L’atzar ha fet que els dos darrers llibres que he llegit són dues novel·les on l’element central i/o el rerefons és la independència de Catalunya o, millor dit, l’intent d’independència de Catalunya: Sant Esteve de les Roures, de Cristina Stubb i Adrià Vilella, publicat per Grupo Editorial Círculo Rojo l’any 2020; i Nova Planta 2034. Ni treva ni pau, de Marc Comanegra, editat pel seu propi autor aquest any 2024. Malgrat ser un amant de la lectura, no sóc crític literari, per la qual cosa, no vull entrar aquí en les qualitats literàries de les mateixes, sinó en la seva trama, donat que entenc que es plantegen dues visions del món molt contraposades en relació a l’alliberament nacional del nostre país. Dues visions del món que han condicionat i estan condicionant no només la possibilitat que Catalunya esdevingui independent, sinó la mateixa supervivència de l’anomenat “fet diferencial català”: la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra visió del món.
La influència directa del primer dels dos llibres és El Codi Da Vinci, de Dan Brown, per la qual cosa ja podem preveure que les coses no poden sortir bé de cap de les maneres. Stubb i Vilella agafen els elements essencials d’aquella novel·la i converteixen els catalans en quelcom que podríem definir com a la “raça escollida”; descendents directes de la divinitat i encarregats de dirigir la transformació del món. Tota persona que hagi viscut el “procés” amb ulls crítics s’ha de posar en guàrdia quan veu que aquest és l’eix central del llibre. Els atemptats del 17 d’agost, els fets de l’1 d’octubre, el judici al Tribunal Suprem,… són “senyals” d’una transformació del món que els catalans som els encarregats de dur a terme.
A partir de la meitat del llibre, aquest context esdevé molt secundari: la història de la protagonista (un calc de la de la novel·la de Dan Brown) es converteix en l’eix central de la trama. Al llarg del text es reitera que tot el que està passant a Catalunya forma part d’una “feminització” del món; d’una transformació cultural que ha de convertir la Terra en un espai més equilibrat entre allò “masculí”, caracteritzat per la violència i la imposició; i allò “femení”, obert al diàleg i a la negociació (obviant que Golda Meir, Margaret Thatcher o Condolezza Rice no han passat a la història precisament pel seu caràcter pacífic i dialogant… ). No és estrany que les referències a que els fets de Catalunya “no van de nacionalisme” siguin constants: un dels grans desastres del “procés” ha estat fer-nos creure que l’alliberament de Catalunya és un episodi més (per no dir un element secundari) de la creació d’un món millor, que hem de ser un mirall i referent del món que ve.
Tot aquest discurs ha estat el predominant abans, durant i després dels fets d’octubre de 2017. El resultat d’haver-lo convertit en la base del moviment ha estat una Catalunya desnacionalitzada, més pendent de ser l’ONG del món que d’assolir l’Estat lliure i pròsper que ens havien promès els líders processistes. Hom es pregunta si a Stubb i Vilella els calia recórrer a una editorial independent per a publicar el seu llibre, qualsevol Conselleria de la Generalitat ho hauria fet amb molt de gust.
El llibre de Marc Comanegra situa la trama l’any 2034: una conjuntura de caos internacional és aprofitada per part d’un grup de catalans per aconseguir l’alliberament nacional. La tecnologia, la intel·ligència artificial, la ciència,… són les principals armes emprades; però en essència Catalunya s’allibera de la mateixa manera que ho han fet bona part de les nacions del món: prioritzant-ho a qualsevol altra qüestió, sense por a que hi hagi tercers damnificats i sense preocupar-se de l’opinió internacional. A diferència de la novel·la de Stubb i Vilella, aquí no hi ha cap voluntat de canviar el món, sinó d’alliberar el país, i no només des d’un punt de vista polític sinó també cultural: els “alliberadors” duen a terme unes mesures de reeducació que es podrien considerar com a “neteja ètnica”, intolerables en una democràcia consolidada, però necessàries en un context de conflicte nacional i cultural. De la mateixa manera, l’alliberament de Catalunya genera danys col·laterals, víctimes innocents, agreuja encara més la situació de caos internacional del moment,… Aquesta lectura esdevé totalment insuportable si hom ha assumit el discurs “processista” del “som gent de pau” i “ni un paper a terra”. Però els irlandesos de la dècada de 1920 o els croats de la de 1990 no van tenir tants escrúpols, i avui Irlanda i Croàcia són dues nacions consolidades, reconegudes i respectades.
Reconec que és poc seriós agafar unes obres literàries com a exponents d’aquesta dialèctica, però entenc que les dues novel·les referenciades són un mirall de dues visions contraposades sobre el nostre alliberament nacional. Representen la diferència entre voler canviar el món i voler alliberar el país; entre prioritzar la forma i prioritzar el fons. O per a ser més exactes, entre l’infantilisme i la maduresa.
