: aturar el creixement urbanístic, i especialment aturar la construcció de blocs de pisos. Cal fer pujar els preus de l’habitatge amb l’objectiu que només els arrelats a la terra hi puguin accedir amb facilitat. I això és totalment legal. Prou pisos i cases adosades nous. Cal promoure la rehabilitació de les cases antigues de poble i facilitar l’accés a l’habitatge dels arrelats. En un país on, segons dades de l’IDESCAT moren entre 15.000 i 20.000 persones més que no neixen cada any, quin sentit té posar-nos a construir com a bojos? A quins interessos serveix aquest “desarrollismo”? Durant molts anys batlles de tots colors, també nacionalistes, han endegat plans urbanístics artificiosos i amb certs deliris de grandesa per tal d’augmentar població i posar-se “a l’alçada” de municipis tradicionalment més grans. I sí, podem posar-hi noms i cognoms: Figueres, Manresa, Cunit, Lloret de Mar o Salou en són un exemples paradigmàtics.
Els nostres representants municipals han d’aturar el saqueig fiscal que pateixen les famílies catalanes, un saqueig que també perpetren els ajuntaments. Prou d’impostos a les nostres famílies. Cal que els ajuntaments redueixin les taxes a les famílies i als establiments comercials i industrials arrelats al país, creats per emprenedors catalans i que creen llocs de treball per a catalans.
I cal reduir a la mínima expressió les “polítiques socials” adreçades a mantenir artificialment a casa nostra gent que no aporta res a la nostra societat i que paguem amb la nostra butxaca tots els catalans. Si no es poden mantenir econòmicament a Catalunya són ben lliures de tornar al seu país. Aquestes polítiques a priori benintencionades no fan sinó atraure immigració de baixa qualitat, aquella que cerca allà on se la mantingui. Altres països més reeixits com els EUA o Austràlia els estrangers que hi arriben ho fan sabent que per ensortir-se’n hauran de treballar i, per tant, reben una immigració més formada i que hi arribat per a treballar.
Finalment, cal portar a terme polítiques culturals nacionalistes, també, i sobretot, als municipis. Cal que els nostres ajuntaments facin promoció de les diades patriòtiques, fomentant les que ja existeixen i creant-ne de noves si s’escau i és possible. Cal promoure la cultura, les tradicions, la llengua, la identitat i la història pròpies. I cal perseguir amb totes les eines legals aquells establiments que no respectin la llengua catalana en els nostres municipis. Tenim uns llei de consum que obliga a tots els establiments públics a tenir la retolació d’allò que anuncien com a mínim en català. Ara mateix em venen al cap una pila d’establiments que no compleixen aquesta llei, que no són multats i que, amb el vistiplau de les administracions, contribueixen a la castellanització de les zones rurals.
I, sobretot, quan arribi la festa major cal que els ajuntaments programin música en català preferentment o fins i tot únicament. Cal programar grups de música que cantin exclusivament en català per a les nits joves i programar sardanes a tort i a dret. I promoure cursos de sardanes perquè les generacions més joves sàpiguen ballar sardanes igual que els seus ancestres. Res de “flamenqueo” i res de “DJ” que punxen regueton. Prou de castellanització musical pagada amb els nostres impostos!
Fan falta polítiques d’empadronament més dures, polítiques de reducció d’impostos als catalans, polítiques urbanístiques patriòtiques, polítiques d’identitat nacionalistes, polítiques de promoció de la nostra llengua i la nostra cultura…
Cal que els nostres polítics, els que tenim més a la vora, els del nostre poble, els de la nostra vila, es posin de seguida a treballar en aquesta tasca patriòtica de protegir la catalanitat dels indrets de la nostra nació que encara no han estat del tot descatalanitzats. Però també cal que nosaltres, els catalans, ens hi posem, pressionant-los perquè ho facin o creant noves candidatures polítiques nacionalistes que ho vulguin portar a terme.
