Com a bretó, amb orígens familiars occitans i bascos, i ara resident a Catalunya i nacionalista ferm d’aquesta nació que he passat a considerar meva, sentir simpatia per la causa quebequesa no sempre va ser una evidència des de la meva òptica.
En efecte, en el meu pensament, els quebequesos no eren altra cosa que descendents de colons francesos (i alguns bretons, tal vegada amb altres influxos menys rellevants: amerindis, irlandesos, itàlics…), que parlen i defensen la llengua d’una de les nacions enemigues de Catalunya, i uns ploramiques que es queixaven per un «lingüicidi» cent cops més dolç i inefectiu que tot el que ha fet i encara fa l’Estat francès, un Estat francès cínic i hipòcrita que crida «vive le Québec libre !» (això ho proclamava el general de Gaulle, aleshores president de la República, el 1967 a Mont-real) mentre que imposa el francès indefugible en tots els àmbits als nord-catalans, bretons, occitans, alsacians, corsos, bascos d’Iparralde, etc. i tallaria relacions diplomàtiques si mai s’acudís a un cap de govern alemany o italià fer el mateix discurset a Alsàcia o Còrsega.
Primer de tot, cal tenir present que a Amèrica hi ha nacions, que si bé són d’arrel colonial i deriven, en darrera instància, de diverses nacions europees (Espanya, Anglaterra, Portugal i França, precisament), tampoc no es poden considerar part de les nacions mare: l’enorme distància geogràfica envers les metròpolis respectives, les bases demogràfiques radicalment diferents (immigració massiva de tot Europa, importació d’esclaus negres d’Àfrica que van acabar parlant la mateixa llengua i tenint la mateixa cultura que els amos, mestissatge amb amerindis del tot aculturats…) i les divergències històriques, dialectals i culturals creixents que tot això suposa n’han fet nacions separades, tot i la comunitat de llengua.
No s’ha d’oblidar mai que les nacions són creacions humanes, que naixen, es desenvolupen i poden morir, per genocidi, fragmentació o absorció ; així com la gran majoria de nacions europees van sorgir progressivament (el naixement d’una nació no és cap esdeveniment històric concret, encara menys polític o militar, sinó un procés continu, anomenat «etnogènesi») durant l’Alta Edat Mitjana; la major part d’Amèrica és territori de nacions de naixement recent i fruit de la colonització d’Antic Règim, siguin euròpides (més aviat al continent) o criolles (més aviat al Carib). Per tant, tampoc no es pot concebre seriosament restituir el continent sencer a les diverses nacions ameríndies que l’habitaven abans de la colonització, sinó circumscriure aquesta revendicació a les terres que les sengles nacions encara existents puguin raonablement reclamar com a seves.
Així, com que no qüestiona ningú l’estatalitat canadenca o estatunidenca, és natural reivindicar que el Quebec també és una nació, per la seva llengua, cultura i identitat pròpies, radicalment diferents de les dels seus veïns anglocanadencs (els quals, en canvi, són summament més afins als estatunidencs que no als quebequesos) i que tinguin un Estat propi que els representi. I, de passada, la culpa dels crims imperialistes i etnocides de l’Estat francès no la tenen els quebequesos.
Dit això, comprovem una mica què ens agermana amb els quebequesos. En primer lloc, cal admetre que el quebequès independentista mitjà sent moltíssima simpatia per la causa catalana, encara que en tingui una visió superficial i llunyana.
La similaritat més enorme i autoevident entre el Quebec i Catalunya és la lluita per la llengua. Sento i llegeixo desenes de situacions quotidianes reals que es produeixen al Quebec, especialment a Mont-real, i en què n’hi ha prou amb canviar «francès» per «català» i «anglès» per «espanyol» per a veure-hi exactament les mateixes situacions que es donen diàriament a Catalunya. Et parlo en anglès perquè sembles de fora, parlar en anglès als anglòfons és de bona educació, no vull aprendre francès ni sentir-ne mai perquè ja n’hi ha prou amb l’anglès, defensar el francès és de xenòfobs excloents, el Quebec és bilingüe, el francès és una llengua imposada, etc., etc. oi que us sona la cantarella?
D’altra banda, poc se sap -i poc es diu- que la ideologia multiculturalista, que pretén que els immigrants visquin al país receptor sense haver d’integrar-se lingüísticament, culturalment i/o identitàriament, la va promoure primer el Canadà com a política d’Estat… per tal de curtcircuitar les reivindicacions dels quebequesos i amerindis, tot rebaixant-los al mateix nivell que els immigrants recents, amb la llengua anglesa i la identitat (anglo)canadenca com a «neutres». Vaja, de la mateixa manera i en la mateixa mesura que la reivindicació del multiculturalisme a Catalunya és, quasi sistemàticament, el tapall de l’espanyolització a ultrança.
Ara, aquesta similaritat ve matisada per diverses circumstàncies.
Abans que res, el francès és una llengua encara prou rellevant internacionalment, amb un prestigi cultural destacable i desenes de milions de parlants nadius (i centenes de milions de parlants segons, majoritàriament a les antigues colònies franceses d’Àfrica), i única llengua oficial d’un Estat francès que encara és una potència diplomàtica, econòmica i militar de pes. El català, mentrestant, té pocs milions de parlants, i si exceptuem el minúscul principat andorrà (on els mateixos autòctons són minoritaris), la totalitat del nostre territori nacional és ocupat per uns estats estrangers que ens imposen unilateralment la llengua de les ètnies titulars respectives.
