El Govern del PSOE a Catalunya tindrà uns efectes devastadors per al país. No només garanteix la continuïtat de totes les extravagants i suïcides polítiques republicanes que han convertit els pobles i ciutats en un camp de batalla tercermundista, reduït el català a una anècdota folklòrica en molts llocs del país, enfonsant els resultats en educació, col·lapsat la sanitat, convertit els serveis socials en els jocs de la fam o haver creat una administració enemiga dels ciutadans. El titella Illa farà tot això i més. En redoblarà els efectes de tot allò que resultava ineficient i absurd, i incorporarà una contundent espanyolització colonial en aquells aspectes que encara poguessin preservar un bri de catalanitat. És a dir, tot l’usual en un Govern colonial. Només cal observar els efectes desastrosos que ha tingut el govern social-comunista a l’Estat dels espanyols per entendre els estralls sense límits quan el seu deliri nacional socialista espanyol sigui aplicada a Catalunya.
Els resultats de les eleccions demostren dues coses que, de tan evidents, cal recordar periòdicament. Primera, que Catalunya és una colònia espanyola ocupada per un Estat que ha fet tot el possible per aplicar un canvi demogràfic que espanyolitzes de manera irreparable el poble català. I segona, que malgrat tot això, els catalans, ergo independentistes, continuem decidint, per acció o omissió, quin Govern es formarà al país i qui l’encapçalarà. Després de l’espantosa gestió col·laboracionista que han dut a terme Junts i ERC als últims anys, la gent ha decidit que preferia que la Generalitat fos ocupada per un mal major clarament definit i obertament hostil a la independència nacional, que no per un mal menor del qual tothom ha acabat fart per incompetent, mentider i vulgar.
La intel·ligència col·lectiva d’un poble ocupat des de fa segles pot ser difícil de desxifrar. A vegades sembla lenta de reaccions, perquè amb tota la lògica del món és profundament conservadora i els experiments li semblen de mal portar. D’altres, es llença sense aturador a l’aventura més exòtica amb una aparent falta de prudència que en realitat és el reflex d’un impuls irrefrenable de llibertat. En els moments en els quals ens trobem, està virant la seva actitud cap a dos factors d’enorme importància. Primer, en veient el resultat de votar durant anys a aquells que han acabat fent-los passar una vergonya monumental i no han fet res de positiu per al país, està deixant de votar autonomistes passerells. De mica en mica, l’efecte es va notant i el pànic entre les files processistes s’escampa com un incendi en un magatzem de cadires velles d’oficina autonòmica. Segon, ha donat entrada al Parlament a un tipus de nacionalisme català que durant anys ha estat acusat de feixista, xenòfob i d’ultradreta perquè demostri que, a part que no és res de tot això, si és capaç de fer un tipus de política diferent, veritablement independentista, que no els faci penedir del seu vot la primera setmana. Les reaccions d’admiració al discurs de Sílvia Orriols en el debat d’investidura demostren que l’aposta té la fortalesa suficient per a ser guanyadora en un futur que no tardarà a arribar.
En els tres segles d’ocupació espanyola de la terra catalana, els personatges com Illa han estat la normalitat. Els virreis han demostrat una vegada i una altra que Catalunya no pot ser dominada sense la seva voluntat o pel seu error, i que els catalans tenen una capacitat de resistència i una força històrica al darrere de la que ni ells mateixos són conscients moltes vegades. La llosa colonial pesa molt, per uns i per altres. En realitat, Espanya només tem una cosa: que els catalans recordin qui són. Respira tranquil·la quan aconsegueix desmemoriar-nos, i tremola quan se’ns desperta la memòria. Per això, l’Estat dels espanyols s’entregarà a l’onada reaccionària d’autoritarisme postdemocràtic en l’àmbit continental amb la resignació entusiasta del gàngster que entra a la presó sabent que el seu germà n’és el director. Els catalans van prendre una decisió tan transcendental el 2017 que molts, aquí i allà i més enllà, no la van entendre. Però el dia d’avui, Catalunya està situada en un camí que espera pacientment a ser recorregut quan els autèntics independentistes ocupin les institucions catalanes, amb un poder que només són capaços d’atorgar els independentistes a les urnes.
La Generalitat de Catalunya és un poder formidable. No és ni independentista ni colonial. És un instrument brutal que es pot fer servir per sotmetre els catalans, o per alliberar-los. Només depèn de qui la dirigeixi i en quina direcció la porti. En aquest interregne, entre el dol i el despertar, molts catalans acabaran d’entendre que a Catalunya encara menen ells, i que el futur és encara a les seves mans. Un canvi cultural enfocat a la contundència política i la claredat moral, que deixi enrere el colonialisme castellà i abraci ser sempre la llibertat nacional, ignorant la falsa guerra civil processista que se’ns vendrà en els propers temps. L’adinistració Illa serà el catalitzador necessàri per trencar definitivament amb una classe política que ha viscut dels somnis de llibertat d’un poble ocupat, se n’ha burlat fins a l’extenuació i ha intentat amb tots els mitjans possibles destruïr els camins que porten a la llibertat. El Govern del PSOE a Catalunya tindrà uns efectes devastadors per al país. Però la devastació no serà per a l’independentisme, sinó per a tot allò que fins ara l’ha aturat.
