Hi ha llibres que s’agafen amb curiositat i llibres que es reben com una necessitat vital. Quan vaig tenir a les mans La colònia, de Rubèn Novoa, vaig sentir immediatament que no m’enfrontava a una simple anàlisi política, sinó a un mirall de la nostra pròpia història recent. L’estratègia d’impressió immediata d’Amazon no és només un recurs logístic; és el símbol d’una urgència: la de qui té una veritat que crema i no pot esperar els ritmes de la indústria convencional.
El llibre com a aliment: una experiència visceral
Com a lector, m’agrada el repòs. Sóc de pauses llargues, de matisar conceptes (sovint en francès o italià). Però amb La colònia va succeir un fet insòlit: el llibre em va segrestar. Des del moment que el vaig treure de l’embolcall, el vaig devorar amb una fam que em va fer oblidar, literalment, les hores i els àpats.
Novoa escriu amb una potència que fascina. Cada pàgina subratllada era un tros de la meva pròpia ànima que trobava, finalment, expressió escrita. Tot allò que d’ençà del 2017 m’havia fet patir en silenci, tota la ràbia continguda i el dol per un país que se’ns escapa entre els dits, era contingut allí, estampat amb foc, en negre sobre blanc. És una experiència que va més enllà de l’intel·lecte; és una identificació total amb la cruesa de les paraules.
La diagnosi: La Generalitat sota el síndrome d’Estocolm
El que Novoa descriu és el panorama desolador d’una «sucursal colonial». Amb una prosa que no deixa cap racó per verd, l’autor llança una bomba atòmica sobre la gestió del «processisme». Ens explica, amb la precisió d’un cirurgià, com les institucions catalanes han esdevingut un museu de cera on es practica una mena de règim de Vichy emocional.
- La renúncia institucional: S’hi descriu la impotència d’un edifici, la Generalitat, que manté la pompa però que ha perdut l’ànima, on els nostres polítics actuen com a censors de si mateixos.
- Els capatassos del negoci: Novoa és especialment mordaç amb el que anomena el «Pacte de la Vergonya». Analitza com ERC, Junts i la CUP, acompanyats d’entitats com Òmnium i l’ANC, han creat una estructura per tal de mantenir viva la ferida sense curar-la mai, utilitzant agendes woke i distractors ideològics per amagar la seva total incompetència i submissió.
L’economia de la derrota i el buidatge nacional
Un dels punts que més m’ha remogut els budells és la descripció de l’economia del botiflerisme. L’autor ensenya les cartes d’una classe paràsita que viu de la derrota.
Fent un recorregut, des de les «guinguetes» mediàtiques fins a la gestió de la DGAIA, el llibre denuncia un sistema que ha convertit l’autonomisme en un negoci lucratiu, mentre la llengua cau sota mínims i la identitat catalana es folcloritza.
Novoa no té por de parlar de la desnacionalització: la mentida d’«eixamplar la base» ha estat, segons ell, la destrucció més letal per a la nació, una dissolució de la identitat més efectiva que no pas qualsevol tanc al carrer.
Conclusió: El mirall trencat
Llegir La colònia és acceptar que el mirall s’ha trencat i que no es pot refer amb les mateixes mans que el van deixar caure. L’autor assenyala la fugida de Puigdemont el 2017 com un acte de covardia que va marcar l’inici d’aquesta capitulació.
En sortir d’aquesta lectura, un no és el mateix. Rubèn Novoa ens ofereix una brúixola enmig del desori: la lluita diària i sense renúncies per la llengua i l’alliberament nacional. És, sense cap mena de dubte, el llibre més necessari per a qui vulgui entendre per què som on som i, sobretot, per a qui encara tingui el cor encès per la salvació de Catalunya.
