Al segle XXI, els antidemocràtics cordons sanitaris polítics s’han convertit en una eina poc eficaç i, en molts casos, contraproduent. L’aplicat a Aliança Catalana i a la seva líder, Sílvia Orriols, és un exemple paradigmàtic d’aquesta saludable dinàmica. Durant anys, la resta de forces polítiques catalanes, tant espanyolistes com falsos independentistes, han intentat silenciar Orriols amb un mutisme total dels mitjans públic i concertats, acompanyat d’una foribunda criminalització sense dret a rèplica. Aquesta estratègia, que pretenia aïllar i demonitzar Aliança Catalana, s’ha demostrat infructuosa, no només perquè ha estat impossible amagar per més temps la presència inevitable i incomparable força de la diputada Orriols, sinó perquè una gran massa ciutadans han percebut aquesta tàctica com un intent desesperat de mantenir l’statu quo colonial i silenciar una veu que representa la indignació i la voluntat de canvi de molts catalans.
El cordó sanitari és, a part d’una lamentable i trista excusa, una eina utilitzada per les forces polítiques tradicionals per aïllar formacions que consideren extremes o perilloses per a la democràcia. Però, sota aquesta patètica justificació i en la pràctica, aquesta estratègia s’ha transformat en una forma de censura política mal disfressada, que no només contravé els principis fonamentals del debat democràtic, sinó que atempta directament contra el dret a la representació política d’una part significativa de la ciutadania. En el cas d’Aliança Catalana, aquest cordó sanitari ha intentat impedir l’expansió de les idees d’un partit que defensa amb fermesa la independència de Catalunya, la seguretat dels ciutadans i el rebuig frontal a les polítiques de col·laboració amb l’estat espanyol.
El fracàs del cordó sanitari aplicat a Orriols és un reflex del que està succeint a tot Europa. Partits que durant dècades han estat objecte de la mateixa estratègia de marginació política ara ocupen posicions rellevants, o fins i tot de govern, en els seus respectius països. A França, el Rassemblement National, de Marine Le Pen, ha trencat amb èxit el cordó sanitari que durant anys li van aplicar els partits tradicionals, aconseguint un suport electoral cada cop més ampli. A Itàlia, Giorgia Meloni, al capdavant de Fratelli d’Italia, ha passat de ser una figura marginal i estigmatitzada a ocupar el lloc de primera ministra, demostrant que les estratègies d’aïllament polític no són sostenibles quan les formacions censurades responen a preocupacions reals d’un sector important de la població.
Aquest fenomen no es limita a Europa. Als Estats Units, Donald Trump ha estat objecte d’una persecució implacable per part de l’esquerra i dels mitjans de comunicació hegemònics, que van intentar deslegitimar la seva presidència amb acusacions que incloïen des de la col·lusió amb Rússia fins a la incitació a la violència. Malgrat aquesta immensa campanya de difamació, Trump no només ha resistit, sinó que ha aconseguit ampliar i mobilitzar una base de suport més gran que mai. La seva capacitat per canalitzar el malestar d’una gran part de la societat nord-americana, que es veu ignorada i menyspreada per les elits, ha fet que el cordó sanitari que li van imposar s’hagi convertit en una arma de doble tall. De la mateixa manera, a Argentina, Javier Milei ha estat objecte de constants atacs per part de l’esquerra radical, que l’ha acusat de ser un «ultraliberal» desconnectat de les necessitats del poble. No obstant això, Milei s’ha transformat en el president més votat de la historia del seu pais, i una figura que compta amb un suport popular inqüestionable, demostrant que els intents de marginar-lo no han fet sinó reforçar el seu missatge.
El fracàs dels cordons sanitaris al segle XXI es deu, en gran part, a la transformació dels canals de comunicació. En un món globalitzat i hiperconnectat, l’intent de silenciar una veu política és pràcticament impossible. Les xarxes socials han trencat amb el monopoli informatiu dels grans mitjans, permetent que figures com Orriols, Trump o Milei puguin comunicar-se directament amb els seus seguidors i saltar-se el filtre de la censura mediàtica. Aquest fet ha minat l’estratègia tradicional de marginació política, basada en l’aïllament informatiu. Ara, qualsevol intent de censura és immediatament percebut com una injustícia per part dels electors, que busquen alternatives a la narrativa dominant i estan molt cansats de la retòrica buida i les polítiques absurdes dels de sempre.
A Catalunya, el cas de Sílvia Orriols és particularment revelador. Aliança Catalana ha estat objecte d’un cordó sanitari sense precedents, tant a nivell polític com mediàtic. Els seus rivals, tant dins del bloc independentista com entre les files de l’espanyolisme, han intentat ignorar-la o desacreditar-la, però el seu creixement polític ha estat imparable. La raó d’aquest èxit rau en el fet que Orriols ofereix una alternativa clara a l’esgotament del sistema autonòmic i al col·laboracionisme de les formacions tradicionals. El seu discurs, ferm i sense concessions, connecta amb un electorat que se sent traït per ERC, Junts i la CUP, formacions que han renunciat a la ruptura amb l’estat espanyol en favor d’un pragmatisme que perpetua l’statu quo. A més, el seu programa electoral és una proposta diametralment oposada a l’esperit estatista d’inspiració socialista que domina la política catalana des de fa decades.
Amb només dos diputats, Sílvia Orriols s’ha convertit en la líder d’una oposició que, paradoxalment, va més enllà de la política institucional. S’enfronta no només a un Parlament en contra, sinó que ho fa en nom de tots aquells catalans que no s’han rendit ni es rendiran mai. Representa una grau amenaça no només per a l’espanyolisme, sinó també per a l’autonomisme col-laboracionista que ha governat durant anys i ha enfonsat Catalunya en el malson woke-colonial en el que viu. Si el cordó sanitari aplicat a Orriols ha fracassat, és perquè el seu missatge, carregat de veritats, arriba a sectors de la societat catalana que se senten desatesos, enganyats, ignorats i profundament insultats per les opcions polítiques tradicionals. A mesura que Aliança Catalana continua creixent, el cordó sanitari que se li va aplicar es veurà cada cop més com clarament com una eina obsoleta, incapaç de frenar una figura política que encarna l’aspiració de llibertat i seguretat de molts catalans.
L’intent de mantenir cordons sanitaris en la política contemporània és una estratègia condemnada al fracàs. En una era marcada per la diversificació dels canals d’informació i per una creixent desafecció cap a les elits polítiques i mediàtiques, l’aïllament polític no només és insostenible, sinó que sovint té l’efecte contrari al desitjat. Quan es tanca la porta del debat democràtic a un moviment polític, aquest troba noves vies per expressar-se i connectar amb els ciutadans. La història recent ens mostra que els intents de silenciar una veu política com Orriols i Aliança sempre acaben per fer-la més forta, especialment quan aquesta veu representa una lluminosa aposta de ruptura amb un sistema colonial corrupte, immoral, ineficaç i desconnectat de les aspiracions i necessitats reals de la població.
