Un cas real que ho explica tot
Un testimoni a la xarxa social X, de família castellana, explica que de jove va anar a una escola de l’Eixample on la majoria d’alumnes parlaven català a casa. Tot i no parlar-lo en l’àmbit familiar, la llengua de relació entre tots els nens era el català. Ningú parlava castellà. El català era, simplement, la llengua normal de convivència.
Aquest cas il·lustra una idea bàsica:
Quan hi ha prou parlants, la llengua esdevé espontàniament compartida. No cal ni tan sols imposar-la. S’esdevé.
De què serveix una llengua que no es parla amb normalitat?
Una llengua pot ser oficial, pot ser present a l’escola, pot ser coneguda per molta gent. Però si no és llengua de relació quotidiana entre infants i joves, si no és llengua de comunicació espontània, la seva continuïtat queda greument compromesa.
A Catalunya, molts infants no poden socialitzar amb normalitat en la llengua del país. El català s’aprèn, però sovint no és llengua de conversa habitual. Aquesta situació s’ha anat assumint com si fos inevitable, però és una anomalia i no l’hem d’acceptar.
El factor clau: la densitat de parlants
La sociolingüística és clara: els infants parlen la llengua del grup. La llengua és pertinença.
Quan una llengua minoritzada es troba en minoria en els espais de socialització, el seu ús espontani desapareix. Ho constatem cada dia. Per això, les llengües minoritzades necessiten espais on no siguin minoritàries.
El que ja s’està fent en altres territoris
Al País Basc, el col·lectiu de famílies Arnas Dezagun defensa la creació d’arnasgune, espais on els infants puguin viure amb normalitat en euskera i no hagin d’abandonar-lo en les relacions quotidianes .
A Galícia, diversos estudis han alertat que la presència formal del gallec al sistema educatiu no garanteix el seu ús social si no existeixen contextos on sigui llengua predominant.
En aquesta mateixa línia, la Xarxa de Famílies pel Català (Xafa.cat) planteja la necessitat de garantir entorns educatius on el català no sigui sempre la llengua minoritària. Perquè ha arribat a la mateixa conclusió que les famílies basques o gallegues.
Ara saltaran els que diuen que és una mesura “excloent”, i no ho és perquè el que és excloent és la marginació dels infants catalans i el que cal és evitar que la llengua pròpia desaparegui de les relacions socials, com passa de fa temps.
Els comportaments lingüístics són comportaments socials
Alguns plantejaments parteixen d’una idea aparentment senzilla: si cada parlant decideix “mantenir” sempre la llengua, la llengua perviurà i esdevindrà social. Com si el problema fos només una qüestió de voluntat individual, ignorant un element central:
Els comportaments lingüístics són comportaments socials.
La sociolingüística fa dècades que estudia el conflicte lingüístic i mostra que els usos lingüístics estan condicionats per factors de poder, prestigi, majoria social i pressió del grup.
Els infants i adolescents, especialment bilingüitzats, no decideixen la llengua en abstracte. Parlen la llengua que els permet formar part del grup. No és just fer recaure la responsabilitat sobre qui menys capacitat té de modificar el context.
És una visió que evita el debat estructural sobre les condicions socials d’ús de la llengua i que desplaça el focus cap a la conducta individual. Però la sociolingüística mostra justament el contrari: les llengües minoritzades perviuen quan existeixen entorns naturals de relació.
No hi ha conflicte lingüístic?
Una de les dificultats principals del debat lingüístic a Catalunya és la resistència a reconèixer que existeix un conflicte lingüístic real.
El fet constatable és que la llengua socialment dominant no necessita mesures específiques per garantir la seva transmissió. La llengua minoritzada, sí.
En termes generals, el grup lingüístic majoritari no ha necessitat comprometre’s activament amb la continuïtat del català per poder viure amb normalitat en la seva llengua. Sempre ha viscut d’esquenes al català. Però, ah!, ningú no l’ha interpel·lat. I no, no és cap retret, sinó una constatació estructural present en tots els contextos de conflicte lingüístic.
El debat que l’autonomisme evita sempre
Qualsevol proposta que tingui en compte la distribució real dels usos lingüístics és sovint descartada en nom de la “cohesió social”.
L’autonomisme lingüístic ha prioritzat la preservació d’un consens polític subordinat i esclau, per damunt de la llengua. El resultat és una política que fa veure que “protegeix” el català en l’àmbit formal però no assegura les condicions perquè sigui llengua de vida.
La pregunta continua sent inevitable:
És pot garantir la continuïtat d’una llengua si mai no és majoritària en cap espai de socialització? És clar que no!
Quan aquest fet no es pot abordar obertament, el debat es desplaça cap a l’àmbit individual, com si la continuïtat de la llengua depengués únicament de decisions personals, i no de condicions socials i decisions polítiques.
La conclusió inevitable
Tenim una llengua desnormalitzada i garantir que els infants puguin socialitzar en la llengua pròpia no és cap privilegi: és la condició perquè la llengua continuï viva. Com?: agrupant-los.
