He de reconèixer que el que fes Nicolás Maduro i el que passés a Veneçuela m’importava ben poc, per no dir gens ni mica. El personatge era un dictador de tercera fila i el país no tenia un especial interès per a mi. Estava més o menys al cas del que passava i prou.
D’entrada que hagin destituït a un dictador hauria de ser, a priori, una bona notícia. És clar que de vegades és pitjor el que ve després. Quan va caure Gaddafi Líbia es va convertir en un caos i en un focus d’islamisme i cau de màfies d’immigració il·legal. A Síria la caiguda de Baixar al-Àssad ha fet arribar al poder a un grup islamista. A l’Iran després del xa Mohammad Reza Pahlavi va venir una teocràcia islàmica. A Cuba van veure marxar el dictador Fulgencio Batista per a veure’l substituït pel dictador Fidel Castro.
De moment, però, els veneçolans semblen estar força contents. Així ho demostren els immigrants que viuen a casa nostra i a tota Europa i també els que estan a Veneçuela. Així és que hem d’entendre que per a ells ha estat un fet positiu.
Val a dir que les circumstàncies no han estat les ideals. No l’ha deposat una revolta interna dels ciutadans sinó una actuació militar d’un país estranger, els Estats Units d’Amèrica. Encara que el resultat pugui ser positiu no és la millor manera possible. Tampoc ha tingut com a conseqüència un canvi de règim. El relleu l’ha agafat la vicepresidenta Delcy Rodríguez. No sabem què passarà a partir d’ara.
Que un país enviï tropes a un estat estranger, independent, i capturi al seu president no és una actuació ortodoxa. I, en principi, és reprovable. Agradi o no cap país haruia de poder intervenir en els assumptes interns d’un altre. És un principi bàsic de les relacions internacionals. Que no es compleix ho sap tothom, però no es fa mai d’una manera oberta i descarada com en aquest cas. No és el primer cop que els EUA fan una cosa així. Tenim el precedent de Panamà i Manuel Noriega Cara de Piña, el 1989. I amb unes justificacions semblants al cas de Maduro. També hi ha el cas de Grenada i Hudson Austin, el 1983, tot i que hi ha algunes diferències.
La justificació -més aviat excusa- que ha donat Donald Trump per aquesta actuació ha estat la d’acusar a Nicolás Maduro d’estar involucrat en el tràfic de drogues i d’armes. Si fa no fa el mateix que va dir de Noriega el president d’Estats Units, George Bush pare, per a justificar-se. No dic que no hi hagi res de veritat en aquestes acusacions, però no són una justificació prou vàlida de cara a la comunitat internacional, a les relacions entre estats independents. I no resulta gaire creïble. En cas de ser veritat no suposaria un perill per als Estats Units, encara menys prou important per a justificar una operació militar i policial a l’estranger. No. Les causes reals són unes altres. Però quines?
Ho acabarem descobrint. Maduro era un destorb per a Trump, això ja ho sabem. Devia de ser més important del que pugui semblar a primera vista. El seu règim, hereu del de Hugo Chávez, era semicomunista i havia perjudicat interessos econòmics nord-americans. També estava ben relacionat amb Cuba i amb Iran, així com amb grups terroristes islamistes, com Hisbul·là. Fos el que fos havia de ser prou important.
El que a mi m’interessa d’aquesta història, però, és la reacció que ha provocat a Catalunya i als ocupants espanyols. Les reaccions han anat des del suport clar i incondicional a l’intervenció nord-americana i Donald Trump fins al rebuig més absolut i al suport aferrissat a Nicolás Maduro, passant pels intents d’equidistància, celebrant la caiguda d’un dictador però denunciant els mitjans amb què s’ha aconseguit. En general la operació nord-americana a Veneçuela als partits de dreta els ha semblat bé i als d’esquerra malament.
Aliança Catalana de seguida va donar el seu suport a l’acció, de manera més aviat incondicional. Tenen molt clar, doncs, que destituir a un dictador justifica una intervenció militar estrangera. Els veneçolans semblen estar també d’acord amb això, per tant podem dir que AC sintonitza amb el sentiment dels primers interessats, els nacionals del país en qüestió.
