El dimecres 4 de desembre passat, en el marc de la comissió d’investigació sobre els atemptats de Barcelona del 17A del Congrés dels Diputats de Madrid, es van produir unes polèmiques declaracions de l’exministre d’Afers Estrangers espanyol del PP, José Manuel García-Margallo. En aquestes declaracions García-Margallo va explicar diverses maniobres diplomàtiques que va dur a terme el seu ministeri per a evitar possibles reconeixements internacionals a una hipotètica Catalunya independent. García-Margallo va explicar que el seu ministeri va pressionar, entre d’altres països, les repúbliques bàltiques -on és sabut que hi ha moltes simpaties per l’independentisme català-, Escòcia i el Vaticà, així com efectuà diverses gestions als Estats Units per neutralitzar possibles adhesions a un procés sobiranista català.
Capítol a part mereixen les explicacions que l’exministre del PP va donar en relació amb els seus contactes amb el govern d’Israel. García-Margallo va explicar que es va reunir amb Benjamin Netanyahu com a conseqüència del neguit que li havien provocat alguns comentaris sobre el cas català de certs cònsols israelians, que no li havien agradat. Així, García-Margallo explicà que va dir a Netanyahu que “vostès tenen un problema si reconeixen Catalunya perquè nosaltres reconeixerem Palestina”. Aquestes declaracions confirmen les simpaties que l’independentisme català tenia en altes instàncies israelianes i que el govern espanyol tenia una por molt ben fonamentada que l’estat hebreu reconegués una Catalunya independent.
Recordem que l’octubre de 2017 el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, va afanyar-se a expressar el seu suport a la unitat d’Espanya en els moments àlgids del Procés. Cal no oblidar també el posicionament històric del Regne d’Espanya a favor dels àrabs i en contra de l’estat d’Israel. L’Estat espanyol no va reconèixer l’estat hebreu fins a una data molt tardana, l’any 1986. Així mateix, tots els governs espanyols, socialistes o populars, sempre s’han caracteritzat pel seu propalestinisme i per un cert antiisraelianisme.
En contraposició amb aquest posicionament geopolític espanyol, històricament, el nacionalisme català sempre ha estat obertament sionista i favorable a l’estat d’Israel. Els anys en què Jordi Pujol va ser president de la Generalitat el govern del Principat sempre va cultivar excel·lents relacions amb Israel. Només les darreres dècades, amb la residualització de la dreta nacionalista catalana i l’auge de les esquerres multiculturalistes al nostre país aquestes bones relacions entre Catalunya i Israel s’han deteriorat. Tanmateix, durant el Procés el govern israelià encara estava del tot disposat a donar suport a un govern català que volgués portar Catalunya a la independència. Això sí, havia de ser un govern seriós i valent, que complís els seus compromisos, tant a nivell internacional com amb el poble català. I el govern Puigdemont no va complir cap d’aquestes característiques. No cal que expliquem la gran enganyifa que vam viure l’octubre de 2017 per part del govern català i dels tres partits processistes.
L’antisemitisme, la judeofòbia i l’odi desfermat de Catalunya estant cap a l’estat d’Israel que s’ha produït els darrers anys i que ha estat patrocinat per les esquerres catalanes -bona part de les quals pretesament independentistes- ha allunyat Catalunya d’un possible suport israelià a un hipotètic nou procés independentista català, ara molt llunyà, per culpa dels tres partits processistes: Junts, ERC i CUP.
Avui el clima antiisraelià que es viu a Catalunya és irrespirable i és per això que un posicionament nítidament favorable a l’estat hebreu que vingui de l’independentisme és molt complicat. Junts s’ha pronunciat a favor d’Israel alguna vegada però amb la boca molt petita, per por de no ser percebut per l’extrema esquerra com un partit ultradretà. Només Aliança Catalana ha explicitat sense embuts el seu suport incondicional cap a l’estat d’Israel, en un posicionament molt intel·ligent. Aquest posicionament favorable a Israel per part d’AC ha estat intel·ligent de portes endins, perquè d’aquesta manera el partit s’erigeix en l’única força independentista proisraeliana, atraient d’aquesta manera cap a les seves files el gran nombre de catalans que senten simpaties cap a Israel. I també ho ha estat de portes enfora, perquè d’aquesta manera s’ha enviat un missatge clar i inequívoc al govern hebreu que una part de l’independentisme català està amb Israel. Aquest és el primer pas per aconseguir que un estat influent i poderós com Israel torni a tenir en bon concepte els catalans, fet que ens afavoreix si en un futur Catalunya ha de necessitar reconeixements internacionals en un possible procés -que aquest cop no sigui una enganyifa- d’independència.
Mentre el processisme s’ha caracteritzat per la seva manca absoluta de sentit d’estat, per la seva política de vol gallinaci, per la seva covardia endèmica, el nacionalisme català ferm i independentista ha de posar per davant de tot els interessos nacionals de Catalunya. Ni els de partit, ni els ideològics. Cal tenir sentit d’estat, la principal característica que li fa falta a l’independentisme català per a la consecució del seu objectiu, que no és altre que la restitució de l’Estat Català independent com a llar nacional dels catalans.
