La decadència moral i intel·lectual que avui dia envaeix les nostres societats ha permès que nocions fonamentals es deformin fins a fer-se irreconeixibles. La interessada i vergonyosa confusió entre nacionalisme patriòtic i feixisme intolerant n’és un exemple paradigmàtic, i Catalunya és un dels escenaris més evidents d’aquest malson ideològic. No obstant això, aquest fenomen no és exclusiu del nostre país; forma part d’una malaltia moral que ha contagiat gran part d’Europa. És un estat de les coses on la ignorància, la incultura i el radicalisme banal porten, indefectiblement, al socialisme i la seva decadència inevitable, un sistema que s’ha consolidat com a expressió d’idees errònies, objectius absurds i un llenguatge dissenyat per subjugar les ànimes humanes.
L’atracció que el socialisme exerceix sobre amplis sectors de la població s’explica, en part, per la seva simplicitat enganyosa. Promet respostes fàcils a problemes complexos, i ho fa mitjançant un llenguatge que apel·la directament a les emocions, buscant la seva subordinació. Això no només amaga la complexitat de la realitat social, sinó que també fomenta una visió infantilitzada del món. Els seus seguidors, sovint mancats de profunditat intel·lectual o reduïts a detritus ètics per una formació acadèmica extremista , són seduïts per la promesa d’igualtat total, sense reconèixer les enormes contradiccions inherents a aquest ideal.
Els objectius socialistes són absurds perquè, en el seu nucli, parteixen d’una concepció errònia de la naturalesa humana. Neguen la importància de l’esforç individual, de la llibertat d’elecció i de la meritocràcia, elements essencials per al progrés de les societats. La seva retòrica, disfressada de justícia social, no és més que una arma per a domesticar voluntats i establir una nova forma de tirania ideològica. El llenguatge del socialisme és perillós perquè transforma conceptes com la llibertat, la igualtat o la solidaritat en instruments d’opressió, alienant l’individu de la seva pròpia identitat i capacitat crítica.
Aquest estat de confusió no és exclusiu de la Catalunya colonitzada. A la major part d’Europa, el discurs dominant ha aconseguit difuminar retòricament la frontera entre el patriotisme i el feixisme. Les elits culturals i polítiques han imposat la idea que l’amor per la pròpia nació, el desig de preservar la seva cultura, tradicions i identitat són expressions d’intolerància i extremisme. Aquesta confusió és deliberada, perquè serveix els interessos d’una descarada agenda totalitaria que pretén diluir les identitats nacionals i imposar per la via del terror multiforme, un cosmopolitisme insípid, mancat d’arrels.
Catalunya, però, ha estat especialment vulnerable a aquesta retòrica. A mesura que el projecte de construcció nacional català s’ha enfrontat a la pressió d’un Estat espanyol que des de fa segles busca la nostra assimilació, s’ha estès una narrativa falsa que equipara el nacionalisme català amb moviments totalitaris. Un joc que el poder està sempre disposat a atiar contra la llibertat nacional catalana. La realitat, tanmateix, és que l’autèntic feixisme a Catalunya prové de tres fonts ben definides: el colonialisme espanyol, l’islamisme radical, i l’ultraesquerra socialista.
El colonialisme espanyol és, sens dubte, la més antiga i persistent forma de dominació que patim com a poble. Lluny de ser un episodi del passat, es manté ben viu en la seva voluntat de repressió i anul·lació de qualsevol signe de sobirania catalana. La seva història és la d’un estat obsessionat per l’assimilació forçada, utilitzant tots els mitjans possibles: repressió política, subordinació econòmica, i negació sistemàtica de la nostra identitat nacional i cultural. Els catalans hem estat víctimes d’un procés continuat de violència institucional, manipulat per lleis injustes que tenen com a únic objectiu la nostra submissió i mort com a poble.
L’Estat espanyol ha demostrat, al llarg dels segles, una vocació centralitzadora implacable, exercida amb brutalitat, sense concessions ni remordiments. L’anul·lació de la nostra llengua, la destrucció de les nostres institucions, la constant repressió de la nostra cultura, i l’esborrament de la nostra memòria col·lectiva són exemples flagrants d’aquest colonialisme agressiu. El seu objectiu és clar: eliminar qualsevol vestigi d’independència i dissidència, consolidant així una Espanya homogènia i submisa. Però el més pervers d’aquest projecte colonial és la seva capacitat d’adaptar-se als temps moderns, utilitzant mètodes aparentment legals i democràtics per imposar la seva voluntat, mantenint alhora un discurs falsament respectuós amb la diversitat.
Aquest colonialisme és una forma de feixisme profundament arrelada en les estructures de poder espanyoles, que perpetua un projecte de dominació inhumà. Pur feixisme assimilacionista. Cal combatre’l amb una oposició radical i desacomplexada, sense por a assenyalar el seu caràcter opressiu. Hem de desenmascarar les seves pràctiques, exposar la seva corrupció moral i trencar amb el pacte de silenci que molts han volgut mantenir al voltant d’aquest problema. La resposta catalana ha de ser ferma, basada no només en la resistència política, cultural i social, sinó en l’estratègia de retorn immediat a la llibertat nacional. Deixar de limitar-nos a la reivindicació de la nostra identitat, la nostra llengua, i la nostra llibertat com a poble, i activar accions concretes que facin fora de casa nostra aquesta tirania persistent.
