El cost econòmic de l’arrogància

Keynes i Hayek miren al cel. Amb pales, intentaran arrossegar les bombes incendiàries llançades pels nazis sobre els terrats de la King’s Collage de Cambridge, abans que aquestes prenguin el sostre de la seva universitat i la redueixin a cendres. Hayek i Keynes es porten vint anys, però aquest parell de prestigiosos economistes comparteixen el temor davant del perill nacionalsocialista que tots dos, en diversos sentits, havien predit anys abans. Keynes, que en esclatar la Primera Guerra Mundial i com a jove professor d’economia, havia estat reclutat pel ministeri d’Hisenda anglès per recaptar diners a Wall Street en favor dels aliats, va participar com a assessor des de 1918, en les converses de pau i les negociacions per al Tractat de Versalles. Les desproporcionades i cruels condicions que el tractat imposava a Alemanya, van portar Keynes a escriure, un any després, Les conseqüències econòmiques de la pau, una obra clau per entendre l’abús insostenible al que va ser sotmesa la població alemanya per part dels guanyadors de la guerra.

Keynes hi descriu les condicions draconianes i de revenja a les que se sotmet Alemanya, i descriu en diversos passatges com aquestes condicions seran la llavor que portarà als alemanys, acorralats per un saqueig nacional i un deute internacional inassumibles, a posicions polítiques radicals. Si Keynes ja avisava de les devastadores conseqüències de la bogeria dels líders aliats, Hayek les vivia en primera persona. A la seva Viena natal, aquell jove que havia lluitat en el front italià, va trobar una ciutat devastada per la guerra i enfonsada en la més brutal pobresa pels efectes combinats de les bombes, la inflació i les propostes de despesa pública ingent que economistes com Keynes defensaven. Del període d’entre guerres mundials i de la crisi borsària de 1929, neix un dels enfrontaments més definitoris de la política moderna. Els partidaris de la intervenció estatal econòmica màxima, encapçalats per Keynes, i els defensors d’una mínima o nul·la intervenció de l’administració en assumptes econòmics o, bàsicament, en cap assumpte, liderats per Hayek. Cal entendre que les dues posicions proposen, en un principi, la restauració de l’ordre econòmic i el retorn al camí del creixement. I també cal comprendre les raons per a les quals els polítics de tot el món se senten inclinats a comprar les tesis de Keynes, que els converteixen en semideus amb un poder de decisió o intervenció gairebé absolut, a les de Hayek, que en redueix la influència a testimonial. Quan es parla de polítiques de dretes o d’esquerres, de pressupostos en una línia o l’altra, de més o menys inversions en aquesta o aquella partida, dels ingressos creixents de les conselleries o els ministeris, dels grans projectes de país encapçalats per la burocràcia política administrativa, s’està abonant interessadament la visió de Keynes.

- Publicitat -

Però el Leviatà no en té mai prou, i les tesis de l’economista anglès, convenientment salpebrades per les fantasies marxistes, han abonat un creixement exponencial de la ingerència estatal en tot l’espectre de la vida humana. No només s’ha fet servir Keynes per a justificar un deute estatal, és a dir dels ciutadans dels estats, de proporcions ingents, amb el que el mateix economista no crec que estigués d’acord, sinó que s’ha construït un Estat gegantí que intervé imparable, amb filigranes publicitaries com l’estat del benestar, el bé comú o amb sofisticats sentits figurats com justícia social. L’estat ha entrat de ple en l’era de l’enginyeria social. No només intenta controlar coercitivament i fins al mínim detall cada gest de la vida dels ciutadans, sinó que fa temps que es dedica en cos i ànima a qüestionar i criticar els criteris morals generals de la societat, a modular els usos i costums dels ciutadans, a crear eslògans i campanyes que li permetin ampliar el seu poder, a patrocinar organitzacions i entitats que treballin per anunciar la seva bona nova, canviant el llenguatge i les formes i les expressions, com si es tractés d’una nova religió, per adaptar la realitat als seus canons de poder.

A Catalunya, el projecte de llei de pressupostos ignora el saqueig anual de més del 10% del PIB, però la conselleria de feminismes augmenta gairebé un 20% el seu pressupost. A Catalunya, s’està discutint, i de fet és una de les grans excuses del debat pressupostari, si el Govern dona o no permís a una empresa per a instal·lar el seu negoci al país, però ningú sembla entendre com de perniciós per a la democràcia i la llibertat és que una empresa hagi de passar pel sedàs burocràtic i ideològic del Govern de torn per iniciar la seva activitat. La llengua catalana pateix una minorització constant i en tots els àmbits, però un dels departaments que més creix és el de cultura, que estendrà xecs per a fer sèries i pel·lícules en castellà dient que és cultura catalana. A Catalunya tenim un dels resultats globals més pèssims en les proves d’avaluació PISA, però també una gestió de residus amb perspectiva de gènere. A Catalunya tenim una de les taxes d’atur juvenil i de precarietat laboral més altes de la UE, però el Govern crea un efecte crida constant que fa que centenars de joves immigrants il·legals s’instal·lin cada mes a casa nostra amb tots els serveis pagats. Catalunya és Keynes amb una sobredosi de colonialisme. Catalunya és tan socialista que, de no canviar de rumb amb urgència, està abocada a una reculada econòmica i a una degradació social colossal, que convertirà els seus ciutadans en mers esclaus.

- Publicitat-

Uns anys després que Keynes escrivis Les conseqüències econòmiques de la pau, Hayek va redactar un dels seus tractats més vigorosos, La fatal arrogància, on donava per impossible econòmicament i menyspreable per immoral, al socialisme d’inspiració marxista i hayekiana. Tota la informació social, moral i econòmica que els ciutadans de Catalunya són capaços de generar queda distorsionada per la situació colonial i per la brúixola moral espatllada d’una classe política parasitària, enterament socialista, que per ignorància o mala fe no cessa en la voluntat d’incrementar el gravíssim cost econòmic de la seva arrogància.

spot_img

Últimes notícies

Notícies Relacionades