Constance Georgine Gore-Booth va néixer a Londres el 4 de febrer de 1868, tot i que passà la seva infantesa a Lissadell, al comtat d’Sligo, a Irlanda (aleshores sota domini britànic), filla d’una família benestant originària d’aquesta població. Va gaudir d’una infantesa i adolescència pròpia del seu estatus social. En contra dels desitjos paterns, va voler estudiar art, i el 1893 tornava a Londres, ingressant a la Slade School of Fine Art. De retorn a Lissadell, va significar-se com a sufragista, com a defensora del dret a vot de les dones, però el 1898 fou enviada a París per continuar els seus estudis artístics. Fou allà on conegué el comte Casimir Dunin-Markiewicz, un noble polonès amb qui es casaria el 1900 i amb qui tindria una filla, Maeve, l’any següent. El 1902 la parella s’instal·lava a Dublín, fins a la seva separació amistosa l’any 1909.
A partir de 1908 trobem Constance Markiewicz prenent partit per la causa del nacionalisme irlandès. Es va adherir al Sinn Féin i a l’associació Inghinidhe na hÉireann (Filles d’Irlanda), i es va subscriure al diari Bean na hÉireann (Dones d’Irlanda). El 1909 fou detinguda per participar en una protesta contra la visita del rei d’Anglaterra a Dublín. En els anys següents, sense deixar la seva militància sufragista, es va apropar al socialisme, participant a la vaga en oposició al lock-out patronal de Dublín de 1913. S’oposà a la participació dels irlandesos a la Gran Guerra i vehiculà el suport femení als Irish Volunteers a partir d’una agrupació femenina anomenada Cumann na mBan (Lliga de dones).
Fou un dels participants més actius a l’Easter Rising, l’aixecament de Pasqua de 1916 que tenia l’objectiu d’independitzar l’illa del domini britànic, un episodi que finalment només tingué repercussió a Dublín, i on la intervenció de l’exèrcit britànic posà fi a una setmana d’enfrontaments al carrer. Markiewicz fou sentenciada a mort, però se li commutà la pena per la seva condició de dona i el juny de 1917 era alliberada arran de l’amnistia general dictada contra els participants als fets de Dublín que no havien estat executats. Activa dirigent del Sinn Féin, fou novament empresonada el 1918 acusada de format part d’un complot alemany. Fou la primera dona escollida al Parlament britànic, però, de la mateixa manera que els diputats irlandesos del Sinn Féin, renuncià al seu escó a Westminster per formar part del primer Dáil (parlament) irlandès. Fou nomenada Ministra de Treball de la proclamada república irlandesa. Patí novament dues detencions en el context de la guerra d’independència irlandesa.
Es manifestà contrària al Tractat anglo-irlandès de 1921 i advocà per la República irlandesa per la qual havia lluitat molts anys. Fou novament empresonada el novembre de 1923 i inicià una vaga de fam fins el seu alliberament a finals d’aquell any. El 1926 es va afiliar al Fianna Fáil , una escissió del Sinn Féin encapçalada per Eamon de Valera on s’hi adheriren els contraris al Tractat de 1921, i fou escollida diputada a les eleccions de l’any següent, però la seva mala salut li va impedir entrar al Parlament i moria a Dublín el 14 de juliol de 1927.
La comtessa Constance Markiewicz fou sens dubte la figura femenina més important del primer quart del segle XX a Irlanda i una de les figures clau entre els patriotes irlandesos. Però a més, mereix el meu interès per haver-se involucrat obertament en projectes de millora social: el sufragisme, o dret al vot de les dones; i el sindicalisme i socialisme, en defensa dels drets de la classe treballadora. Tot i així és una figura avui en dia desconeguda fora del seu país i amb la impressió que poc analitzada en els estudis de caire divulgatiu sobre la història de la independència d’Irlanda. Les figures de Patrick Pearse, James Connolly (ambdós executats per la seva participació a l’Easter Rising de 1916), Michael Collins o Eamon de Valera sobresurten als estudis generalistes sobre la Irlanda de l’època, mentre que Markiewicz queda en un segon terme. De fet, la revocació de la seva condemna a mort per la seva condició femenina es podria veure com a una decisió “masclista”, la participació de Markiewicz a l’Easter Rising fou tant o més activa que altres dirigents executats el maig de 1916.
Em costa força d’entendre que avui en dia Constance Markiewicz no sigui un referent del feminisme. Fou una dona avançada al seu temps, que renuncià als privilegis adquirits per naixement; que va estudiar el que va voler oposant-se a la voluntat paterna; que es va separar amistosament del seu marit i que se significà en la lluita pels drets de les dones, dels treballadors i de la seva nació. Markiewicz representa un model que topa frontalment amb els estàndards feministes que veig predominants en el dia d’avui. En una època on la “perspectiva de gènere” ha esdevingut un element poc menys que obligat per llei a tot arreu, les dones fortes, que han aconseguit fer-se veure i destacar en èpoques i ambients predominantment masculins haurien d’estar més reivindicades. Penso (independentment que en comparteixi la ideologia o l’actuació política) en Golda Meir, en Margaret Thatcher, en Indira Gandhi, en Condolezza Rice, en Benazir Bhutto,… totes elles més recents en el temps que Constance Markiewicz (i important, totes elles dirigents en Estats democràtics, totes elles amb càrrecs polítics fruit de la voluntat popular) però que tenen en comú haver estat dones dirigents en moments on la presència femenina als òrgans de poder era anecdòtica.
Serveixi doncs aquest modest altaveu per donar a conèixer i reivindicar una figura apassionant, una lluitadora pels seus drets i per les causes que considerava justes i convidar a tota persona defensora de la igualtat entre homes i dones a tenir-la com a un dels seus referents. I de pas, també convido a que vegin que tota causa justa requereix una lluita, uns mitjans sovint desagradables per aconseguir els objectius proposats i que quan una dona amb càrrecs polítics, militars, empresarials,… pren actituds que tòpicament es podrien considerar “masculines” potser és el que està fent és prendre decisions necessàries d’acord amb les circumstàncies que li ha tocat viure.