En segon lloc, ens trobem amb l’ultraesquerra socialista, una força que, malgrat disfressar-se de lluitadora pels oprimits, no fa més que perpetuar una altra forma d’opressió. La seva retòrica és atractiva perquè apel·la a l’emotivitat i la justícia social, però, en realitat, és un projecte autoritari i dogmàtic, que busca desmantellar qualsevol expressió de llibertat individual. En nom d’una igualtat abstracta, aquest moviment destrueix la pluralitat, imposant un discurs únic que exclou qualsevol dissidència. Lluny d’aportar solucions reals als problemes socials, la seva agenda es fonamenta en l’odi cap a tot allò que no es conformi al seu esquema ideològic.
L’ultraesquerra socialista, en la seva obsessió per redibuixar la societat segons els seus ideals, ha abandonat tota connexió amb la realitat. Ha instrumentalitzat el llenguatge de la solidaritat per justificar la imposició del seu totalitarisme. Aquesta esquerra extrema pretén combatre desigualtats, però ho fa mitjançant la divisió social, alimentant l’enfrontament entre grups, debilitant la cohesió social i la identitat nacional. Els seus partidaris s’autoproclamen els guardians de la justícia, però, en realitat, són els opressors que intenten silenciar qualsevol opinió discrepant, utilitzant tàctiques d’intimidació i linxament públic.
La seva força radica en la manipulació dels sentiments de justícia i empatia, però cal combatre aquesta forma d’opressió amb idees clares, amb el rebuig frontal a les seves estratègies de manipulació i amb la defensa de la llibertat individual com a pedra angular de qualsevol societat sana. Les societats no poden prosperar en la uniformitat forçada, i és per això que hem de plantar cara, mantenint un discurs crític i valent, desmantellant les seves fal·làcies amb fermesa i rigor.
Finalment, ens enfrontem a l’islamisme radical, un enemic que es disfressa de religió per promoure una visió totalitària, intolerant i profundament opressiva. Lluny de ser un simple corrent espiritual, aquest moviment busca imposar les seves doctrines a la societat en general, amb la intenció de transformar els nostres barris en zones de control ideològic i cultural. A les nostres ciutats, l’islamisme radical no només creix, sinó que sovint és protegit per sectors de l’esquerra, que, en nom d’un multiculturalisme malentès, neguen o minimitzen els perills que comporta aquesta ideologia.
Aquest fanatisme radical atempta contra els valors essencials de la nostra societat, com la llibertat, la igualtat entre homes i dones, i la convivència pacífica. La seva expansió no només és una amenaça per la nostra identitat cultural, sinó també per la seguretat i la cohesió social. La seva estratègia és sibil·lina: introduir-se lentament en el teixit social, guanyant poder a través de la intimidació i la manipulació de la llei.
La lluita contra l’islamisme radical no pot ser un tema tabú. Hem de fer front a aquesta amenaça amb accions concretes i valentes, sense cedir a la por de ser titllats d’intolerants o racistes. La defensa dels valors occidentals no és només legítima, sinó necessària per a la supervivència de les nostres llibertats. Aquesta defensa ha de ser a tots els nivells: des del rebuig públic d’aquesta ideologia fins a polítiques fermes que impedeixin el creixement d’aquest moviment en el nostre territori. La societat catalana, arrelada en la seva tradició de llibertat i respecte, ha de fer costat a aquells que denuncien aquest perill i s’oposen a la seva difusió. Només així podrem garantir un futur en què la llibertat individual prevalgui sobre el fanatisme i l’opressió.
En conjunt, aquests tres corrents —el colonialisme espanyol, l’ultraesquerra socialista i l’islamisme radical— representen l’autèntic feixisme que amenaça Catalunya. La resposta, tal com s’ha assenyalat anteriorment, ha de ser desacomplexada, fonamentada en les idees, i ferma en l’acció política i social. El nostre objectiu no pot ser altre que la llibertat completa i inalienable del nostre poble, lliure de qualsevol forma d’opressió, i la protecció de la nostra identitat i valors com a nació.
Davant aquest panorama desolador, la nostra resposta no pot ser passiva. Cal combatre aquest feixisme real i radical amb les eines que millor el poden derrotar: les idees, l’acció política i social desacomplexada i la convicció profunda en la llibertat humana. La batalla no és només una qüestió de resistència simbòlica, sinó d’acció concreta, d’un projecte nacional basat en la dignitat, la veritat i l’aspiració legítima de viure en una societat lliure.
El triomf del radicalisme només és possible quan els homes i dones lliures decideixen no actuar, quan deixen que la por i la intimidació dominin els seus cors. Però encara hi ha esperança. Cal un moviment ferm i valent que, amb serenor i intel·ligència, sàpiga defensar els valors que ens han fet forts com a poble. Això passa per restaurar la dignitat del nacionalisme patriòtic, combatent les falses narratives que busquen associar-lo amb el feixisme, i enfrontant-nos sense vacil·lacions a l’autèntic totalitarisme, vingui d’on vingui.
El futur de la nostra societat, dels nostres barris i de la nostra nació depèn de la capacitat de no cedir ni un mil·límetre davant d’aquells que volen fer-nos callar. Només així podrem construir un futur de llibertat veritable.
