Una de les plagues més temibles d’aquest país -un país esdevingut realment «perplex» con va dir un valencià i aplicable al Principat- és i ha estat la causada pel virus del cofoisme excessiu. Com tots els virus, aquest passa inadvertit i no és possible observar-lo a simple vista. Amb l’agreujant, en el nostre cas, que no s’ha fet res per eliminar-lo; al contrari, se l’ha fet créixer interessadament per tots els mitjans. Com capons de corral -els quals són engreixats i engabiats per aprofitar-ne la carn- molts conciutadans nostres s’han mostrat sistemàticament ufanosos i cofois de si mateixos i, des del seu petit món, talment com des d’una gàbia, han cregut ser els millors, com si es trobessin al centre de l’Univers, sense fixar-se en la seva manca de llibertat i d’autorealització.
Certament, un dels drames d’aquest petit país és l’inaudit autocofoisme de molts dels seus habitants, que s’han imaginat ser el súmmum d’Europa i el melic del món, quan en realitat la nostra societat es troba molt més a prop de Nàpols i de Sicília que no pas -malgrat els desitjos de l’expresident Pujol- de Suïssa o dels Països Baixos. Un autocofoisme d’arrels pujolianes que era veritablement un atzucac, amb data de caducitat i sense sortida possible, com malauradament s’ha demostrat. I que tot i això ha estat rellevat per un altre autocofoisme, el dels col·laboradors amb el 155, per a continuar fruint de canongies, els hereus dels de la maleta de fusta -ara fent servir paradoxalment la retòrica pujoliana-, els exvotants de C’s, tornats al PSC-PSOE, que han pres el relleu de la fabulació i els quals tot ho redueixen, descontextualitzadament, a les xifres, unas xifres que amaguen la minoritzacio del poble català; per exemple amb la densificació i la substitució demogràfica, que ho venen a molts ingenus com una panacea, quan de fet és tot el contrari i ens pot dur a la desaparició definitiva com a poble.
Som en una societat on una sèrie de xacres -que en temps de crisi apareixen amb tota la seva cruesa- s’erigeixen com a formes d’actuació habituals, tot i que s’aparenti no reconèixer-ho: el servilisme, la manca de fermesa i compromís, el nepotisme, les ànsies desmesurades d’enriquiment personal… Perquè, desenganyem-nos, a casa nostra, com a bon país catòlic, el que és públic -i això ja ve de lluny- sempre ha estat vist com una realitat llunyana de la qual calia, en lloc de responsabilitzar-se’n o, fins i tot, intentar-la canviar, treure’n el màxim profit personal, posant a l’hora de la veritat els interessos particulars i familiars damunt els col·lectius.
Aquest autocofoisme ens fa creure que disposem d’autogovern, tot i que en realitat, només tenim unes institucions de tercera regional i d’abast limitat i estem supeditats en l’àmbit políticoeconòmic a poders aliens. Aquesta és una actitud que ens fa veure’ns a nosaltres mateixos com a “moderns” i “internacionals”, malgrat ignorar l’anglès -la veritable llengua internacional- i que quan som davant algú amb trets exòtics -i ja no diguem davant un jutge-, ens posem automàticament a parlar en espanyol, en una mostra clara d’alienació provinciana i baix nivell cultural, el qual es veu corroborat per les pobríssimes xifres de lectura.
És més, aquesta actitud és directament proporcional al nostre estat de frustració permanent derivat de no tenir estat i d’estar sotmesos a un poder aliè. Com que el catalanet mitjà no troba canals adients per a viure el seu fet nacional amb normalitat canalitza i sublima la seva ira a través d’altres mitjans, com per exemple els espectacles esportius de masses, com el futbol, i inconscientment s’autoinsufla un pseudoorgull de cartró pedra, sovint expressat de manera cridanera i patètica, que en el fons no és més que la sublimació de les falsedats interessades d’una classe política d’allò més abjecta i oportunista. I així, entre les mentides dels uns i la sublimació atocofoista dels altres (la majoria, la que sol veure TV3) es tanca el cercle i ens mantenim en els llimbs nacionals i polítics.
Tot plegat seria còmic si no fos realment patètic, perquè com deia Rovira i Virgili “l’espectacle d’un poble ajupit és molt més trist que el d’un poble oprimit”, sobretot si aquest poble no és conscient de trobar-se en aquest darrer estat i li han fet creure que viu en el millor dels mons possibles. I si, a més, com en aquests moments, molts ciutadans experimenten un inexplicable sentiment d’ira i perplexitat produït a parts iguals per la contundència de les xifres econòmiques i socials i pels casos de corrupció que -pels motius que sigui- han estat destapats, llavors el patetisme pot arribar a cotes exponencials.
