El que passa a les comarques rurals de l’interior de Catalunya és alarmant i simptomàtic d’un procés de despossessió cultural i lingüístic i de substitució demogràfica que amenaça la continuïtat mateixa del poble català com a subjecte nacional.
El fet que, en escoles de pobles catalans, els infants de famílies catalanes siguin ja minoria no pot interpretar-se com una qüestió de “diversitat” o “enriquiment cultural”, com sovint pretenen els discursos multiculturalistes de tall woke. És, en canvi, la prova que la catalanitat —entenent-la com a cultura arrelada, transmissora de llengua, valors i memòria històrica— està sent progressivament desplaçada dins del seu propi territori. És una prova que els catalans, els descendents dels habitants seculars de Catalunya i de comarques que històricament havien estat pràcticament monoètniques, habitades només per catalans, estem quedant en minoria a casa nostra mateix i fins i tot en comarques on fins fa quatre dies érem una majoria abassegadora. Aquest procés de substitució cultural i demogràfic és a les escoles on es veu més clarament, perquè és on es prefigura la Catalunya del futur.
Aquesta substitució no és pas natural ni inevitable, sinó el resultat de dècades de polítiques espanyoles (i, sovint, també autonòmiques) que han afavorit una immigració massiva sense polítiques d’integració basades en el respecte i l’adopció de la cultura catalana. El discurs oficial sovint criminalitza qualsevol plantejament que posi sobre la taula la necessitat de prioritzar la llengua i la identitat catalanes, titllant-lo d’“excloent” o fins i tot “xenòfob”. Aquesta retòrica woke és profundament perjudicial perquè nega el dret d’un poble a defensar-se dins de casa seva. D’altra banda, s’han implementat una sèrie de polítiques públiques de foment de la immigració massiva, legal o il·legal, però sobretot massiva. En cap moment s’ha volgut aplicar una política de foment de petits fluxos de població immigrant, d’una immigració que suposés xifres petites, manejables, de fàcil integració. No. S’ha volgut que arribés una quantitat gegantina de mà d’obra barata que s’assentés de forma definitiva a la nostra terra. I això no ho assimila ni l’estat més fort ni l’estat amb una cultura més potent. El resultat? La creació de guetos estrangers a totes i cadascuna de les poblacions de Catalunya, per petites que siguin, i la castellanització de les classes a les escoles, on els infants catalans ara són minoria fins i tot a moltíssims petits municipis rurals.
Cap estat, cap nació, pot permetre que els seus membres es quedin en minoria a casa seva mateix. Que em posin l’exemple d’un país d’Occident on l’estat hagi permès que els seus nacionals es converteixin en una minoria a casa seva mateix. Doncs Catalunya n’és l’exemple palmari.
Doncs no! Els catalans tenim dret de ser majoria a casa nostra!
El nacionalisme català compromès amb la supervivència del país ha de canviar el seu discurs. Cal exigir la moratòria en immigració i exigir el foment del retorn dels immigrants als seus països. I cal que la minoria d’immigrants que realment siguin necessaris i aportin de debò al país, a la seva economia, a la seva societat, a la seva cultura, es puguin quedar i puguin convertir-se en catalans i s’integrin en la nació catalana: que aprenguin i usin el català, que l’estimin i el transmetin als seus fills, que coneguin i respectin la història i els costums del territori on viuen. Aquesta és la condició mínima per preservar una cultura minoritzada que, si no és protegida activament, està condemnada a desaparèixer.
La catalanitat està en perill fins i tot als seus bastions tradicionals. Cal recuperar una actitud de fermesa nacional, deixant enrere complexos i renúncies i la hipocresia d’aquells que han volgut demonitzar les crítiques a la immigració massiva. Preservar la llengua, la cultura i la identitat no és una opció, és un deure. I per això, cal deixar de demanar permís.
