Les esquerres catalanes estan descol·locades, no saben on naveguen. No tenen cap agenda de construcció nacional catalana (ni la volen tenir). Ja sabíem que la independència de Catalunya, la restitució de l’estat català independent els interessa ben poc. Tampoc els interessa cap projecte polític que pretengui restituir a la catalanitat l’estatus dominant que havia tingut a Catalunya fins fa unes quantes dècades. Tot això no és quelcom que als esquerrans catalans els faci trempar. Els fa trempar molt més el multiculturalisme, Palestina i la islamofília en general, la potenciació de múltiples identitats ètniques i sexuals que divideixen la població de Catalunya, així com promoure l’autoodi dels catalans.
Les esquerres catalanes, o millor dit, els “progres” catalans, estan descol·locats perquè fins ara tenien el monopoli de la defensa de la llengua i de la nació catalanes (o d’una suposada defensa de la llengua i de la nació catalanes). Tenien aquest monopoli fins al punt que per molts catalanistes i per molts independentistes de bona fe ser “d’esquerres” era sinònim de ser catalanista i fins i tot de ser independentista, i ser “de dretes” volia dir ser espanyolista i votar el PP. Aquests “progres” tenien força domesticada la dreta convergent (que era una dreta poc “de dretes”) perquè era una dreta que no els disputava el domini del relat del país, ni des d’un punt de vista nacional ni des d’una perspectiva ideològica. Els “progres” dominaven el discurs perquè la “dreta catalana” convergent va renunciar a construir un discurs nacionalista i conservador sòlid.
Aquesta renúncia de la “dreta” convergent a elaborar aquest discurs, a crear un think tank nacionalista potent que dotés d’arguments i de munició ideològica a CiU (i després a Junts) va deixar el camp lliure a l’esquerra “progre” per dominar el relat. I d’aquí plora la criatura. Si encara ara la “progressia” i el bonisme són dominants en l’independentisme és per culpa de la deixadesa del món convergent a l’hora de crear un relat nacional i ideològic potent. Simplement se’ls en va enfotre.
Tampoc podíem esperar res de bo de Convergència. Convergència no era un partit independentista, ni tan sols sobiranista. Només va pujar al carro de l’independentisme quan van veure que els catalans se’n feien, d’independentistes. Però Convergència mai va moure ni un dit per fer bascular el catalanisme vers l’independentisme, ans al contrari. Estaven tant lligats al Puente aéreo que no podien ser independentistes de cor. Només se’n van fer quan se’n van adonar que, o se’n feien, o desapareixien políticament.
Però ara veiem símptomes de com aquesta situació s’està començant a capgirar. El discurs nacionalista ferm, sorgit dels marges, allunyat ideològicament del món convergent, ha guanyat un espai que fa uns anys era impensable que tingués el ressò que està tenint. S’està creant una dreta nacionalista i independentista a nivell polític i cultural que està començant a posar nerviosos els progres nostrats.
Per als progres catalans era molt fàcil atacar “la dreta” quan “la dreta” era sinònim d’Espanya, de caspa, de toros, de lladres franquistes amb corbata que depreden la nostra terra, d’un exèrcit espanyol “ultra” que ens oprimia… Però ara les coses han canviat. Ara hi ha una dreta catalana independentista seriosa, que defensa la llengua i la terra catalanes, amb valors sòlids, arrelats al país, que lluita pels interessos dels catalans, que vol aturar l’espoliació fiscal i la immigració massiva, que vol una Catalunya segura i vol la restitució de l’estat català com a llar nacional per als catalans.
Ara l’esquerreta catalana del Maig del 68, la que ens ha desviat de l’objectiu de la independència, la que ha imposat l’agenda del wokisme i ha arraconat l’agenda de l’alliberament nacional, la que ens llegeix les seves homilies progres amb l’altaveu del Telenotícies de TV3, està nerviosa i desorientada, perquè no sap com vèncer amb arguments el discurs de la nova dreta independentista catalana. Només els resta la difamació (“extrema dreta”, “racistes!”), l’insult (“nazis!”), la claveguera i fins i tot la violència física per atacar el nacionalisme ferm. Bon senyal!
