Ara fa uns dies, en una sessió de cineclub a Bescanó (Gironès), vaig tenir el plaer de veure el film El 47. Per aquells que no estan al cas els hi avançaré que l’argument tracta de les lluites sostingudes pels veïns del barri de Torre Baró, en aquells moments quasi un conjunt de barraques d’autoconstrucció, per aconseguir que una línia d’autobús els comuniqués amb la resta de Barcelona. En concret l’acció se centra en la figura del veí d’origen extremeny Manolo Vital (protagonitzat per Eduard Fernández), conductor d’autobús de la línia 47 de la ciutat. Sincerament, em va encantar en molts aspectes: la fotografia, l’ambientació, els diàlegs, la trama, etc. De fet, és el millor film català que he vist d’ençà de Pa negre. I això que aquests darrers temps n’he vist uns quants.
En definitiva, si la meva experiència cinematogràfica s’hagués limitat al visionat del film només en podria dir meravelles. Tanmateix, un cop acabada la projecció, comparegué a la sala el director Sr. Marcel Barrera, que inicià un animat diàleg amb el públic. Aquest es va mostrar com un home obert i afable, alhora que compartí amb tots els presents diverses anècdotes interessants. Sense cap mena de dubte, això és d’agrair perquè no és habitual que un director de cinema, un cop ha assolit una certa fama, vagi de forma altruista al cinefòrum d’una petita població a parlar del seu film. Sens dubte, això demostra un gran amor pel cinema que l’honora.
Malauradament, durant aquesta xerrada el director etzibà diversos comentaris que em sobtaren força i em feren replantejar què pretenia realment mostrar-nos i, de retop, quina mena de cinema “català” es fa al nostre país. En primer lloc criticà, entre irònic i molest, a aquells que li havien fet notar que no s’hi feia cap esment a la militància comunista i sindical del protagonista. Certament, un film no és un documental, però desconèixer aquests antecedents dificultava la comprensió dels fets. A la pràctica, plantejava com una simple acció personal el que, en realitat, fou un acte de subversió política emmarcat en un marc més general de lluita contra una dictadura que intentava perpetuar-se a la mort del seu creador.
També em van sobtar força els comentaris que va fer sobre la llengua catalana. En dues ocasions va afirmar que el problema no són les llengües sinó les persones, oblidant que vivim en un país on l’única llengua que tenim obligació per llei de conèixer i parlar és la castellana, mentre la catalana és opcional i secundària. Alhora, també em colpí la resposta que donà a la pregunta de com era que presentava una administració municipal quasi totalment catalanoparlant. Tant els regidors com bona part dels funcionaris parlaven en aquest idioma, la qual cosa ni de lluny responia a la realitat de l’època. De fet, és àmpliament conegut que l’abandonament de la llengua del país per part de les elits econòmiques i socials ja ve de lluny i, òbviament, aquest procés es veié reforçat per la dictadura franquista (sobre aquest tema recomano la lectura del llibre El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització). Barrera, tranquil·lament, comentà que era un problema derivat de la necessitat d’acollir-se a les subvencions de la Generalitat, que exigien uns minuts mínims en català. Si la solució donava una imatge falsa de quina era la llengua oficial entre les elits opressives de l’època era evident que a ell això no li feia ni fred ni calor.
Un altre element històric que em va sorprendre fou l’hagiografia que es feia de Pasqual Maragall (interpretat per Carles Cuevas), que ni va participar directament en l’afer ni era un simple petit funcionari de l’Ajuntament de l’època. Sí! certament treballava per l’Ajuntament, però ni era un desconegut -el cognom Maragall era una gran tarja de presentació- ni es trobava allunyat de la política com s’insinua en el film. De fet, l’any següent fou el segon a la llista municipal dels socialistes a l’Ajuntament de Barcelona i, sens dubte, aquest lloc mai el podria haver ocupat un nouvingut al partit.
En definitiva, tots aquests elements em plantejaven dubtes sobre on pretenia dur-nos realment el director. Però la solució ens la donà ell mateix, poc abans de finir el debat, en comentar les lloances que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, li havia tramès en definir el film com: “un homenaje maravilloso a la España plural y trabajadora que construyeron nuestros pedres, madres, abuelos y abuelas”, que ell no ha conegut ni per casualitat. És a dir, personalment, vaig arribar a la conclusió que ens trobem amb un magnífic film, però amb un missatge de fons clarament favorable a les teories nacionals i polítiques de cert partit polític.
No obstant això, la temàtica del film és tan brutal que, malgrat els intents d’endolcir-lo (el paper del policia repressor és emblemàtic), hom el pot comparar amb la meravellosa La piel quemada de Josep Maria Forn. Bàsicament, perquè ambdues acaben retratant una realitat que sovint no s’explica obertament o, simplement, es tergiversa: que els nombrosos immigrants que van venir a Catalunya a partir de la fi de la Guerra Civil espanyola procedents de la resta de l’estat no ho feren ni per plaer, ni d’una manera altruista per remuntar el país després de la guerra, ni duts per un catalans malignes que pretenien explotar-los com a mà d’obra barata. Simplement, eren gent que fugia de la misèria i l’explotació existent a la seva terra originària, on sovint eren tractats quasi com a esclaus pels “señoritos” locals. De fet, el moment en què el protagonista recorda que el seu pare va ser assassinat pels feixistes al principi de la guerra retrata magníficament aquest fet. Sincerament, crec que aquest és el millor moment del film, però desconec si el director n’era de tot conscient en filmar-lo. Possiblement no!
