Immigració: fal·làcies, paranys i xantatges

És una preocupació existent, avui a casa, el fenomen immigratori que vivim, i malgrat tots els esforços que es fan per a parlar-ne amb eufemismes o amagar-lo, aquí no contemplem la censura i volem convidar a la reflexió honesta, profunda i al deslliurament del xantatge emocional que sovint s’aplica a qui té el valor de mostrar concerniment sobre aquest fet i sobre el com s’està desenvolupant.

Per a poder parlar amb propietat, caldrà abans revisar alguns conceptes. Com el d’immigració en si mateix, que en boca de qui la defineix, respon al procés de migració en què es pren com a referència el lloc d’arribada del migrant. Per a l’individu en qüestió, és el fet de traslladar-se a un nou país, territori forà, amb la intenció d’establir-s’hi. La immigració pot ésser quelcom programat, és a dir, prèviament decidit i organitzat per part de qui la protagonitza, o bé producte de situacions d’emergència –conflictes armats o desastres naturals- que obliguen a les persones a abandonar casa seva.

- Publicitat -

El racisme, per altra banda, fa referència a la doctrina que propugna la inferioritat d’unes races o ètnies humanes especte de les altres, en virtut de la qual se’n justifica la discriminació, la segregació social, l’explotació econòmica, etc. El concepte de raça és una construcció social, política i fluïda, utilitzada per agrupar persones. Aquesta divideix la població humana en grups, basant-se en l’aparença física, els factors socials i els antecedents culturals. He de dir que, personalment, aquest terme no em convenç, en tant que concebo la raça humana com una de sola. Per això, quan hom ha pretès, en l’acalorament d’una discussió, fer un judici personal aplicant el terme “racista”, no m’hi he sentit mai interpel·lada. Parlaríem aleshores d’ètnia, potser amb més encert, que fa referència a l’agrupació natural d’individus amb unes característiques pròpies, resultant en una definició intercanviable amb el qualificatiu anterior. Per a considerar hom etnicista, és a dir, aquell qui practica l’etnicisme, se li hauria de poder atribuir una actitud o tendència de concedir especial importància a l’ètnia, particularment en relació a la organització política i/o social, a diferència d’algú a qui es consideri etnocentrista, que fa referència al fet de percebre, avaluar i descriure una ètnia, d’acord amb els paràmetres o estàndards del grup propi. D’aquesta manera, el primer implicaria dur a terme una anàlisi centrada, especialment, en l’ètnia d’un col·lectiu, mentre que el segon implicaria fer una anàlisi transversal o més completa, sota la lupa de la realitat pròpia i les característiques del grup al qual es pertany.

No podem deixar-nos, dins d’aquest breu glossari, d’incloure la xenofòbia, que es defineix com la manifestació de recel, por, odi i rebuig, en definitiva animadversió, cap a forasters; persones o cultures considerades estrangeres.

- Publicitat-

La immigració en si, de forma teòrica, no pot tenir una concepció negativa en tant que implica únicament la mobilitat d’un individu entre territoris. Què succeeix, però, quan aquesta és significativa en nombre en un espai de temps curt i genera un xoc entre la cultura autòctona de la terra que la rep i la de les persones nouvingudes?

De ben segur que hi ha persones etnicistes, etnocentristes i xenòfobes, o totes tres alhora. Ara bé, els catalans, com a grup, ho som? Vegem-ho, a continuació.

- Publicitat -

Com és la immigració que rebem avui?

És, si més no curiós, observar trets que poden apreciar-se a simple vista i que caracteritzen els grups d’estrangers que arriben a casa nostra. D’entrada, en podem destacar el sexe i el rang d’edat: un percentatge significatiu d’aquests són homes joves. Quan hom exposa la seva preocupació, argumentant que aquestes persones fugen d’un conflicte bèl·lic, és indiscutible haver de plantejar-se dues qüestions. La primera és: en cas d’una amenaça com la que s’exposa, criatures, dones i persones grans haurien d’ésser indispensablement incloses dins de l’equació, tal i com hem vist en escenaris previs, correcte? Per humanitat, els col·lectius més vulnerables solen ser els qui es protegeixen abans, semblaria quelcom imperatiu. I, en segon lloc, les regions de què provenen els nouvinguts, estan vivint en aquest moment un context de guerra? Qualsevol de nosaltres es pot respondre ambdós interrogants amb relativa senzillesa.

