L’emergent esquerra nacionalista ha tornat a posar sobre la taula la qüestió demogràfica i migratòria, cal celebrar-ho i això és un article en resposta a aquest. Però hi ha una paraula que no apareix enlloc del seu diagnòstic, una absència tan sorollosa que ho explica gairebé tot: els fills. Es pot salvar una nació sense parlar mai de qui l’ha de portar al món?
Hi ha una paraula que travessa avui tot el debat nacional català i que, tanmateix, gairebé ningú no gosa pronunciar del tot: demografia. La fem servir, sí, però sempre en un sol sentit. Quan diem «demografia» volem dir «immigració». Quanta gent entra, d’on ve, com s’integra, quina llengua acaba parlant. I està molt bé que en parlem, perquè durant vint anys ha estat un tabú i qui l’assenyalava era acusat de coses lletges. Ara bé, deixeu-me fer notar una cosa curiosa. En tot aquest discurs sobre la demografia hi ha un forat. Un forat amb forma de bressol buit.
Perquè quan els nostres pensadors de «l’esquerra nacionalista» parlen d’eixamplar la catalanitat, expliquen com fer-ho per la via de la llengua, per la via de l’assimilació, per la via de convertir en catalans els qui ja són aquí. Molt bé. Però mai, o gairebé mai, expliquen la via més antiga i més senzilla de totes: la de tenir fills. Aleshores un es fa la pregunta òbvia. Com penseu eixamplar un poble que no neix?
Les tres portes d’un poble
Fixem-nos-hi, que és de sentit comú. Un poble només pot créixer per tres portes. La primera és néixer: que els seus tinguin fills. La segona és rebre: que hi arribi gent de fora i s’hi integri. La tercera és assimilar: convertir en compatriotes els qui ja hi són, però encara no en formen part.
Doncs bé, què fa l’esquerra nacionalista amb aquestes tres portes? La segona, la de rebre, la vol estrènyer (i fa bé, perquè un país no pot absorbir indefinidament un flux que no té parió a Europa). La tercera, la d’assimilar, hi diposita totes les esperances: catalanitzar per la llengua els milions de castellanoparlants que ja hi viuen. I la primera, la de néixer? La primera, senzillament, no existeix en el seu mapa. És com si haguessin decidit salvar la casa tapiant una finestra, reforçant una porta i oblidant-se que hi ha una entrada principal que fa dècades que ningú no travessa.
I aquí ve el problema de debò. Perquè les dades que ells mateixos aporten són demolidores: només un de cada dotze nascuts fora de l’Estat acaba adoptant el català. És a dir, la porta on ho aposten tot (l’assimilació) rendeix un 8%. Amb un 8%, amics, no es fa un poble. Amb un 8% no s’eixampla res. Com a molt, es frena una mica la caiguda. De manera que ens trobem davant d’una estratègia nacional que tanca la porta per on entrava la gent, confia el futur a un miracle pedagògic que de moment no arriba, i renuncia sense dir-ho a l’única cosa que ha sostingut tots els pobles de la història: parir la generació següent.
Per què no en parlen
Ara bé, per què? Per què uns homes i dones evidentment intel·ligents, que han sabut trencar el tabú de la immigració, són incapaços de pronunciar la paraula natalitat? No és casualitat, i val la pena dir-ho. No en parlen perquè la natalitat els incomoda ideològicament.
Parlar de fills et porta, vulguis o no, a parlar de família. De maternitat. D’arrelament. De transmissió. De permanència. Tot un vocabulari que a l’esquerra (fins i tot a la nacionalista) li crema a les mans, perquè fa una olor que ells associen immediatament amb la dreta, amb el conservadorisme, amb allò que fa dècades que combaten. I aquí tornem, com sempre, al pecat original: l’esquerra que es defineix pel que no vol ser. No parlarem de natalitat perquè d’això en parla l’enemic. No reivindicarem la família perquè la família era del nacionalcatolicisme. No direm que un poble que no té fills s’extingeix perquè això sona a discurs reaccionari.
I així, per no assemblar-se a l’adversari, acaben construint un nacionalisme mutilat. Un que vol la nació, la llengua, la terra i les fronteres, però que no s’atreveix a desitjar el més elemental de tot, que és que hi hagi catalans nous. Catalans de bressol, no només de diccionari.
Néixer també és resistir
Deixeu-m’ho dir clar, perquè és el fons de tot plegat. Una llengua no la salva només qui l’aprèn de gran; la salva, sobretot, qui la mama de petit. Una nació no es perpetua només guanyant debats sociolingüístics; es perpetua tenint criatures que la parlin sense haver-hi de pensar. Es pot ser el millor estrateg de la immersió, el més fi analista de les densitats lingüístiques, i, tanmateix, haver perdut la guerra abans de començar-la, simplement perquè no queda prou gent nova a qui transmetre res.
Per això sostinc que a l’ideari nacional català hi falta un capítol sencer, i és el més important. Un capítol que digui, sense vergonya i sense complexos, que tenir fills també és un acte patriòtic. Que una política familiar valenta (d’habitatge accessible, de conciliació real, de suport econòmic a qui aposta per la vida) és tan nacional com la política lingüística. Que un país que fa possible que els seus joves formin famílies fa, de fet, la millor política de país que existeix.
Perquè al capdavall, la pregunta no és retòrica. Un poble que vol créixer sense néixer no és un poble que s’eixampla, és un poble que administra la seva pròpia desaparició amb bones maneres. I jo, francament, no he vingut a administrar cap desaparició. He vingut, com molts de nosaltres, a exigir que tornin a néixer catalans. Tota la resta (la llengua, les fronteres, l’Estat) vindrà després. Però si no hi ha bressols, no hi haurà res a salvar.
