He de reconèixer que he anat al teatre a veure espectacles de màgia menys divertits que el truc i la bomba de fum del president Carles Puigdemont el dia de la investidura del president Salvador Illa. La situació i l’escena, per molt grotesca i divertida que pugui semblar, és una metàfora perfecta de l’estat deplorable del nostre país. Tal com si es tractés d’una tragèdia grega, l’obra del procés acaba amb un clímax perfecte: una esquerra republicana en profunda crisi interna investint el president socialista més espanyolista de la història de Catalunya mentre els mossos d’esquadra perseguien el president que va organitzar l’1 d’octubre. Com a escena pot fer gràcia, com a situació nacional fa pena.
Les conseqüències d’haver jugat amb l’anhel de llibertat dels catalans han acabat arribant. L’abstenció independentista ha esfondrat el poc poder que els quedava als partits catalans, obligant, per una banda, a esquerra republicana a cometre un suïcidi polític i, per altra banda, condemnant a Puigdemont a la irrellevància parlamentària. L’abstenció ha estat, a la pràctica, un sacrifici necessari, ja que ha tret les caretes d’aquells que s’empatxaven de discursos i promeses d’independència. Els suposats partits que anaven a fer un nou estat han acabat o bé fent president a aquell 155 que els va tancar a la presó, o bé fugint de la teva pròpia policia. Després d’aquest espectacle rocambolesc propi d’un culebrot, es deixa molt marge per fer créixer un nou moviment nacionalista que sigui seriós i que tingui propostes i coherència. Ho analitzem en detall.
Per molt desastrosa que sembli la situació, aquells que predicavem l’abstenció, no només contemplàvem aquest escenari, sinó que m’atreviria a dir que és fins i tot millor, i l’escena viscuda el dia de la investidura d’illa n’és l’exemple perfecte. M’explico. Els abstencionistes partíem de la base que si l’objectiu nacional dels catalans era la independència política, els partits autonomistes n’eren el primer gran obstacle, ja que havent estat al capdavant de la Generalitat més d’una dècada no havien fet la feina que els tocava. Així doncs, calia fer-los caure.
En primer lloc, esquerra republicana, havent perdut 13 diputats s’ha vist obligada a o bé replantejar la seva estratègia i canviar el rumb, o bé continuar amb la idea d’ampliar la base al cinturó roig. Aprofitant que Marta Rovira deixarà la directiva, l’han sacrificat a l’altar per continuar amb l’estratègia que portaven, intentant donar el missatge que, gràcies a ells, amb el pacte amb el PSC, el govern socialista serà una mica menys espanyolista. El que no entén la gent d’esquerra republicana, és que qui mou el partit de base no són els rufians republicans de l’àrea metropolitana sinó tots aquells catalans independentistes d’esquerres repartits pel país. Esquerra s’ha fixat tant en els votants socialistes que volia arreplegar, que ha acabat traint l’ideal de ser de les seves bases més dures, pactant amb els socialistes, amb qui deien que no pactarien. A més a més, l’estratègia d’ampliar la base rebaixant el seu nacionalisme s’ha demostrat fallit, i si no que li preguntin a Rufián.
La credibilitat i la coherència és un actiu més important en política del que sembla i en aquest sentit el pacte d’esquerra amb el PSC ho ensorrà tot. Ni és creïble que el pacte amb els Socialistes serveixi de res, recordin el “apoyare” de Zapatero, ni és coherent que un dels partits dels presos pacti i faci president a aquells que anaven a les manifestacions de societat civil catalana de la mà del PP i VOX. ERC ha actuat de crossa del PSOE intentant establir una nova hegemonia, però ha fracassat, el seu poder de negociació ha estat vist per la resta de forces com a dèbil, i per això no han tingut ni la idea ni el coratge de plantejar el que la CUP va fer amb Mas en el seu dia. Haguessin pogut forçar la caiguda d’illa i investir a un socialista de caràcter més catalanista i federalista. Però per la força de l’abstenció Esquerra tenia massa por d’anar a unes eleccions debilitada i dividida, i han preferit sobreviure avui per intentar no morir demà. Fins i tot les seves joventuts han votat a favor del pacte, fet que ha estat rebut amb tota mena de crítiques i cap elogi pel públic català de les xarxes socials. La imatge d’Esquerra republicana s’ha quedat en un KO tècnic del qual trigarà a recuperar-se.
