La normalització de la Feria de Abril a Catalunya -fins i tot en llocs com Falset- és, senzillament, el reflex d’un país desballestat. I ve de lluny, de dècades d’immigració massiva. Però avui pren una forma nova: ja no és només imposició externa, sinó també discurs intern que legitima aquest desballestament.
L’orgull xarnego com a ruptura
En els darrers anys, el concepte de “xarnego” ha estat reivindicat públicament com una identitat pròpia. El cas del guionista Eduard Sola als Premis Gaudí en va ser un exemple clar: “A casa som orgullosament xarnegos… Enviem a la merda els xenòfobs… Continuem acollint els de fora amb els braços oberts”. És a dir, una crida oberta a la substitució cultural i a criminalitzar la més mínima oposició. Aquesta reivindicació no en té res d’innocent: és la negació desafiant de la cultura catalana com a marc comú. És a dir, lluny de voler-se integrar en una cultura existent, la catalana, se’n redefineix la seva naturalesa fins a fer-la irreconeixible, xarnega, espanyola.
Odiar el català
El pas següent és encara més revelador. Ja no només es qüestiona la centralitat del català, sinó que es criminalitza. En declaracions recents, l’activista Brigitte Vasallo ha arribat a afirmar que el català és una “llengua feixista”, en un context de crítica a les tímides polítiques lingüístiques.
I encara més: en debats recents, fins i tot expressions com “que aprenguin català” han estat equiparades a discursos d’odi en determinats contextos institucionals.
El missatge és clar: la llengua pròpia d’un país és acceptable només si no s’imposa, és a dir, només si renuncia al ser normal.
Multiculturalisme? Substitució cultural
Sota el discurs de la “diversitat”, el que s’està consolidant és un model on:
- el català retrocedeix com a llengua de cohesió,
- el castellà s’imposa com a llengua per defecte,
- i qualsevol intent de revertir-ho és titllat d’imposició o d’autoritarisme.
No t’hi conformes? Et refreguen per la cara el discurs “multiculturalista”, en el qual totes les cultures, principalment tercermundistes, són bones menys la nostra. Ja als anys 80, el Manifiesto de los 2.300 denunciava, a ca nostra mateix, la “imposición” del català i rebutjava que fos la llengua del sistema educatiu!
Quatre dècades després, el mateix discurs continua vigent, però ara sovint des de sectors “progressistes”!
I, senyors, que una Feria de Abril arribi a Falset ja és per a llogar-hi cadires.
Conclusió
Quan la llengua pròpia és qüestionada, ridiculitzada o associada a conceptes com el feixisme, és que la voluntat d’esborrar-nos del mapa ja ni es dissimula.
La Feria de Abril, l’orgull “xarnego” desvinculat de la catalanitat, o la crítica sistemàtica a la (tímida) normalització lingüística no són pas fets anecdòtics. Formen part d’un mateix procés: la conversió de Catalunya en un territori prostituït.
