Junts, ERC i la CUP, els tres partits processistes no han volgut construir un nacionalisme català fort. El patriotisme, la defensa de la llengua i la reconstrucció nacional han quedat relegats per una política de gestió que prioritza la supervivència partidista per sobre de les aspiracions del nostre poble.
Fa poc més d’una dècada, els catalans vivíem un moment d’esperança. La il·lusió d’un projecte comú, arrelat en la nostra història i en la nostra identitat, va portar milions de persones a les urnes el Primer d’octubre. Però, què queda avui d’aquella força? Més enllà dels discursos buits i els gestos simbòlics, els partits polítics processistes han anat oblidant les prioritats del nostre poble i s’han centrat en baralles internes, pactes amb l’Estat espanyol i una gestió tèbia que no afronta els reptes crucials del país.
La llengua catalana és un dels àmbits on aquesta desconnexió amb el projecte de reconstrucció nacional es fa més evident. Les dades parlen per si soles: l’ús social del català retrocedeix, especialment entre els joves. Tot i això, les accions dels partits són mínimes i sovint contradictòries. El cas més flagrant és l’acceptació de la sentència que imposa un mínim del 25% de castellà a les aules. Lluny de plantar cara amb fermesa, els partits han optat per solucions cosmètiques que no aborden el problema de fons.
Els governs autonòmics liderats per aquests partits han estat incapaços de revertir aquesta situació amb mesures valentes i efectives. Es parla molt de la llengua com a eix vertebrador de la identitat catalana, però poc es fa per garantir el seu futur.
La reconstrucció nacional de Catalunya ha quedat estancada. On és l’estratègia conjunta per reforçar l’autosuficiència econòmica, cultural i social? On són les polítiques per fer Nació i per fer nacionalistes? El suposat independentisme d’aquests tres partits s’ha convertit en un pretext electoral i no és un projecte ambiciós. És un projecte per introduir l’agenda woke en la política catalana i per col·locar amics, coneguts i saludats a les guinguetes político-administratives autonòmiques. La decadència lingüística, cultural i identitària de Catalunya tant se’ls en dóna.
A Catalunya li calen lideratges que tornin a posar la Nació al centre de l’agenda política. Això implica tenir un compromís clar amb la llengua, la cultura, la història i, sobretot, amb un projecte de Nació ambiciós, seriós i d’ordre. Això no es pot fer amb discursos buits ni gestos simbòlics: cal valentia, acció i una visió estratègica que superi els interessos partidistes.
Els catalans que van sortir al carrer, van votar el Primer d’Octubre i van patir la repressió no ho van fer per ser espectadors d’aquest trist espectacle polític. Ho van fer perquè creien en una Catalunya independent pròspera, segura i, sobretot, catalana. I és amb aquests objectius, amb sentit d’estat i posant per davant de tot els interessos nacionals de Catalunya com un partit independentista català arribarà a triomfar políticament i podrà servir de debò al nostre poble.