Cal destacar, també, els discursos d’alguns dels magnats dels països d’origen dels immigrants, en què expliquen obertament que Europa importa voluntàriament “mà d’obra barata”, rebent forasters, que a llurs territoris no destaquen per la seva activitat laboral ni pel seu civisme i asseguren que, la majoria de les conductes delictives que cometen alguns d’ells en les terres d’acollida, no s’atrevirien a executar-les d’on provenen perquè la penalitat és força més contundent. Aquest fet es contradiu amb la imatge que se’ns ha venut a nosaltres, a través dels mitjans de comunicació que financem, en què se’ns dibuixen persones que fugen d’una situació desesperant, sense recursos ni mitjans a casa seva, com a conseqüència d’un escenari de crisi.

El castell però, si hom està atent, es comença a desmuntar més enllà del que els ulls i la intuïció perceben, quan un lliga caps al fer-se coneixedor de certs esdeveniments. Com, per exemple, que el govern de Pedro Sánchez va regalar al Marroc, l’any 2022, cinc llanxes “Vanguard TX” de 700 cavalls, casualment iguals a les que resten espatllades a l’ ”Estrecho”, des de fa mesos (i, fins i tot, algun any) i la Guàrdia Civil encara li reclama per a fer front als narcotraficants, que van assassinar a Barbate dos d’aquests agents, fa poc mes d’un més. Així mateix i al voltant de la mateixa data, la Moncloa presumia de donar 250 milions d’euros al Marroc, en forma de crèdit, per a construir-hi la planta dessalinitzadora més gran i amb l’última tecnologia del Nord d’Àfrica, coincidint amb el període de sequera a casa i amb l’augment d’entrada d’aliments provinents del mateix país, que en alguns casos se salten la normativa sanitària vernacular; el que es coneix informalment com “el nou hort del Marroc”. A això se li suma el fet que diversos grups parlamentaris espanyols i catalans (podríem ometre el matís), fa uns quants anys que demanen la regularització forçada, obviant els protocols existents, d’immigrants que han entrat de forma il·legal a Espanya i la possibilitat de que aquests puguin votar. També hem vist com el govern d’Aragonès ha presentat la marca “Halal Catalunya”, a través de la Promotora d’Aliments Catalans (Prodeca), associada a la Conselleria d’Alimentació, donant-la a conèixer el desembre passat -2023- en un esdeveniment a Riad (Aràbia Saudita), amb l’objectiu de convertir-se en líder del sector del halal a Espanya. De fet, la producció d’aquest tipus d’aliments a casa nostra s’ha duplicat durant els últims deu anys i, malgrat el TEDH ha avalat la prohibició d’aquest tipus de sacrifici, la Generalitat fa el sord, mentre segueix promovent i normalitzant una cultura forana, prescindint del xoc que suposa amb la nadiua i de les necessitats i voluntat dels catalans, que financem tot això sense tenir-hi res a dir.

Aleshores i tenint en compte aquesta minsa pinzellada sobre les relacions entre països, és fàcil adonar-se que tot respon a acords geopolítics i que s’està treballant de forma planificada. En el cas de la immigració, podríem parlar de màfies, vaja, de tràfic de persones que respon a una xarxa d’interessos. Es corrobora quan s’estira del fil i queda palès que existeix una logística de recepció, provisió de recursos, allotjament, distribució, col·locació i acompanyament, perfectament organitzada i funcionant amb la col·laboració d’associacions i entitats diverses; algunes de força conegudes. El protocol de rebuda és absolutament programat, malgrat sovint vulneri les normatives del propi país d’acollida, en coneixement dels governs, que ho promouen i executen en primer terme, i en detriment dels drets de la població autòctona; que subvenciona sense elecció, junt amb la Unió Europea, tota la infraestructura necessària perquè sigui possible. Com ja sabem, no és quelcom exclusiu de Catalunya o de l’Estat Espanyol, sinó que ho podem apreciar a la major part del vell continent.