En segon lloc, tenim als de Carles Puigdemont, que davant del panorama, han acabat sent completament irrellevants. Amb l’amenaça de l’abstenció i l’aparició d’Aliança Catalana al parlament, no hi havia cap pacte possible si Puigdemont volia conservar la poca credibilitat que ERC ha sacrificat. Però això el convertia en un actor irrellevant, i això els convergents no s’ho poden permetre. Aprofitant que l’Espanya franquista encara controla la justícia i no li han donat l’amnistia (les molletes a canvi de fer president a Sánchez), Puigdemont ha hagut de fer un numeret perquè li facin cas i continuar donant la imatge d’actor important. L’estratègia de Puigdemont no ha estat dolenta, almenys per al seu partit en l’àmbit electoral. Va aconseguir tota l’atenció mediàtica i donar una imatge de suposada confrontació amb Espanya mentre els socis amb qui va fer l’1 d’octubre
feien president a un socialista. Qui queda bé davant l’electorat nostàlgic de l’1 d’octubre és ell. Tot i això, el seu missatge de confrontació amb l’estat cada vegada té menys força, i el seu projecte continua sent part de les velles receptes, ja caducades. Els mags, ja se sap, venen fum.
A l’actuació de Puigdemont, però, se li ha de criticar una cosa i reconèixer una altra. Per una banda, haver de fer una convocatòria per als que encara creuen en tu per un discurs de 5 minuts parlant de com la justícia espanyola s’ha de reformar és el perquè del fracàs del procés: convoqués la teva gent, et fas quatre fotos per demostrar força i que encara tens suport, marxes i deixes a tota la gent allà sense cap més indicació. També cal dir que veient el reduït nombre d’assistents a la “rebuda”, Puigdemont cada vegada té menys suports, si hagués fet el mateix fa uns anys, Arc de Triomf s’hauria omplert a vessar. Per altra banda, malgrat que se l’hagi criticat molt per haver deixat en evidència els mossos, trobo que ha deixat un missatge necessari. El fet que els mossos comandats per esquerra perseguissin al president de l’1 d’octubre no només el beneficia electoralment, si pretenia robar algun suport dels independentistes que queden a Esquerra, sinó que deixa evident que els mossos d’esquadra són una policia espanyola. Al final, el que es demostra és que els mossos, per molta senyera que portin a l’uniforme, com a policia judicial sempre obeiran les ordres de jutges espanyols. D’aquesta manera es fa evident que l’única manera de tenir una policia que defensi els interessos nacionals dels catalans serà tenint un estat propi amb jutges i lleis pròpies. De totes maneres, ha fet algun servei l’acte de Puigdemont per l’alliberament de la nació catalana? Puigdemont posa de relleu el conflicte nacional a través de la seva persecució judicial, però l’únic que aporta són titulars, pressió mediàtica i un victimisme estèril. Encara que fer enfadar als espanyols pot donar molta satisfacció, a la pràctica no serveix per res.
Pel que fa a la Generalitat que tindrem amb Salvador Illa, com ja hem vist, serà una Generalitat més espanyola que abans. Però Illa, sabent que l’abstenció és com un Os en hibernació, farà menys espanyolisme del que voldria mirant d’evitar despertar la bèstia. Això queda palès amb la tria de consellers que ha fet, posant a Miquel Sàmper i una conselleria de política lingüística portada per un independentista. Malgrat això, la majoria de l’electorat independentista veu la presidència d’illa com el que és: l’estat espanyol entrant a la cuina de casa. La Generalitat ara no actuarà com la institució que defensa els interessos nacionals dels catalans sinó com un engranatge més de la dominació castellana a Catalunya.
En definitiva, el govern del PSC mostra clarament com la Generalitat és una institució espanyola de dominació, i ens força a pensar més enllà, a fer-li la guerra a l’estat dins de Catalunya, a reconstruir Catalunya des dels marges. Demostra d’una vegada per totes que a Espanya no tenim futur. La Generalitat no ens serveix, ni el seu cens, que està pensat per dominar-nos el desig de llibertat. El PSC d’illa esvaeix el miratge, i ens obliga a reinventar-nos o morir. Però la història ens marca un camí, i aquest camí és un on els catalans no ens rendim mai. L’abstenció ha fet caure uns partits que actuaven com a coll d’ampolla de la nació catalana al principat. Amb la presidència d’Illa, la suposada protecció a la catalanitat dels governs d’ERC i Junts s’esvaeix, i serà més senzill que els votants estiguin disposats a provar altres estratègies o candidatures. Toca omplir els marges, i un cop plens i sòlids, passar a l’atac. L’abstenció ja ha fet el seu efecte, ara toca la següent batalla.
