La democràcia, en la seva essència, és un sistema que cerca representar la voluntat col·lectiva de la ciutadania, en què les divergències d’opinions i les visions del món han de ser reconciliades mitjançant un diàleg continu. En el teixit complex de la democràcia contemporània, ha emergit una pràctica que, paradoxalment, posa en qüestió els fonaments mateixos del sistema: els anomenats «cordons sanitaris». Aquestes barreres autoimposades, destinades a mantenir distàncies polítiques insalvables, plantegen una sèrie d’interrogants sobre la veritable naturalesa de la democràcia i el seu compromís amb la diversitat d’idees. Els cordons sanitaris en política sorgeixen com a contradicció inherent a aquest ideal, creant barreres que fragmenten el contrast d’idees que la democràcia pretén fomentar. Aquesta desviació de la raó fonamental de la democràcia no només posa en perill la integritat del sistema, sinó que també planteja interrogants crucials sobre la salut democràtica en mans d’aquells que haurien de protegir-la. La perversió democràtica que representen aquests cordons sanitaris en política radica en la seva obsessió a negar la mateixa essència del sistema que haurien de protegir.
La democràcia, en la seva màxima expressió, requereix la coexistència d’idees divergents, ja que és a través de la confrontació constructiva que es pot arribar a decisions informades i representatives. La imposició de cordons sanitaris representa un acte de negació, una resistència a acceptar la pluralitat d’opinions i perspectives com a elements inherents a la riquesa de la societat. Aquesta negativa a comprometre’s amb la diversitat ideològica condueix a una homogeneïtzació perillosa del pensament, minvant la capacitat de la democràcia per adaptar-se als canvis i desafiaments socials en constant evolució. La por a la divergència, en lloc de ser una defensa de la democràcia, no és més que una renúncia a la riquesa inherent de les múltiples veus i una estratègia enfocada a la tancada unanimitat basada en els preceptes del poder establert.
La lògica dels cordons sanitaris ens condueix a una paradoxa: la protecció de la democràcia mitjançant pràctiques que minen la seva pròpia integritat. En el panorama polític actual, els moviments d’esquerres han estat els responsables primers de la creació de cordons sanitaris. La tendència natural de les esquerres a adoptar una actitud autoritària i moralment superior, que es tradueix en un menyspreu explícit per les veus i les idees que no coincideixen amb la seva pròpia narrativa ideològica. Aquesta intolerància no pot ser interpretada sinó com una forma de censura mal disfressada, minvant la diversitat d’opinions i criminalitzant la pluralitat d’idees que, sota la falsa premissa de promoure la inclusió i evitar la discriminació, ha conduït a la supressió de discursos que es consideren políticament incorrectes o socialment perillosos. Una incorrecció i una perillositat que defineixen els elements assentats en un sistema corromput. Aquesta actitud liderada per les esquerres, que a Catalunya és aclaparadorament i autonomista majoria , coherent amb la seva arrel sectària i totalitzadora, ha fomentat un límit injustificable a la llibertat d’expressió i ha creat un entorn on les opinions dissidents són marginades i silenciades, en detriment de la riquesa que aporta la pluralitat de perspectives.
En un temps relativament curt, sempre amb els mateixos promotors d’esquerres i amb un calcat, populista i sectari catàleg argumental, hem vist aplicar cordons sanitaris als Estats Units (Trump) a l’Argentina (Milei), a França (Le Pen), a Italia (Meloni), a la UE (Orban i la seva Hongria) o als Països Baixos (Wilders). A Catalunya, el cas del cordó sanitari a Sílvia Orriols i Aliança Catalana prové directament del Govern de la Generalitat, reconegut per la mateixa portaveu del Govern, que ha arribat a la ignomínia pròpia d’un règim dictatorial en excloure la batllessa de Ripoll, representant democràticament escollida per la ciutadania, d’un acte institucional celebrat a la mateixa població. El cordó sanitari antidemocràtic a Orriols bé de lluny, i ha tingut el mateix efecte que en els casos citats anteriorment: el creixement exponencial i suport electoral popular de la seva proposta política, i el desprestigi enorme dels promotors d’aital ignomínia. La ferma calma i serena denúncia amb què Aliança Catalana entoma aquest ultratge està reservada a aquells amb profunds valors democràtics, i a qui coneix els peus de fang dels sistemes autoritaris. Si la democràcia té com a objectiu principal la participació i representació igualitària del poble, és al poble al qual es veta quan es veta a Orriols. Si la representativitat és la conseqüència de la voluntat popular, és la voluntat popular a la qual es veta la representació quan a Aliança Catalana se l’exclou dels actes institucionals.
Quan l’objectiu democràtic es desvia i es veu eclipsat per interessos partidistes o agendes personalitzades, la democràcia es converteix en víctima de la seva pròpia perversió. La perversió es manifesta quan polítics i partits ignoren o minimitzen la importància de garantir la llibertat d’expressió, la diversitat d’idees i la participació ciutadana. Quan la prioritat es desplaça de la representació autèntica del poble cap a maniobres polítiques que exclouen o limiten determinades veus, s’entra en un terreny obertament antidemocràtic. Aquesta perversió ha de ser interpretada com una traïció als principis ètics que haurien de guiar la política en una societat democràtica. La responsabilitat dels polítics no és assegurar la seva permanència al poder, sinó preservar la salut del sistema que els permet governar en representació de la ciutadania, salvaguardant la llibertat d’expressió política.
A escala pràctica, aquesta perversió es tradueix en pràctiques que minimitzen la transparència, busquen silenciar les veus crítiques o manipulen els mecanismes democràtics per aconseguir objectius partidistes. Aquests comportaments erosionen la confiança ciutadana i erosionen la mateixa fonamentació de la democràcia. En aquest escenari, on els partits polítics catalans han pervertit la democràcia fins a convertir-la en un joc de miralls on només es projecta el seu innoble i foll autonomisme, Orriols i Aliança Catalana aporten un seny i una amplitud de mires que resulta imprescindible per a recuperar un autèntic esperit democràtic al país.