El Partido Popular també es mostra favorable a la intervenció. En el seu cas l’al·lèrgia a qualsevol cosa que faci olor de comunisme o esquerranisme ho justificaria. Cap sorpresa, doncs. Són coherents.
El PSOE i la seva sucursal catalana, el PSC, intenten mantenir una actitud equidistant. D’una banda no van reconèixer el resultat de les darreres eleccions a Veneçuela però per l’altra han criticat l’intervenció, com a contrària al dret internacional.
Si fa no fa és el mateix que han fet els de Junts, que celebren la caiguda d’un dictador, però critiquen la manera com s’ha produit com a contrària a les normes internacionals.
Pel que fa a ERC, la CUP, Comuns, Podemos i Sumar s’han posicionat incondicionalment a favor de Nicolás Maduro. No tan sols critiquen durament l’intervenció nord-americana i la captura de Maduro -que qualifiquen de segrest- sinó que defensen sense manies el règim veneçolà i el seu dirigent.
I és precisament la reacció d’aquest darrer bloc de partits polítics el que trobo més interessant, fins i tot divertit. Que Nicolás Maduro havia establert i dirigia un règim dictatorial és fora de qualsevol dubte. No només per les manipulacions electorals i els resultats fraudulents de les eleccions, sinó pel sistema de repressió contra els ciutadans en general i contra els opositors polítics en concret amb detencions arbitràries, tortures i milers d’assassinats. Cal ser molt ignorant per no saber això i molt cec per a no veure que es tracta d’una dictadura.
Per això resulta tan curiós que els partits d’esquerres (jo més aviat els definiria com de pseudoesquerres o d’esquerra woke o esquerra esnob) de casa nostra i de l’estat que ens ocupa hagin estat mostrant la seva simpatia i admiració per aquest personatge i el seu règim. No et pots qualificar a tu mateix de demòcrata si dones suport a una dictadura. No pots dir que ets d’esquerra i que estàs a favor de la classe treballadora i, al mateix temps, donar suport a qui reprimeix les classes populars d’un altre país. No pots dir que estàs a favor dels ciutadans d’un país i no escoltar-los.
Resulta, doncs, molt divertit aquests dies veure com aquestes esquerres woke s’estan manifestant a favor de Maduro i en contra de la seva captura al mateix temps i en les mateixes ciutats en què els immigrants veneçolans surten a carrer celebrant, de manera entusiasta, tot el contrari. Per dir-ho d’alguna manera les nostres pseudoesquerres volen esmenar la plana als interessats, els veneçolans, i pretenen presentar-se com a més entesos en els asumptes de Veneçuela que els seus mateixos ciutadans.
Tammbé resulta curiós que els mateixos que ara protesten per una intervenció militar estrangera en un altre país siguin els mateixos que fa quatre dies proposaven atacar Israel (Irene Montero), bombardejar-la (David Cid) o lamentar-se per no tenir armes nuclears per a frenar-la (Pedro Sánchez).
Aquesta manca d’encert, aquesta visió esbiaxada, aquesta diferent mesura segons de qui es tracti és típica de l’esquerra woke. Viuen en un món irreal, fantasiós, que no té res a veure amb el dia a dia dels ciutadans. Això no seria important si no fos perquè aquesta gent ens han imposat les seves teories delirants, a través de governs i de pressió mediàtica. Per a mi, doncs, l’important de la captura de Nicolás Maduro no és el trasbals que ha provocat internacionalment, ni les motivacions de Donald Trump, ni què farà o què passarà a Veneçuela. No. Per a mi l’important és que ens serveix de prova per a demostrar la ideologia absurda i estúpida, la incoherència i la manca de contacte amb la realitat de les (pseudo)esquerres i del wokisme.
Espero i desitjo, però, que els veneçolans surtin guanyant de tota aquesta història i que no siguin tan sols espectadors passius dels interessos d’altres.
