Els rucs vam ser nosaltres, els independentistes de tota la vida. No n’hi ha cap dubte. Nosaltres, que no necessitàvem que cap polític ens dictés com exercir la nostra catalanitat, els que sabem diferenciar, y ho hem sabut fer sempre, els catalans dels residents estrangers a Catalunya. Vam ser nosaltres els qui ens vam deixar entabanar a partir del 2010. No pas la resta. Perquè la resta, als que encara avui voten (i seguiran votant, no en tinc cap dubte) els mateixos partits de sempre, no necessitaven cap engany.
A ells, els regionalistes, els autonomistes, els que se sentien còmodes a Espanya…, no calia que els enganyessin. Ells que votaven al Pujol autonomista i es sentien còmodes amb allò de que «és català qui viu i treballa a Catalunya», no van necessitar que els convencessin de votar Mas, ni després Puigdemont, com ningú necessita convèncer al client de tota la vida de seguir amb el fill quan el pare es jubila. No és necessari fer res perquè la gent segueixi avançant pel mateix camí, i aquesta és una màxima vàlida no tan sols per Junts sinó també per una ERC que no té altre mèrit que haver estat fundada abans que la resta de partits.
Ells, els autonomistes, es van deixar portar per l’eufòria del moviment, de la germanor. Pel fet de sentir-se part d’una comunitat unida en un objectiu comú. Estaven enfadats amb Espanya i esperaven que els seus líders aprofitarien l’auge de l’independentisme per aconseguir millores fiscals. Sense pensar-s’ho massa, aquests votants de sempre van seguir els líders fins al cim i ara descendiran amb ells als barrancs més profunds sense major reacció que alguna expressió de cansament ocasional: no és cap drama, la vida segueix, què hi farem?
Els rucs no van ser ells, sinó nosaltres, els que ja hi érem fa 15, 20, 30, 40 anys, els disposats a tot, els que ens vam deixar enganyar o, encara pitjor, els que ens vam auto-enganyar perquè teníem tantes ganes de que allò fos veritat que no vam saber resistir l’impuls de deixar-nos portar. Nosaltres volíem ser molts. Volíem ser forts. Volíem arribar al poder. Y els polítics ho van entendre i ens ho van oferir com qui posa una llesca de formatge en una ratera.
Per alguns, la martingala va d i, en durar poc. No van trigar en despertar i es van convertir en una mena de versos lliures que els líders, i amb ells tots els que havíem optat per seguir-los a ulls clucs, vam intentar destruir. Recordeu el cas de López Tena i com se’l va titllar d’antiindependentista, o fins i tot d’anticatalà? Doncs ell va ser el primer que va gosar dir el que ara tants sabem: que Catalunya, els catalans en la seva gran majoria, no volen la independència o, millor dit, no la volen activament. Només estan disposats a rebre-la si se’ls otorga com un regal.
Per això gran part dels suposats independentistes no protesta davant la inacció dels de Waterloo. Per això pocs s’indignen de debò quan des de l’ANC es proposa una referèndum de ratificació del del Primer d’Octubre. Per això la proposta d’amnistia no els posa els pèls de punta ni els fa venir ganes de cremar-ho tot. I per això ningú para els peus als deliris d’Aragonès. Perquè en el fons allò que els mou no és l’ànsia de llibertat sinó la necessitat de veure satisfeta alguna demanda, per insulsa que sigui.
I això on ens deixa als independentistes conscients, als que sí que volem lluitar pel que volem? On quedem els que ara constituïm aquesta mena de dissidència caòtica que és l’antiprocessisme?
Doncs com a babaus, tanoques, rucs, que han deixat que els seus desitjos els ennuvolessin el criteri. Nosaltres som els que vam començar dient que era el poble el que guiava als polítics i vam acabar arrossegats per una marea sense criteri que adora els líders com si fossin estrelles de rock. Que és incapaç de veure’n els defectes fins i tot quan aquests són evidents.
La major part de nosaltres hem anat despertant després de l’1O. Però despertar és dur. Sobretot perquè hem viscut deu anys en una mena de somni fabulós en el que érem imparables, i ara la realitat ens està atonyinant. Tanmateix, l’independentisme és viu. Els nous partits i l’associacionisme nacionalista estan fent-se un forat en el panorama polític català.
I ja ho deia Joan Sales: “no es tracta de deixar de ser catalans, sinó de deixar de ser imbècils”, i fins i tot nosaltres, els rucs, podem fer-ho. Som a temps de sortir de la bombolla. Som a temps de veure la realitat. Som capaços, si volem, de tornar a cridar independència, encara que ho haguem de fer, com fa anys, envoltats només per quatre gats.
