La demografia covarda

Sovint veiem estadístiques sobre l’evolució poblacional i sobre el coneixement/utilització del català. Cada primer d’any, la televisió dels polítics rendicionistes ens informen dels primers nascuts als grans hospitals provincials. Seria massa feina per a ells comprovar-ho també a totes les clíniques privades, on majoritàriament els clients són catalans. És la propaganda mentalitzadora que fan els nostres polítics, la que fa més mal, per desmoralitzadora.


Abans en una casa vivien fins a tres generacions de la família. La casa estava pagada o, si calia s’anava ampliant amb el propi esforç. Recordo que la casa del meu avi la van ampliar per la meva tieta, treballant els homes els diumenges, a poc a poc.

- Publicitat -


Les Constitucions Catalanes blindaven la casa familiar, era inembargable, perquè s’entenia que no era propietat exclusiva del titular, sinó un bé familiar de tots els que hi vivien. Això ara, repartits en pisos de dos en dos, no és aplicable.


El fet que en una casa visquessin 7/12 persones feia fàcil estar pels nens i per la gent gran, i podies tenir un petit hort o un corralet. Les despeses fixes dels serveis de subministrament es convertien en molt menors proporcionalment. Segurament els adults no sempre tenien feina, però l’estacionalitat feia possible un total econòmic suficient.

A més hi havia l’avantatge de transmissió directa avis/nets de l’idioma, de les pronúncies, de cançons, d’històries familiars, de contes o cançons, d’esperit en definitiva. Tot això ho deixeu perdre.

- Publicitat-

El mal anomenat “alliberament de la dona” i l’invent de la rentadora ens ha convertit en esclaus de la Caixa. O és que penseu que la meva iaia era menys lliure que la meva filla? La meva, i les vostres iaies, tenien un caràcter que ja voldríem que tinguessin els nostres fills. A la meva iaia no li trepitjava l’ull de poll ni Déu que baixés del cel.

  
Ara em trobo joves que diuen que tal com està el món …. A veure, passerells, que el món l’any 1920 estava molt pitjor, els anys 50 imagineu-vos, encara amb racionament, i la gent feia el que podia.

- Publicitat -


O que l’habitatge està molt car, com si als anys 50 quan es van casar els meus pares, no haguessin hagut d’anar a viure a una habitació de lloguer, fins a poder tenir calés per la fiança d’un lloguer. Esteu massa consentits i carregats de punyetes.


Avui amb dos sous, pràcticament, un de sol es destina a la hipoteca. O més bèstia encara: a pagar un lloguer a la ciutat, fet absolutament idiota. La inestabilitat en l’ocupació facilita perdre l’habitatge si un dels dos emparellats perd la feina. És una precarietat autocreada per voler viure isolats de la resta de la família.


El gran beneficiat de “l’alliberament de la dona” ha estat la Caixa, i ni la dona ni la família viuen millor que abans, per molta rentadora o rentaplats que tinguem a casa, que no compensen l’angoixa actual per l’economia familiar. Ara els estalvis dels avis van a petar a les residencies, la majoria del Florentino, i els immobles acaben en molts casos en fons voltors per no poder pagar els impostos de la Gestorialitat. És tot plegat una guerra espanyola per a  despatrimonialitzar els catalans, amb la col·laboració dels partits catalans.


Aquest isolament, potenciat per les polítiques woke de sectorització de minories, converteix la població en petits nuclis inoperatius en conjunt, molt més fàcils d’entabanar i adotzenar. No us preocupeu de la independència, però pinteu-vos el cabell del color del vostre “club woke”.


La solució, quan una cosa no funciona, com és el cas de l’ensenyament, no és mai anar endavant en l’error, sinó tornar a quan les coses funcionaven, en el cas que  parlem, a la família gran. La família gran redueix els costos, limita els problemes, i facilitaria que els catalans poguessin tenir més fills. De retruc, això comportaria molta més exigència en els serveis públics, i retallar serveis als no cotitzants. La solució dels catalans no és l’ensenyament i la sanitat privats, deixant les publiques per a nouvinguts que mai no es queixen, per la seva precària situació, fet que permet als governants empitjorar els serveis i dedicar més recursos a les seves parides o menjadores. No; la solució sempre és tornar a quan les coses funcionaven.


Els polítics han creat una inflació artificial en els preus de l’habitatge que només beneficia la recaptació d’impostos: D’hisenda quan el vengueu, de plusvàlua o d’IBI pels ajuntaments o de successions/donacions per la Generalitat. Han convertit la vostra casa en la seva mina d’or, compartida amb la Caixa, evidentment. Tothom xucla de casa vostra. Si voleu pixar-vos en l’impost de donacions, compreu % del pis dels avis notarialment, a poc a poc per beneficiar-vos de la banda baixa de l’impost, respectant un usdefruit vitalici per l’avi, evidentment. O millor encara: espereu que eliminin la franja del 7% fins a 50.000 €, i compreu el pis de l’avi de 49.999 € en 49.999 €. a poc a poc.

El problema no és només que et facin esdevenir una minoria; el problema és ser una minoria voluntàriament i no fer res per esmenar-ho amb urgència; i ser una minoria covarda. Confieu més en les famílies i tingueu molts fills, si no voleu veure un futur anacional. Defenseu la catalanitat constantment i arreu quan sigui necessari, i no entreu a ploriquejar a twitter la vostra debilitat. Els altres no ens ho mereixem.

spot_img

Últimes notícies

Notícies Relacionades

La salut nacional 

Segar Cadenes

Els catalans no som una ètnia

La veritat