El mal és, a més a més de destructiu, enganyívol i traïdor per definició. Tanmateix sap identificar massa bé les febleses de cadascú i aprofitar-se’n. També té l’habilitat d’afaiçonar-se d’allò que volen veure els altres per a manipular i assolir els seus objectius, que són la destrucció i domini repressiu de l’entorn.
No cal, ni tan sols, prendre la cèlebre frase de Gandhi (“El progrés moral d’una nació es mesura per la manera com tracta els animals” [no humans]) com a punt de partença per a mesurar quines nacions han progressat més, ço és, són més “bones”. De vegades n’hi ha prou amb mesurar les condicions d’igualtat que hi ha entre tots els humans que componen la nació en qüestió. Encara que el Mal, de vegades, vulgui disfressar-se de “feble”, fins de “víctima”, sempre desitja exercir el poder i acarnissar-se contra aquells qui considera més febles (com, per exemple, les dones).
No hi ha res pitjor, més maligne, que una violació. Sí que hi podríem situar al mateix nivell d’altres tortures contra éssers indiscutiblement innocents, com els nadons, però en tots dos casos l’autor tan sols pot ésser qualificat de monstre maligne eternament destructiu. Un ésser capaç de cometre algun crim d’aquesta mena no aportarà mai res de bo, tan sols destrucció, i sempre serà un perill per a les persones de Bé.
Amb tot això ja n’hi hauria d’haver prou per a saber a quin bloc pertany cada part. I, tanmateix, avui dia veiem astorats i perplexos com el gros dels “nostres” mitjans tergiversen els papers i pretenen de convertir la víctima en botxí. Perquè, malgrat l’habilitat del Mal per a disfressar-se de “víctima”, les múltiples violacions i assassinats sanguinaris d’innocents del 7 d’octubre de 2023 foren i són massa evidents. I, tot i així, en nom d’un suposat “feminisme” hom defensa la causa dels violadors, en nom de l’“antiracisme” defensen aquells feminicides perquè llurs víctimes eren jueves: tan sols fóra possible quelcom de més grotesc si un dels molts violadors de les moltíssimes jueves violades hagués comès aquest crim mentre duia una samarreta contra la violència de gènere amb un pin feminista i un altre de pro-LGTBIQ+.
És ben veritat que la realitat sempre supera la ficció. I, per això, la ficció (ben feta) sol ser més versemblant que la mateixa realitat. Per exemple, si llegim El Silmaríl·lion de Tolkien, podem entendre, “creure’ns”, que Sàuron pugui provocar la destrucció d’Eregion i de Númenor, a més a més de les enemistances diverses a causa d’enganys i malentesos, fruits de manipulacions calculades. Tanmateix, no fa pas gaires anys, potser una vintena -si és que hi arriba- ningú no hauria considerat versemblant una situació tan exageradament grotesca com l’actual.
I, tanmateix, hi ha esperança, perquè Israel va guanyant i no s’arronsa malgrat les calúmnies i odi que pateix constantment. Israel representa la màxima expressió del Bé possible (dins el món material o “real”). Sense un exèrcit, l’estat d’Israel ja no existiria i, en lloc seu, hi hauria un règim dictatorial, misogin i repressor. Ara, deu ser l’exèrcit més ètic i inclusiu del món (comparem-lo amb els altres!).
Com més va més crec que sí que els jueus tenen quelcom de poble escollit. Quelcom que ells mateixos entomen més com una responsabilitat, com una càrrega, que no pas com una superioritat d’estatus. No en va, durant milers d’anys, sempre que hi ha hagut aspirants a sotmetre, reprimir, persones i nacions, els han volgut exterminar (sortosament sense reeixir-hi).
