El senyor Òscar Camps, en una recent entrevista a Vilaweb, ens explicava com molts dels rescatats per la seva organització fugen de situacions terribles i injustes, cosa que és certa i que ningú no nega, però que ell utilitza, barrejant-ho tot indiscriminadament, per als seus fins i acusant els qui no volen més immigració massiva per a Catalunya de poc menys que de “feixistes” i racistes”.
Sincerament, això és indigne i denota molt poca categoria, així com un simplisme absolut. Que hi hagi conflictes al món no és culpa nostra ni tenim perquè pagar-ne les conseqüències, i més si tenim en compte que no disposem de mitjans adients ni d’estat propi, al contrari, estem inermes en ser una terra que depèn d’altres i sense capacitat de decisió. Per tant, en el nostre cas s’hauria d’imposar primer de tot el sentit comú i l’instint de conservació, i per això mateix ens hauríem d’oposar a la immigració massiva, que no fa més que desnacionalitzar-nos i que acabarà fent-nos desaparèixer com a poble.
Primer de tot, el senyor Camps hauria de tornar als ports d’origen els immigrants que rescata, no pas portar-los a Catalunya i a Europa, tot fomentant un efecte crida que fa que cada cop en vinguin més. I si vol continuar salvant gent és ben lliure de fer-ho, però que no culpabilitzi els catalans. Abans que es dediqui a pressionar els governs dels estats, que són els causants en darrera instància de tots els mals que patim ara, però que no faci pagar, com es diu vulgarment, justos per pecadors. I si els que ell rescata els diposita davant les seus d’alguns governs encara millor.
No podem barrejar-ho tot, cal matisar i analitzar, i no caure en dicotomies de bons i dolents. És de sentit comú pensar que en un piset no hi poden cabre milers de persones; si dels hipotètics 3.000 empadronats en un pis -com s’ha arribat a fer aquí en alguns llocs- una desena part hi volgués veritablement residir, condemnarien els seus propietaris a l’ofec, i a ells mateixos també.
D’aquí la necessitat de solucions polítiques, que no sempre són del gust de tothom; precisament el valor dels polítics es mesura entre altres coses per impulsar polítiques efectives però que poden ser impopulars. Així, traslladat això a Catalunya, els “nostres polítics” tenen en primer lloc l’obligació de salvar Catalunya i els catalans, i no d’encabir-hi a mig món per a després morir-nos tots de gana i asfixiats.
Les coses no són gens simples, l’infern és ple de bones intencions i, sovint, els “salvadors del món” acaben sent un perill, per a ells mateixos i els altres. No tot és blanc o negre, i qui no ho entén demostra ser realment molt limitat. Davant problemàtiques complexes calen solucions elaborades i coratjoses, tot el contrari de la demagògia barata i el xantatge moral que fan servir alguns. Ja n’hi ha prou. Que som majors d’edat!
