Per motius personals aquest any m’he desplaçat diverses vegades a la ciutat de València i a algunes poblacions del seu entorn. Un entorn que recentment ha estat víctima d’unes inundacions que han provocat centenars de víctimes i nombrosos danys materials que requeriran mesos de reparació. Sí he de ser sincer, el fet d’haver estat recentment a aquell territori i d’estar en contacte amb persones que hi viuen i n’estan patint els efectes, fa que tingui un major sentiment de solidaritat i preocupació del que hagués tingut si aquest desastre hagués passat en anys anteriors. Aquesta proximitat “sentimental” m’obliga a escriure quelcom sobre el que ha succeït. Podria parlar sobre les conseqüències del canvi climàtic, però crec que els ambientòlegs ens ho explicaran millor. Podria parlar sobre el model de desenvolupament econòmic del País Valencià, centrat en dos sectors que requereixen poca inversió i mà d’obra barata com són el turisme i la construcció (un model no només valencià, com molt bé sabem els catalans), però no sóc economista. O podria parlar sobre la vessant política: sobre la pèssima i criminal gestió del govern valencià i sobre el joc del gat i la rata entre aquest govern i les institucions estatals espolsant-se les culpes del que ha succeït; però des d’aquest modest altaveu no crec que pugui aportar cap novetat remarcable, que no sigui el desig compartit que les conseqüències d’aquesta tragèdia no siguin només polítiques sinó també penals.
El que em ve de gust de parlar és com, en certa manera, el concepte “Països Catalans” ha estat present en aquesta crisi, i crec que sense citar-lo gaire. El dissabte passat, dia 9 de novembre, tingué lloc a València una gran manifestació de denúncia de l’actuació del govern valencià en aquesta crisi. Ràpidament, els sectors espanyolistes es van afanyar a deslegitimar-la, denunciant que havia estat promoguda per “entitats catalanistes”. La vella cantarella dels “elements de fora” que venen a alterar la “pau interior” molt habitual arreu i a totes les èpoques. El cert és que sí que diverses organitzacions del Principat van participar de la manifestació, però una majoria aclaparadora dels assistents eren valencians; cosa que no ens pot sobtar si tenim en compte les repercussions de la DANA sobre les infraestructures valencianes, el calvari que espera als valencians que necessitin desplaçar-se pel seu territori per feina o estudis durant les properes setmanes o mesos.
Tinguem-ho present, si és factible l’existència d’uns Països Catalans, la connexió més fàcil és entre el Principat de Catalunya i el País Valencià. Aquests territoris no estan separats per una frontera política i no cal agafar un avió o un vaixell per anar d’un lloc a l’altre. Aquesta possible entesa és un dels principals malsons per als partidaris de la perpetuació de la “Nació” espanyola. Catalunya i el País Valencià comparteixen llengua (encara que els espanyols diguin el contrari), cultura, clima, paisatge,… i en certa manera, visió del món: en contrast amb el caràcter submís i servil que detecto a la Meseta; catalans i valencians comparteixen una cultura de la queixa; de la protesta; una cultura democràtica que topa directament amb el caràcter castellà d’acatar les ordres que venen de les autoritats sense cap mena de discussió. No podem oblidar els aldarulls que es van produir el 9 d’octubre de 2017 durant la commemoració del Dia del País Valencià, els enfrontaments entre espanyolistes i valencianistes en el marc del que havia succeït a Catalunya vuit dies abans. Les elits espanyoles (per no dir les elits madrilenyes, no oblidem que aquí també cal tenir en compte el paper de consolidació de Madrid com a referent necessari per a tota Espanya) són conscients d’aquest vincle, d’aquests punts coincidents, i mantenir Principat i País Valencià en àmbits “mentals” diferents ha estat tota una operació d’Estat.
Les infraestructures han estat el principal element per facilitar aquest allunyament. Fins fa quatre dies l’AP-7 era de les poques autopistes de pagament de l’Estat, cosa que feia que els catalans que volíem viatjar al sud de la Península Ibèrica busquéssim alternatives més econòmiques. I actualment hom no pot entendre com és possible que no hi hagi una línia d’alta velocitat ferroviària travessant l’arc mediterrani; una mancança que perjudica tot l’empresariat de l’Est de la Península. L’Euromed esdevé el mitjà més pràctic per anar d’un territori a l’altre en transport públic (i val a dir que no em puc queixar del seu funcionament els cops que l’he emprat) però el fet que únicament entre l’aeroport de Reus i Perpinyà sigui línia d’alta velocitat li treu competitivitat. A València hom veu que hi ha tres companyies que fan el servei d’alta velocitat fins a Madrid, mentre que l’Euromed, de Renfe, és l’única opció per anar a Catalunya. No puc deixar de preguntar-me si realment Ouigo o Iryo no veuen rendible intentar competir amb Renfe per aquest recorregut… o si reben pressions polítiques per evitar-ho, reitero que no estic descontent amb el funcionament d’Euromed. Però no ho oblidem, l’objectiu prioritari és evitar de totes – totes l’entesa entre Principat i País Valencià, i el primer que es fa és dificultar els desplaçaments entre ambdós territoris.
La llengua ha estat l’altre element de l’operació d’Estat destinada a que catalans i valencians en sentim els uns lluny dels altres. L’impuls a la idea que el valencià és una llengua diferent del català ha estat i és una constant de la intel·lectualitat espanyola. Malgrat que tots els filòlegs et demostraran de mil maneres aquesta falsedat, hom entra a les webs dels organismes estatals i en totes et diferencia el català del valencià. De moment, tenim la sort que els principals defensors d’aquesta idea absurda l’exposen en castellà. I també tenim la sort que el món empresarial és més sensat i que són escasses les webs empresarials que diferencien les dues llengües. Tot i que hi ha excepcions notables, com és el cas ni més ni menys de Caixabank.
Aquest “allunyament mental” entre catalans i valencians ha tingut èxit? L’arribada massiva de voluntaris provinents del Principat semblaria indicar un sentiment de “germanor” entre els dos territoris. Però em pregunto si ha estat aquest sentiment la clau d’aquesta onada solidària: crec que si hagués passat el mateix a Aragó o Múrcia hi hauria hagut igualment aquesta onada solidària. Excepte en entorns d’un inequívoc sentiment nacionalista, no percebo que els catalans sentim el País Valencià com a quelcom més proper que altres regions espanyoles. Però les reaccions de les autoritats espanyoles fan pensar que potser tenim més Països Catalans del que creiem. I que cal ser conscients que aquests Països Catalans són més necessaris del que ens han fet creure.
