L’any 1919 Max Weber, conegut sociòleg alemany i expert en teoria política. Redactava un assaig que portava de nom “Politik als Beruf” o la Política com a Vocació i que ha transcendit fins al nostre segle per la seva espectacular didàctica i rellevància. En aquest article aprofitaré per analitzar l’obra i comparar-la amb la classe política actual.
Weber distingia entre dues menes de polítics; els polítics que concebien la política com una vocació i els que la veien com una professió. Va descriure les condicions que havia de reunir un bon polític, que havia de combinar dues ètiques; l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de la convicció.
Tanmateix, el bon polític o polític vocacional esdevé polític perquè posseeix un sentit de deure i responsabilitat envers la societat.
Aquest mateix ha de fer ús de l’ètica de la responsabilitat. La qual implica emprendre les accions polítiques òptimes pel bé comú. Assumint-ne totalment les conseqüències i encara que fer-ho impliqui comprometre els seus principis ètics personals.
D’altra banda, també ha de regir-se per l’ètica de la convicció. Això és ser fidel als seus principis personals i dur a terme el que consideri just i correcte des de la seua pròpia perspectiva moral.
Pel que fa al polític de professió, Weber el descriu com aquell polític que considera la política com una ocupació, una carrera professional. La seua participació en política es deu perquè la concep com un mitjà. Com una via per ostentar poder i així poder assolir els seus propis interessos i o del seu partit polític.
Aquesta mena de polític té com a mer objectiu la seua supervivència com a polític de carrera, és a dir, que pugui viure de la política i no pas per la política, com el polític de vocació.
Comparació amb la classe política de Catalunya
La trista realitat és que la política catalana està farcida de polítics professionals. Polítics que no vetllen pel bé comú i que l’únic que cerquen és el seu enriquiment personal i la millora del seu estatus polític. Catalunya està plena de polítics que canvien de partit en funció de si el mateix està “de moda” o de si està guanyant moltes eleccions. Per tant ocupant molts espais de poder.
El polític perfecte, a parer meu, i també segons Max Weber és aquell que accedeix a la política perquè observa problemes a la seua societat. Perquè creu que és imperatiu resoldre’ls per tal d’assolir un bé per la comunitat i perquè pensa que el seu deure ha de ser el de maldar pel benestar dels seus compatriotes.
D’aquesta manera, tot fent referència a Weber en el sentit que el polític vocacional ha de buscar el bé comú. Penso que no hi ha bé més comú pel poble català que la independència de la nostra nació en tota la seua extensió. Puix que considero que és l’única manera que es podria dotar als catalans d’un benestar generalitzat i d’aconseguir la nostra pervivència i de la nostra llengua i cultura.
D’aquesta manera doncs, perfectament hom podria dir que els polítics processistes que van trair a tot un poble l’any 2017 no eren polítics de vocació, sinó de professió. Atès que no van vetllar en cap moment pel bé comú. Que és l’alliberament del nostre poble. I tenint en compte que van vendre els seus principis per tal de mantenir els seus privilegis, estatus i benefici econòmic.
En definitiva, Catalunya pateix una clara manca de polítics de vocació. Aquella mena de polítics que no es dobleguen en circumstàncies adverses. Tenen una convicció en els seus principis i que veritablement es preocupen per resoldre i encarar la situació que el seu poble està vivint.
Catalunya no té una classe política a la seua altura. Des d’aquí encoratjo a tots els que heu arribat a la fi d’aquest article i a tothom que vulgui viure per la política i no de la política. A què us formeu, que treballeu i que sigueu dignes de la política catalana, perquè Catalunya i el poble català ho necessita urgentment.