Sobta saber que, en aquests moments, l’entrada d’immigrants il·legals a Espanya és d’uns 10.000 individus al mes, a través de Les Canàries i allà no s’hi ha plantat cap periodista català ni espanyol. Deixa de sobtar quan s’entén que no convé: “que es vegi poc”, amb premeditació i traïdoria. Qui més qui menys ha vist imatges de trasllats de nit en autobusos, com també confessions d’algun pilot i personal dels aeroports, que relaten que els horaris escollits per a executar la logística són aquells en què hi ha menor trànsit de passatgers.

La implicació que té, no només en volum sinó també en el tipus de forasters que arriben, tal i com hem vist, és la disrupció de la cohabitació i un increment exponencial i descontrolat de la despesa de recursos públics que generem entre tots. Amb les dades sobre l’origen dels autors dels delictes també hi fan juguesques, evitant creuar la variable de malfactors forans amb el nombre d’estrangers que resideixen avui aquí. Que la realitat dels nostres carrers ha canviat és un fet que contemplem cada dia, negar-ho no fa cap favor a ningú; bé, només a qui n’extreu un rèdit. De ben segur, el Conseller Elena n’està al corrent, però considera prioritari invertir més de 400.000 euros en 24 drons “per a lluitar contra les xarxes criminals del narcotràfic” i oferir enviar agents del cos de Mossos d’Esquadra als Jocs Olímpics de París. Aquesta nova religió que propugna la manipulació de les dades i el camuflatge de la realitat, en pro del políticament correcte i de la suposada inclusió, es dilueix en una fracció de segon quan hom es fa conscient que en la censura imperant hi rau, exclusivament, la protecció dels interessos de només uns quants.

Cal donar les gràcies, igualment, a tots aquells empresaris nadius, que fan ús d’aquesta “mà d’obra barata” i participen de la xarxa, a qui també els agrada el silenci i el pes de les butxaques plenes.

Els catalans, com a grup, més que rebutjar forasters, per se, el que denunciem i ens preocupa és l’alteració de l’equilibri, les incoherències impetuoses entre el que se’ns diu i el que vivim i el fet que se’ns prengui per idiotes, entre uns i altres. Podríem dir que no existeix una intolerància en relació a la figura de l’immigrant com a tal, vingui d’on vingui, sinó més aviat envers la manca de civisme, la intolerància, la no-integració i el no respecte de les normes i el que això suposa. El primer que cal fer, però, és exigir responsabilitats a qui hauria de garantir i assegurar-se de que això es compleix i, avui en canvi, està fent el contrari.

No cal dir a més que, si històricament i de forma natural, en un territori hi ha hagut més individus d’una determinada ètnia, lògicament el percentatge d’aquests serà superior al de la resta; com passa a la majoria de països del món, si no a tots. Això no vol dir que sigui quelcom fixe i inamovible, però en pro de mantenir l’harmonia i amb el compliment dels reglaments que cada grup ha anat establint, l’arribada de nouvinguts ha de seguir certs protocols i executar-se de forma legal i amb garanties per a tothom. I s’ha de poder dir, obertament, que es farà vetllant sempre per la protecció de la cultura originària del territori, sense que vagi en detriment de ningú i sense aixecar polseguera.

La Síndrome de l’Home Capa

Els qui han adquirit el costum d’assenyalar de “racista” algú altre, ho fan perquè són ells els qui tenen present, en primer terme, la “raça” d’un individu, abans que qualsevol altra qüestió. Vindria a ser allò de “cap geperut no es veu el gep” i, és clar, cometen en un error. Alguns només veiem persones com nosaltres, sense anar més enllà, de les qui n’esperem respecte i civisme, com els que nosaltres oferim.

