“L’enemic del meu enemic és el meu amic”: aquesta és la premissa que explica les tradicionalment bones relacions entre el nacionalisme basc i el català, per no dir clarament, entre bascos i catalans. Ambdós pobles compartim el fet de ser nacions ocupades pels Estats espanyol i francès, de tenir una llengua pròpia encara d’ús prou alt si es compara amb altres llengües europees sense estat (occità, bretó, cors, sard…), i d’haver desenvolupat d’ençà de finals del segle XIX moviments nacionalistes en oposició als estats ocupants. Val a dir que aquesta oposició ha estat més visible i activa pel que fa als territoris basc i català sota domini espanyol. El País Basc i Catalunya han estat tradicionalment territoris més industrialitzats i socialment més avançats en contrast amb una Espanya rural i de tradició autoritària; a diferència de les terres basques i catalanes sota domini francès, que tenen enfront un estat jacobí i ultracentralista, però que almenys ha sabut vendre una imatge (molt falsa, no ho oblidem) de país democràtic i avançat.
La història del País Basc i Catalunya d’ençà de finals del segle XIX ha estat molt paral·lela pel que respecta a les seves relacions envers l’Estat espanyol. Durant la II República ambdues nacions vam disposar d’Estatut d’Autonomia; la repressió del règim franquista fou particularment intensa en ambdós països; els nostres Estatuts, un cop recobrada la democràcia, foren els primers en ser aprovats… Aquests paral·lelismes han facilitat unes bones relacions entre tots dos països, les quals han pressuposat que, en qualsevol circumstància, hi hauria un recolzament mutu. Es sobreentenia que qualsevol projecte d’emancipació nacional o d’ampliació del marc competencial autonòmic d’una de les dues nacions rebria el suport explícit de l’altre.
Però hi ha un element cultural que els catalans oblidem: el fet de ser ocupats per Espanya i França i de tenir encara una llengua pròpia força parlada serien les úniques coincidències de bascos i catalans. I la principal diferència és de caràcter, de visió del món. Un conegut meu que exerceix el periodisme més d’un cop ha definit els bascos com a “espanyols no romanitzats”. Jo tinc una altra definició també correcta (crec): “els britànics de la Península Ibèrica”. El Regne Unit s’ha caracteritzat per ser un Estat que ha prioritzat els seus interessos per damunt de tot. De fet, és el que fan tots els Estats, però en el cas britànic es pot dir que mai no s’han preocupat per dissimular-ho. Aquest aspecte és coincident amb el caràcter basc: els interessos nacionals bascos per damunt de cap altra cosa. I és aquí on hi ha la principal diferència amb Catalunya, un país que es preocupa massa per assumptes externs, que no prioritza els interessos propis i que intenta justificar-se cada cop que reclama quelcom (dins del marc autonomista espanyol o no) que li comporti més poder de decisió. Una necessitat d’autojustificar-se per a ser lliure que costa d’entendre. I que a un basc li costaria encara més.
Els resultats són clars: el País Basc gaudeix d’un règim fiscal propi i diferenciat de la resta de l’Estat espanyol. Recapta els seus ingressos i retorna a l’Estat tot allò destinat a les competències no traspassades (política exterior, defensa,..). Cada cert temps es pacta el “cupo”, el percentatge s’ingressarà a les arques estatals espanyoles. Aquest règim fiscal explica perquè el País Basc ha pogut mantenir uns bons nivells de benestar econòmic i social: tenir la “clau de la caixa” en un Estat per naturalesa espoliador dels recursos dels territoris dinàmics (ubicats la major part als Països Catalans) és una garantia de benestar i, diguem-ho clar, de supervivència. Aquest règim (també existent a Navarra, tot i que amb certes diferències que aquí no detallem) ha estat fruit de la conjuntura històrica, però sobretot, fruit de la voluntat basca de vetllar pels seus interessos propis. Una perspectiva “nacional” de debò.
Els darrers anys es percep una disminució de la intensitat pel que fa a la voluntat emancipadora del poble basc. El darrer capítol important es visqué a principis de la dècada de 2000, i fou la proposta d’ “Estatut polític de la Comunitat d’Euskadi”, coneguda popularment com a “pla Ibarretxe” perquè fou aquest lehendakari el seu principal impulsor. Es tractava d’una proposta de modificació del seu Estatut que es pot dir que convertia la relació entre Euskadi i Espanya en confederal, pràcticament. Aquesta proposta fou rebutjada al Parlament espanyol el febrer de 2005. L’element interessant és que el lehendakari Ibarretxe va proposar fer una consulta vinculant. Aquesta consulta no es va arribar a fer a causa de les pressions espanyoles i internes basques. Recordo que una idea que es va difondre molt des de fora d’Euskadi va ser que s’havia tirat enrere el projecte perquè no gaudia del suport polític suficient. Aquesta idea anava en la línia de contrastar-la amb el projecte de modificació de l’Estatut català, també promogut per aquella època i que sí que gaudia d’aquest suport. Jo no hi estic d’acord: el projecte basc es va aturar perquè l’alternativa és bona. Segurament molts bascos voldrien tenir un Estat propi, però les característiques fiscals basques són molt beneficioses per als seus habitants: es podria dir que el País Basc gaudeix dels avantatges dels Estats i s’estalvia els maldecaps que comporta haver-ne de gestionar un.
