En els darrers mesos, el govern nacional socialista espanyol ha donat suport explícit a diverses iniciatives polítiques. La primera, eliminar l’anomenada Golden Visa, un visat especial de residència i treball per aquells estrangers que comprin un habitatge de més de mig milió d’euros, adquireixin participacions financeres d’una empresa o participin en projectes empresarials a l’Estat. La segona, regularitzar a més de mig milió d’immigrants il·legals que actualment hi ha a l’Estat dels espanyols, inclosa Catalunya. La tercera, imposar a Catalunya l’acolliment forçat de milers de menors ilegals estrangers, quan Catalunya ja és la comunitat espanyola que n’ha rebut una quantitat més gran i ingestionable. Tot això, incomplint flagrantment tots i cada un dels suposats acords als que han arribat amb els els palanganes indocumentats de ERC i Junts.
No cal ser catedràtic en teoria de jocs per entendre que aquestes decisions van lligades l’una a l’altra, i que comparteixen un mateix objectiu: exportar riquesa i importar misèria. Evidentment, els dos grans partits autonomistes catalans han donat un gens sorprenent suport entusiasta a les dues primeres mesures, i han fet veure que protesten davant la tercera, quan en realitat tota la seva politica, passada, present i futura, està encaminada a ajudar a l’Estat dels espanyols a convertir els catalans en una minoria a casa seva. ERC i Junts han demostrat una vegada més la seva total sintonia amb l’enginyeria social perpetrada des del govern social comunista espanyol, que no només tindrà unes repercussions enormes a l’Estat, sinó que afectarà de manera especial a Catalunya, la per ells, comunitat autònoma espanyola, que representen com a fidels autonomistes col-laboracionistes espanyols que són.
Aquests dos partits, que fa anys competeixen amb el PSC per veure qui és el més socialista, el més estatista, el més fidel soci d’Espanya, i qui fa el discurs més delirant sobre tota mena de polítiques estrambòtiques, representen una amenaça existencial de primer ordre per a Catalunya. Entenc que hi hagi gent que no ho vegi així, i que amb una falta de realisme disfressat d’optimisme arrossegat, continuïn dient, que no pensant, que Catalunya té alguna mena de possibilitat de continuar essent una nació amb la incorporació de centenars de milers d’imigrants a l’any, aliens quan no directament oposats als valors propis de Catalunya i Occident. Però també hi ha qui creu que la Terra és plana i no per això mereixen cap tipus de respecte. No, no hi ha manera ni cap possibilitat que Catalunya encara sigui Catalunya en els anys vinents, patint una allau constant i aparentment irrefrenable d’estrangers, si l’ordre de les coses no canvia radicalment. I molt menys si aquests elements importats il-legalment provenen dels racons més desgraciats, analfabets, violents i fanatitzats del món. En aquest context, hem d’entendre que no només Catalunya no podrà continuar essent Catalunya, sinó que de les cendres que en quedin en naixerà un dels indrets més caòtics i miserables del continent.
Dels més de mig milió d’il·legals que l’estat espanyol legalitzarà en els propers mesos, més d’una tercera part ho seran mentre resideixen a Catalunya. Em sembla que tots els càlculs que es puguin fer sobre les nefastes conseqüències d’aquesta decisió es queden curts. En comptes de ser retornats als seus països, com dicta la llei en cas d’un immigrant il·legal, el govern dels espanyols, amb el suport explícit dels dos principals partits autonomistes del país, els donarà carta de catalanitat en una nació transformada, ocupada, empobrida i ofegada econòmica, social, culturalment i políticament per tots els fills d’Hermes del planeta. Suposo que fins i tot un cec poc veure que la jugada de la dissolució dels catalans en un fastigós pantà multicultural representa la mort anunciada d’una nació mil·lenària, però aquí es faran servir els mateixos arguments podrits i de segona mà de sempre per defensar el dret de tots els miserables de tots els països del món de fer de Catalunya la seva font de totes les ajudes i solidaritats malanteses, mentre s’obliden, és clar, del dret dels catalans a no ser esborrats del mapa a la seva propia terra.
Importar misèria i dependència, i posar barreres a la cultura i la riquesa ha estat sempre una recepta fantàstica per destruir els països i les cultures. Importar forçadament tercer món, et converteix dolorosament en un tercer món estrany, impropi, aliè. Posar un fre immediat a aquesta invasió planificada i convertir Catalunya en una fortalesa independent, lliure i sobirana, que pugui defensar-se amb eines pròpies de les bogeries d’un continent abocat a l’abisme, d’un estat espanyol decadent i d’uns col·laboracionistes autonomistes que es vendrien la mare per cobrar la nòmina de guardià del gueto a final de mes, comença per destruir la casta política colonial. Pensar que el procés accelerat de dilució nacional que està patint el nostre país és fruit d’unes dinàmiques internacionals de les que resulta impossible escapar, o que un Estat català independent es veuria igualment superat per un escenari europeu de descomposició social, a part d’una falsedat absurda, pot resulta un cínic consól per aquells que han estat derrotats ànimicament. Per als nacionalistes catalans, però, no són més que arguments per intensificar la lluita per la independència de Catalunya, que resulta ser la única manera raonable de preservar el nostre poble de les hordes de la incivilització.
Cal observar amb atenció els moviments de l’enemic, sobretot els dels col-laboracionistes autonomistes, als quals per una questió de bon gust i respecte per a la intel-ligencia del lector, no anomenaré. Resulta imprescindible desfer-se de tot esquema mental colinial de la nostra ment, actuar amb prestesa per articular estructures civils que actuin com a torpedes en la línia de flotació colonial, i participar tant activament en la política nacional com la nostra capacitat ens permeti. És imprescindible ocupar totes les places de poder possible, cobrir amb patriotes totes les xarxes existents i preparar-se animícament per una batalla que resulta cada dia més inevitable.