Té sentit quan es comprèn que els mateixos que acusen i categoritzen la resta, solen tenir una imatge de l’immigrant com d’algú desvalgut, sense recursos i incapacitat per a complir deures, que li eximeixen, automàticament per voluntat pròpia, pel fet d’ésser estranger. Això es podria considerar etnocentrisme, oi? Se’n podria desprendre, fins i tot, quelcom més.

Si el foraster és vist com un igual, que és el que és, deixa de ser una víctima que s’hagi de socórrer, per tant, els qui es proclamen com a més solidaris, són en realitat els qui estan mirant els nouvinguts des d’un podi; inconscientment o conscient. Quelcom que funciona molt bé és col·locar-se en la posició de l’altre, és a dir, mirar-se a si mateix com a immigrant i preguntar-se com s’actuaria en aquest supòsit. Els qui ho hem estat, tenim clar que al arribar al territori que ens és forà, en som residents, gaudim d’uns drets i alhora se’ns exigeixen uns deures, que habitualment complim i, en cas de no ésser així, també sabem que això té conseqüències.

El que s’està posant en dubte i es qüestiona és el xoc cultural que aquesta situació ocasiona i quina gestió se n’està fent: saber que hi ha persones amb cinquanta antecedents delictius que campen lliures, no sembla oferir massa garanties per al conjunt de la societat, ni tampoc parla massa bé dels qui se n’ocupen; en el rang, estament o sector que sigui. Com tampoc és acceptable ser coneixedor de que les polítiques d’integració actuals són insuficients i no garanteixen l’assoliment de la heterogeneïtat, sorgida del triomf de l’aval, no només dels drets dels acollits, sinó també dels deures i de l’aportació que aquests suposen al grup.

L’Home Capa -pseudònim de Superman– és inherentment egocèntric i es basa en la satisfacció i reafirmació personals, en tant que a nivell pràctic no aporta res: per manca de reflexió, obvia o oblida els drets fonamentals i/o humans, als que sovint apel·la i reclama pels immigrants, dels locals. Advocar per la humanitat i l’empatia està molt bé, però si no es fa per a tothom igual, s’està exercint una hipocresia flagrant, de la que se’n desprèn una falsa voluntat. Es posa en evidència una pretesa superioritat moral, farcida de solidaritat i generositat impostades, amb l’objectiu de dignificar-se per sobre de la resta i l’únic que acaba reflectint són incoherències en el discurs, manca d’anàlisi o conflicte d’interessos. Com els que veiem en alguns dels personatges que avui ocupen el Parlament de casa nostra, titllant-nos de “racistes” o similars, incorrent automàticament en un sense sentit, perquè de ser-ho nosaltres, no podrien ser on són. És cinisme i ho saben. Els discursos bonistes són interessats, car d’aquests en viuen.

Quan un nouvingut no és respectuós amb la cultura i les persones del país d’acollida, es pot considerar que està exercint xenofòbia?

Una realitat punyent

Vistos els conceptes, la geopolítica, les diferents variables i com el resultat de tot plegat es tradueix en les alteracions de la convivència avui a diferents nivells i en detriment de tots, no seria atrevit parlar d’una davallada de la cohesió i la pau socials i d’un retrocés en els drets dels autòctons. Qui s’hagi de posar les mans al cap, que ho faci: tenim les espatlles molt amples. Les coses s’han de poder dir pel seu nom i qui ho temi, que faci el seu procés, però que no pretengui censurar-nos a la resta.

Els sermons de qui donen suport obertament a aquest escenari, estan carregats d’endofòbia, sigui per desconeixement o interès. Validar i respectar la cultura d’hom, però no fer el mateix amb la pròpia és anòmal, antinatural.