Vagi per endavant que no estic fent cap reclamació de concert econòmic per a Catalunya… per la senzilla raó que sóc una persona realista i no demano impossibles. Una modificació del règim fiscal de Catalunya (o del País Valencià, o de les Illes Balears) orientat cap quelcom similar al concert basc comportaria una caiguda dels ingressos de l’Estat que no pot ni vol assumir. Ja fa temps que els catalans hem passat aquesta pantalla: volem un Estat normal, com els del nostre entorn cultural immediat. Malauradament, sembla que el debat de la reforma de la fiscalitat torna a agafar força entre els partits polítics que un dia es van vendre com a independentistes. Aquests partits encara creuen (o volen que ens creiem) que és possible una modificació de les estructures econòmiques i socials espanyoles. Aquest és un camí que no s’ha de prendre, fonamentalment, perquè és comprar el marc mental espanyol i ficar-te en els seus assumptes interns.
Els bascos sí que tenen concert econòmic, fruit dels avatars històrics, però sobretot fruit de la seva perspectiva realment nacionalista. Aquesta perspectiva no es va tenir en compte per part dels nostres dirigents durant els fets de tardor de 2017. Segons tot indica, el lehendakari Urkullu hauria estat proposat per part de la Generalitat per a fer de mediador a les negociacions que desitjava fer el mes d’octubre d’aquell any destinades a… en teoria a implantar els resultats del Primer d’Octubre, però molt em sembla que Urkullu no fou convocat amb aquesta finalitat. Aquest lehendakari, a diferència d’Ibarretxe, tenia un perfil més autonomista, menys combatiu respecte al fet nacional; i la seva elecció tenia sentit si l’objectiu de les negociacions fós convèncer a l’Estat que el referèndum fou un error, que calia passar pàgina, que no hi havia d’haver represàlies contra el govern català… o sigui, un assumpte intern espanyol. Però també tindria sentit si els nostres dirigents haguessin cregut realment que Euskadi ens recolzaria en qualsevol iniciativa catalana destinada al nostre alliberament nacional. Els bascos són conscients de la seva particularitat econòmica, com també ho són que una eventual separació catalana (de Catalunya, o de la totalitat dels Països Catalans) d’Espanya obligaria de totes a totes a revisar (per no dir clarament, suprimir) el règim fiscal basc. Recordem que els bascos sempre prioritzaran els seus interessos a qualsevol causa externa, justa o no. En resum, als bascos no els interessa la independència de Catalunya. Ens queda el dubte de si els que van demanar al lehendakari Urkullu que fés de mediador ho van fer per una qüestió pràctica o perquè eren uns il·lusos que es pensaven que recolzaria la nostra independència.
Una de les aportacions positives dels anomenats “anys del procés” ha estat treure’ns la bena dels ulls en quant a algunes veritats que consideràvem irrefutables. I una d’elles era que els bascos són els nostres amics i s’hi pot comptar quan vulguem alliberar-nos. Els bascos tenen perspectiva nacional (no com bona part de nosaltres.. encara) i no tenen amics, tenen interessos. En aquests moments, el seu sistema fiscal els garanteix progrés i benestar, i en això hi estan d’acord totes les formacions polítiques amb representació al seu parlament. I qui no comparteix aquesta premissa mai no cantarà ni gall ni gallina a Euskadi, com molt bé va poder comprovar el partit nacionalista espanyol Ciudadanos. Aquesta és una diferència important amb els catalans: és massa habitual que part important dels residents a Catalunya votin opcions polítiques disposades a perpetuar la submissió econòmica, fiscal i emocional a Espanya, per no dir el nostre empobriment. Al País Basc, un partit que proposi la supressió del concert, s’arrisca a la marginalitat política.
Per tant, la relació que els catalans hem de tenir amb els bascos s’ha de basar en la maduresa. Compartim enemic, abans que res. També ens agraden molts dels seus aspectes culturals, gastronòmics, turístics… És dels pocs llocs d’Espanya on hi ha poques possibilitats de patir episodis catalanòfobs de menor o major intensitat (però aquesta possibilitat sempre hi és, jo mateix en vaig patir una al cas antic de Donosti el 1994), cosa que convida a ser una bona tria per a viatges i/o escapades. I sempre hi ha hagut facilitat de relacions afables amb els bascos. Però hem de tenir sempre en compte que som països diferents, que tenim visions del món diferents i que ells sempre prioritzaran els seus interessos. És aquest darrer aspecte el que considero un referent envejable i que convindria que els catalans en prenguéssim bona nota.