Si la majoria de quebequesos dominen l’anglès, encara hi ha una proporció important de monolingües francòfons, sobretot entre la gent gran, al camp i en ciutats petites. Mentrestant, un català que no domini ni el castellà, ni el francès, ni tampoc l’italià és de molt mal trobar, si és que encara n’hi hagi cap de viu.
La diferència també es dóna en clau legal: al Quebec, el francès és l’única llengua oficial de la província, i cooficial de l’Estat federal canadenc amb l’anglès. El català, en canvi, pateix una varietat d’estatuts legals distints: única llengua oficial a Andorra, cooficial amb l’espanyol imprescindible a la Catalunyeta autonòmica, les Illes i el País Valencià (amb graus diversos d’efectivitat), ni tan sols oficial a la Catalunya Nord, la Franja, el Carxe i l’Alguer (mentre que l’espanyol, el francès i l’italià són les úniques llengües oficials dels seus estats respectius).
La demografia també hi té una certa importància: els quebequesos encara són nítidament majoritaris al Quebec, cosa que no es pot dir gens dels catalans als Països Catalans. Entre els estrangers, la majoria d’immigrants al Quebec aprenen el francès de bon grat o ja en saben (val a dir que les províncies canadenques tenen un cert autogovern en matèria de política migratòria, cosa que el Quebec pot aprofitar per a triar entre immigrants), quan la majoria d’immigrants a Catalunya prescindeixen d’un català que els resulta socialment i legalment adventici.
Entre els mateixos quebequesos, tots són francòfons, amb una minoria de «bilingües» nadius; mentre que hi ha zones senceres dels Països Catalans on els catalanòfons han esdevingut minoritaris entre la mateixa gent de família catalana autòctona (la Catalunya Nord, les àreas urbanes de València i Alacant, o encara l’Alguer en són exemples notoris).
Fins i tot entre els polítics botiflers que reclamen el «bilingüisme» i se sotmeten servilment a l’ocupant, els quebequesos s’expressen majoritàriament, espontàniament i públicament en francès; quan el polític català botifler típic no fa servir mai el català sinó de manera escassa o folklòrica i tot. Entenem-nos bé: la reivindicació del «bilingüisme», tant a Catalunya com al Quebec, pretén minar la llengua pròpia i legítima a favor de la sobrevinguda i prepotent tot encobrint-se darrere una màscara falsament xupiguai… però al Quebec, el seu objectiu és que el francès deixi de ser majoritari (que no ha deixat mai de ser-ho), mentre que a Catalunya, l’objectiu és que el català no torni a ser majoritari (que ho va ser, però no ho és ja).
Una altra conseqüència d’això és que els càrrecs elegits quebequesos, fa dos anys, davant d’un simple report que pronosticava una reducció molt modesta de l’ús social del francès d’aquí al 2036 van votar per a reblindar-lo legalment; els seus homòlegs catalans, ans al contrari, baixen els pantalons davant de qualsevol amenaça de la justícia espanyola, i fins i tot fan lleis de «bilingüisme» que van més enllà del que exigeixen les institucions judicials espanyolistes, i encara gosen presentar aquestes mesures com a «defensa de la llengua».
Amb tots aquests elements, ja enteneu que, tot i les similaritats, els quebequesos tenen moltes més opcions per a defensar-se i potenciar la seva llengua pròpia que no pas els catalans. En aquest sentit, crec que fóra molt oportú referir-se al Quebec com a exemple de resistència, començant per l’autoestima nacional.
Acabaré aquesta llarga presentació amb una digressió sobre les problemàtiques aranesa i ameríndia, que també agermanen Catalunya i el Quebec. En efecte, la província del Quebec té poblacions ameríndies i inuits autòctones, mentre que la Catalunyeta autonòmica conté una comarca que no és gens catalana sinó occitana: la Vall d’Aran.
Les nacions autòctones presents al territori oficialment quebequès són els pobles abnaki, ojibwa (tribu dels algonquins), cree (tribus dels atikamekw i dels innu-naskapi), malecita-passamaquoddy, micmac, huron, mohawk i inuit. Totes aquestes nacions, que també s’estenen totes més enllà de les fronteres administratives quebequeses, tenen un dret igual a l’autodeterminació i no són reductibles ni als quebequesos, ni tampoc als anglocanadencs, encara que es posicionin a favor d’un bàndol o de l’altre en la pugna política entre sobiranistes i federalistes (els mohawks donen un suport especialment virulent -i immerescut- al poder federal canadenc, probablement per continuació dels usos colonials en què es van aliar amb els anglesos contra els seus rivals respectius: els francesos i els seus vassalls hurons).
Una postura sàvia fóra l’aliança estratègica amb els quebequesos, i contra l’enemic comú, de les vuit nacions autòctones que tenen part del territori propi al Quebec administratiu, tot exigint garantia de drets nacionals territorialitzats propis, normalització de les llengües autòctones als seus dominis respectius, i reconeixement del dret unilateral a l’autodeterminació; que no és altra cosa, al cap i a la fi, que allò que defensem -o hauríem de defensar- respecte als occitans de la Vall d’Aran.
Conclouré amb aquestes paraules: Visca el Quebec lliure! Vive la Catalogne libre !