L’èxit de tot plegat rau en la integració total de cada persona nouvinguda perquè, al cap del temps, sigui indistingible dels nadius, assolint així l’arrelament i l’harmonització. Això significa oferir igualtat d’oportunitats i per tal d’assolir-la, calen recursos i planificació. El desig real d’acollida passa per aquí indiscutiblement, en tant que es concep l’immigrant, precisament, com una persona més i un futur membre de la mateixa comunitat, a qui se li brinden suport i eines en la seva arribada i de qui se n’espera integració i un retorn productiu. Obviar-ho condiciona directament la realitat dels forasters, restant-los possibilitats i posicionant-los, justament, en una situació de desavantatge i fragilitat respecte dels locals; caritat, sí i opcions, no? Res més xenòfob que això. Alhora, és aquesta situació la que sovint acaba desembocant en la no-integració i l’aparició de conflictes, degut a la manca d’harmonia en la convivència entre naturals i estrangers; perjudicant a tothom. Un immigrant és una persona, com qualsevol de nosaltres, un adult responsable a qui se li han de garantir uns drets i exigir uns deures i ha de respondre-hi; en cas de no fer-ho, la inacció no és una opció viable. En realitat, en aquests casos, és el país d’origen el que s’hauria de fer càrrec d’aquest individu, en tant que si respon com s’espera, romandrà a la terra d’acollida, esdevenint un nacional.

A més, si el sistema presenta una major despesa de mitjans dels que és capaç de generar, manifestant així un desequilibri per dèficit, la disminució de la disponibilitat i qualitat d’aquests serà per a tots, és a dir, en detriment del grup sencer. Si no es corregeix, per inoperància, el sistema podria col·lapsar. Per aquest motiu, la planificació és indispensable i cal ponderar diverses variables en el càlcul de fons necessaris per a donar la benvinguda als nous ciutadans. Es parla força de quantitat, però no de qualitat, essent aquesta igual d’important, ja que determina, segons les característiques de l’individu i les seves circumstàncies, quina inversió es requereix per a poder garantir-li la integració que tots ens mereixem. Ni guetos, ni almoina: persones independents i lliures; futurs veïns, amics i d’altres, ben avinguts i alineats amb la normativa que correspon al territori. En aquest punt és important entendre que no s’ha de fer recaure la responsabilitat en els estrangers mateixos, sinó en les polítiques actuals i la gestió que es fa d’aquest fenomen. Qui sigui capaç d’ignorar aquest fet, o bé no hi ha pensat massa, o bé n’obté un benefici immediat, puix que advocaria, voluntària o involuntàriament, per la davallada de riquesa per a tothom, que es traduiria en un empitjorament de la qualitat de vida de tots plegats, justament com el que estem experimentant. Qui pot voler fotre’s un tret a la sabata, si no és únicament perquè el guany immediat és més suculent per a si mateix? Com a ciutadans d’un territori, hauríem de poder gaudir de la potestat de decidir com es dirigeix aquesta matèria en tots i cadascun dels seus aspectes, tal i com passa en alguns estats.

Al capdavall, als catalans en general, ens preocupa aquesta situació, com és lògic. Qualsevol manipulació de la realitat que pretengui fer-se serà inútil perquè ho vivim a les nostres carns i és incontestable. El xoc cultural i el que aquest suposa a tots els nivells de la nostra quotidianitat, ha d’ésser adreçat. És innegociable, pel benestar de tothom. El primer que cal fer és espolsar-nos els complexes. Per a assolir-ho cal: honestedat, responsabilitat i organització.

A tall d’exemple, preguntem-nos si quan consumim contingut audiovisual, ens fixem en l’ètnia o en la qualitat de la interpretació del qui actua. Que no ens enganyin, ens queixem de la manca de garanties i del que s’està finançant, amb el nostre esforç, en perjudici nostre i d’amagat. Hi tenim tot el dret i ens és, especialment, un deure exigir transparència, les mesures pertinents i necessàries i dir prou al que, fins al moment, sembla ésser un atzucac.

Quan hom pretengui fer-vos xantatge, expliqueu-li tot això.

spot_img

Últimes notícies

Notícies Relacionades